dilluns, 26 d’octubre de 2009

Festa de comiat

Ja ho diuen, que todo lo que empieza acaba i tot el que té un principi té un final. I el final ha arribat per nosaltres. El dia 3 de novembre volem cap a Barcelona!
Diumenge vam fer la festa de comiat amb tots els nostres amics de San Diego. Va estar molt bé i va venir molta gent, unes 50 persones! com que convidàvem nosaltres vam decidir tirar per lo fàcil i lo típic i fer una barbacoa de hot dogs i hamburgueses. Res de truita de patata, pernil i fideuà aquest cop.
Per comprar per tanta gent vam anar al Costco, que és com una espècie de Macro on hi tenen de tot: teles, roba, maletes, menjar,... el que vulguis. Has de tenir una targeta, per això hi vam anar amb un amic nostre, perquè nosaltres no hi havíem anat mai abans. Diria que es podria considerar una atracció turística més. És el "supermercat" més gran que he vist mai.
Aquest és el video de la nostra giga-compra:

divendres, 18 de setembre de 2009

Amish friendship bread

Normalment no m’agraden les típiques cadenes de passa aquest missatge o tal, tal i qual. Però la setmana passada va arribar a les meves mans (de part de la Zoila) un starter d’Amish friendship bread, el pa de l’amistat.

El que vaig rebre va ser una bossa de plàstic d’aquestes ziploc amb un pastiche amb bastanta mala pinta a dins i unes instruccions. S’ha de deixar la bossa al marbre de la cuina i cada dia (durant quatre dies) s’amassa una mica. En el sisè dia se li afegeix llet, sucre i farina. I es torna a deixar al marbre i es segueix amassant durant tres dies més. En el desè dia, es treu de la bossa, es posa en un bol, i se li afegeix mes farina, llet i sucre.

La recepta

I a partir d’aquí continua la cadena d’amistat. Has d’agafar la pasta que has fet i repartir 250ml en quatre bosses ziploc i donar-la a quatre amics teus. Amb la resta de pasta que et queda continues la recepta i fas un Amish bread per a tu. Jo vaig donar les quatre bosses a quatre companys de laboratori i ara els toca a ells anar amassant diariament.

El pa, que en realitat no és pa sino que és més com un bizcocho, ha sortit molt bo i ens l’anem zampant per esmorzar.

El resultat

Suposadament el primer starter de tots, la massa original, la van fer els Amish i només ells saben repetir-la, però dubto molt que això sigui veritat.

Una altra cosa que em va tenir una mica intrigada a l´hora de seguir amb la tradició és el fet que la massa aquesta porti llet i que s´hagi de tenir tants dies a temperatura ambient. Com a biologa que sóc, hauria de tenir una resposta, però aquell dia devia faltar a classe i no la tinc. Vaig pensar que els bitxets i llevats que devia haver dins del starter original processarien la llet de tal manera que no es fes malbé. I també, per acabar-me de convèncer, vaig recórrer al popular raonament de “si a ningú li ha passat res a mi tampoc m’ha de passar”. Però funciona, i aquí estic ben sanota i segurament amb uns kilos de més, després de menjar cada matí un bon tros de pa de pessic.

El que sí que no vaig voler ni pensar és per quantes mans aquesta massa deu haver passat primer i quines normes higeniques haurà seguit tota la gent anterior a mi a l’hora de fer el pa.

dimarts, 4 d’agost de 2009

De ruta per King's Canyon

Finalment actualitzo el blog! tot i que aquí de vacances res de res, hem tingut un juliol entretingut. Pel cap de setmana llarg de Independence Day (4 dies) vam anar de ruta amb motxilles, com en els vells temps! Feia com deu anys que no feia ruta i em vaig fer la valenta i em vaig cansar com mai a la vida.

Però ara ja m'he oblidat de les 30 milles, dels milions de mosquits, de l'esgotament, del fred, de les butllofes als peus, les agulletes i les panses. I l'única prova que queda del meu esforç és aquesta foto.

