Bones festes a tots!!

Demà ja volem cap a casa per quedar-nos-hi dues setmanetes! A veure si no ens quedem atrapats a Nova York en mig de la tempesta de neu o retrassats per culpa de la vaga d'Iberia...

Aquest any hem fet una felicitació políticament correcta i no hem posat Bon Nadal. Tot i que a Estats Units és festa el dia de Nadal i també el dia després, a les empreses per exemple no hi ha dinars de Nadal, si no dinars de vacances, i la gent no es diu Happy Christmas, si no Happy Holidays . Com que hi ha tantes religions diferents, mai diuen Christmas per si hi ha algú que no ho celebra. Com és el cas del meu jefe, que és jueu, i alguns amics que tenim de la India, a qui també els hem enviat la felicitació. Una altra opció és que com que no ho celebren, no enviar-los res, però m'ha semblat lleig. Apa, bon Nadal!

Preparant-me pel Nadal

Tinc la sort de que el nou institut on treballo, el Salk, està a tocar del mar, amb tot el que això comporta: molta boira de tant en tant, però també vistes increibles i postes de sol cada dia. És un luxe treballar en aquest edifici.

Un company del laboratori (després d'anar a visitar la seva mare i endur-se la bronca pertinent) ha decidit que ha de fer exercici i aprimar-se. I jo l'acompanyo per preparar el meu cos per tots els pecats alimenticis nadalencs. Cada dia (ejem, ejem) o el menys aquesta és la intenció, quan tenim una estona entre experiment i experiment, baixem des del penyassegat on hi ha l'institut fins al mar i tornem a pujar. Són uns 40 minuts i cansa força, sobretot la pujada. L'altre dia ho vam fer i em vaig endur la càmera. M'encanta la vista i dóna gust poder descansar de la feina per anar a fer una volta per la platja.

A mig camí de l'excursioneta

La platja on arribes després de baixar per la muntanya es diu Black's beach i és l'única platja nudista de San Diego. Aquí està prohibit el nudisme i també fer top-less. I la veritat és que no és com a Menorca, que pots veure families senceres despullades, per convicció, per principis, i és la mar de natural. En aquesta platja es veu que sempre hi ha tios sols, cachilles de gimnàs o l'altre dia uns amics explicaven que es van partir de riure un dia que van veure una noia estirada a la vora posant-se sorra per sobre en plan peli porno mentre la gent passejant i fent footing li passava pel costat.

Decoracions nadalenques

El cap de setmana passat vam anar a la festa del laboratori de l'Àlex. Va ser a casa del seu jefe, en un barri residencial de San Diego, i anant cap allà vam veure aquesta casa, decorada per Nadal, que volia compartir amb vosaltres. Una mica massa no? Jo hi compto 5 ninots de neu (dos d'ells asseguts en un banc??!!??), 4 santa claus (un que va en avió! quins temps moderns aquests), una familia sencera de rens, un soldadet de plom i un munt de palets de caramel. A més a més de la il·luminació, és clar. El terra és lleig, però, ho han posat tot a sobre d'una lona de plàstic amb molt poc encant.

Comentant després amb la gent em van dir que hi ha una pàgina web (http://www.sandiegotraveltips.com/public/284.cfm) on pots trobar rutes per San Diego per veure les decoracions de Nadal en barris on a gent s'ho curra força (=barris on la gent té peles?). Potser si algun dia estem molt molt avorrits, ens hi passem i us poso unes fotos.

Festa francesa

Aquesta setmana estem tenint moltes festes. Com que garebé tothom és de fora de San Diego, tots marxem de vacances i les festes es condensen en les dues primeres setmanes de desembre.

Ahir vam anar a la festa del Michael i la Fanny. Va ser el que aquí diuen li un potluck, és a dir, que cadascú porta un plat per compartir.

Però el Michael ens va preparar una beguda que tenen a França que va triomfar. S'agafa un got de plàstic, s'hi posa un dit de curaçao, dos dits de tequila i aleshores s'agafa una ampolla d'orangina i es posa de cap per avall dins del got. Per veure-t'ho has d'agafar una canyeta i torçar-la per la part de sota perquè entri dins de l'ampolla d'orangina.