A part d'això, ens ho vam passar molt bé: paisatges molt xulos i molt bona companyia. I vam veure un ós!! a pocs metres de les nostres tendes. Aquests és un dels molts parcs d'Estats Units on has de carregar la "bear can", un contenidor per posar totes les teves coses de menjar i coses que facin olor i puguin ser d'agrado dels ossos. A la nit s'ha de deixar a uns 100 metres de la tenda, així, si ve l'ós, no entrarà a la tenda, sinó que anirà a jugar amb la "bear can" a veure si la pot obrir.




I després d'aquestes fotos tant maques, una nota escatològica: a Catalunya les coses es tapen amb pedres, que ja ho diu la cançó, que la merda de la muntanya no fa pudor. Aquí, no pots marxar d'excursió sense la que hem batejat com "la pala d'anar a cagar" :)

dissabte, 20 de juny de 2009

Fotolog: dinar polonès

Pierogi, un dels plats tradicionals de Polònia que avui la Manja i el Bartosz han cuinat per nosaltres. Es mengen durant tot l'any, però especialment la nit de Nadal. La pasta és feta a mà i el farcit és de col, xampinyons i ceba (les de la dreta) i patata i formatge (les de l'esquerra). Boníssim!

mira mama, ara també menjo ceba! a cullerades!

Passeig i gelat després de dinar per Pacific Beach (o PB, pi bi, com li diuen aquí)

Surfers esperant alguna onada. Avui no era un bon dia.

Cristal pier, Pacific beach.

La platja de PB.

Tot i el mal temps, molt habitual per desgràcia durant els mesos de maig i juny, hem passat una molt bona tarda i no avui no necessitarem sopar :)

dimecres, 10 de juny de 2009

Saps que has viscut massa temps a San Diego quan…

…no et sorprèn veure un “caza” sobrevolant casa teva.

…no et sembla raro mirar el barça prenent un cafè amb llet i un croissant i que retransmeti el partit un locutor xinès.

…baixes de l’autobús i li dones les gràcies al conductor.

…ja no expliques tota la teva vida cada vegada que el caixer del super et pregunta “how are you doing?”.

…quan tornes a Barcelona vas al super i t’esperes que algú et posi la compra a la bossa.

…et deixen un paquet de FedEx a la porta de casa i quan el veus a la nit no et sembla extrany que ningú l’hagi robat.

…dos carrils en cada direcció ja no et semblen una autopista sinó un carrer.

…el més important quan et conviden a casa d’algú és assegurar-te que no portes els mitjons foradats.

…pagues un tallat tranquilament amb targeta de crèdit i escrius xecs com un professional.

…et sembla que conduir quatre hores és anar aquí a la cantonada.

…cada vegada que tornes a casa de visita reps al menys una multa per girar a la dreta amb el semàfor en vermell.

…les set de la tarda és la teva hora de sopar.

…les cinc ja no és la tarda, és el vespre.

…ja no et fa vergonya demanar una caixa per endur-te a casa les sobres del sopar.

…era “un francès, un anglès, un alemany i un xinès” ja no és el començament d’un acudit sinó la descripció del teu entorn laboral.

…et comuniques per email amb els companys que seuen al teu costat.

…saps perfectament que “late morning” són les 11 del matí.

...saps que 9 de cada 10 persones que t’envolten no saben qui és Messi ni els importa.

…inclús quan parles amb espanyols intentes evitar dir la paraula “coger".

diumenge, 7 de juny de 2009

Bocas del Toro, Panamà

Estàvem sols a l'hotel de l'illa Bastimentos, entre la temporada baixa, la crisi i la grip porcina, hi havia hagut algunes anul·lacions. Com que el transport entre les illes és només per barca, l'hotel està construit a sobre de l'aigua (igual que la majoria d'hotels allí). El porten tres generacions d'una mateixa familia. Els pares són els amos, la filla treballa a recepció i el fill fa de taxi, capità i guia turístic. I els fills dels fills, de 2 i 3 anys, corren per allí alegrement. Com que erem nosaltres sols tot era molt familiar i estàvem per allà jugant amb els nens, a la cuina,... va estar bé perquè ens va donar la oportunitat de formar part de la familia i conèixer millor com viu la gent allà. I va ser el primer cop que algú em va reconèixer que quan ets jove, molt relax i veure cada dia les mateixes cares, també pot resultar estressant. Així que no hi ha un lloc perfecte, tot depèn de lo perfecte que tu te'l facis.

La majoria dels habitants de l'illa Bastimentos (que no són gaires) són negres, ja que les seves families van arribar de les illes del carib fins a Panamà. Parlen español perquè l'aprenen a l'escola, però a casa seva parlen el guari guari, que és una mena d'anglès molt mal pronunciat (una barreja entre l'anglès de Jamaica i anglès amb accent español) que no s'entén gens.

El nostre hotel. La caseta petita del centre de la foto és per aparcar la barca i la de la dreta és la cuina i el restauant. A la part de darrere hi ha les habitacions amb unes vistes magnífiques de les illes.

Només teniem un dia i mig per disfrutar d'aquell paradís així que només arribar vam agafar uns kaiacs i vam anar a donar una volta. Vam parar a un lloc envoltat de manglars on vam veure uns coralls molt prometedors.

El dia següent vam demanar-li al Luís que ens portés en la barca a les illes Zapatillas, unes illes que hi ha a les afores de l'arxipèlag més a mar obert i al costat d'uns esculls de corall. També s'hi va portar el seu fill perquè aprengués el negoci i anés a la platja.

Quan hi vam arribar estàvem nosaltres sols. Ells es van quedar banyant-se al costat de la barca i l'Àlex i jo vam anar passejar per l'illa. És 100% paradisíaca i tant petita que en mitja hora hi fas la volta sencera.

on ens vam banyar
l'altra illa Zapatilla fotografiada des de la que vam parar nosaltres

Després ens va portar a Cayo Coral a un restaurant per turistes, però molt molt xulo, des d'on podies bucejar mentre et preparaven el dinar.

el restaurant a Cayo Coral

peixets del fons

I finalment vam anar a veure els coralls. Em van agradar moltíssim, estan molt ben conservats i tenen uns colors espectaculars i la llum d'aquell dia era perfecte per fer'ls-hi fotos.

Més fotos ja estan a l'album http://www.lbahima.myphotoalbum.com

dimarts, 2 de juny de 2009

De Costa Rica a Panamà

L'última parada del viatge era Bocas del Toro, unes illes de Panamà molt aprop de la frontera amb Costa Rica.

Per arribar-hi vam agafar el bus de linia des de Puero Viejo fins a Sixaola. Una hora i mitja per la muntanya, per carreteres sense asfaltar, tragant de nou la pols que es colava dins de l'autobus. Gairebé cap turista, només nosaltres i cinc motxileros més. Es notava que era temporada baixa i a més ens van dir que també molta gent havia cancel·lat viatges per culpa de la grip porcina.

Un cop a Sixaola, es camina fins a un antic pont de ferrocarril que passa per sobre del riu Sixaola i que fa de frontera. El pont es va construir al 1908 i cada dia suporta el pas de peatons, autobusos, cotxes i camions enormes. Costa Rica i Panamà s'han de posar dacord per reformar-lo, però l'acord mai no arriba. Això fa que la frontera sigui un pitote bastant important ja que el pont només és d'una direcció i els vehicles a banda i banda s'han d'anar esperant per torns per passar. Com a turista, però, és tota una experiència i el pont em va semblar molt bucòlic.


Després de sortejar plataformes rovellades, camions i fustes que belluguen s'arriba a Panamà, on et posen el segell al passaport només si tens un bitllet d'avió o autobus que demostri que marxaràs del país.

A la frontera ja hi ha un senyor clitxa els turistes i que t'organitza en grups de 5 o 6 per compartir un taxi fins a Almirante, la ciutat on s'agafa la barca per anar a Bocas. I un cop a Almirante també tots a la mateixa barca-taxi fins a les illes. En total unes quatre hores de viatge, i arribes al paradís.

Illa Bastimentos, Panamà

Ja he posat la resta de fotos de Tortuguero, Cahuita i Puerto Viejo a l'album: www.lbahima.myphotoalbum.com