La gràcia és que al principi gairebé només beus orangina, però progressivament es va barrejant amb el tequila i el curaçao, per aquestes coses de la gravetat, i cada vegada està més carregada. Però t'hi has anat acostumant poc a poc i aleshores l'alcohol no es nota i no et fa posar aquella cara amb les dents apretades i la barbeta tocant el coll dient que no amb el cap de quan t'acabes d'empassar un xupito de cop.

Festa alemano-polaca

Vaja, d'uns amics nostres, ella alemanya, ell polonès. Va ser el cap de setmana passat i ens van preparar algunes coses típiques nadalenques dels seus països.

A Alemanya, és típic el mulled wine (en anglès), glühwein (en alemany). És un vi dolç calent que es ven generalment als mercats de Nadal, per no pelar-te de fred mentre camines entre figuretes i arbres de nadal.

És molt fàcil de fer i està molt bo, tot i que al principi el vi calent em feia una mica d'angunia, sobretot aquell dia, que anavem en màniga curta. La recepta de la Manja és aquesta:

Ingredients:

- vi negre
- sucre
- uns 6 palets de canyella
- 12 "clavos" (sabeu què és? és que no sé com es diu en català)
- 2 taronges tallades a llesques (sense la pell)

- es posa el vi en una olla gran i s'escalfa a foc lent
- quan està calent, afegir el sucre i remenar fins que es desfaci
- escalfar més, però no deixar que bulli
- afegir la taronja i deixar escalfar una bona estona a foc lent
- quan està fet s'ha de retirar la taronja perquè sinó es veu que deixa mal gust

És molt igual al vin chaud francès que una vegada vaig provar quan vaig anar a esquiar als Pirineus. Tots els països del nord d'Europa o els llocs on hi fa molt fred tenen la seva versió particular.

L'altra cosa que ens van donar és stollen, una mena de coca-pastís-brioix, molt dens, amb molts fruits secs, d'aquests que te'n menges un i ja no has de menjar res més en tot el dia. No estava malament però a mi no em va emocionar massa.

I per la part polaca, hi va haver una degustació de vodka (que a Polònia ho pronuncien vudka). Segons en Bartosz el vudka es va fer per primera vegada a Polònia, no a Russia, però en realitat ningú ho sap del cert. Molts vodkes d'allà són de patata, però només en vam provar un d'aquests perquè diguessim que en Bartosz en va provar masses quan era més jove i ara ja no els pot ni olorar. El que vam tastar es diu Chopin i es pot trobar també a les botigues de San Diego.

Va anar servint xupitos como loco i no vaig poder veure el nom de totes les ampolles, però el que segons ell és un dels millors es diu Żubrówka Bison Grass. Es fa a partir de sègol i és una ampolla amb dibuix d'un bisó i que té un bri d'herba a dins. Aquest li porten especialment de Polònia.

Una de les coses bones de San Diego és que coneixes gent de tot arreu. Hem conegut naturalment americans, però també mexicans, australians, tailandesos, coreans, francesos, alemanys, holandesos, anglesos, escocesos, suissos, polacs, xinesos, indis, nepalís... inclús uns nois de Madrid! I entre festes i sopars arribes a provar infinitat de coses i conèixer gustos diferents sense moure't d'una mateixa ciutat. I, molt més que la feina, aquesta experiència és una de les coses que més m'han agradat de viure aquí.

New Orleans

Ja s’han acabat els quatre dies de festa de Thanksgiving, que aquí els hi diuen holidays, però com diu el meu amic malagueño “que coño holidays, esto no son holidays, es un puente”. Doncs sí, s’ha fet curt, però hem pogut veure més o menys el més destacat de la ciutat.

Vam arribar divendres a la tarda i vam anar a passejar pel French Quarter, el barri més antic de New Orleans on hi vivien els criolls abans que Lousiana fos americana.

Típiques cases amb balcons de ferro del French Quarter

El barri ens va agradar molt, hi ha molts músics al carrer, molta música en directe als bars, moltes sales d'art, de fotografia,... ens hi haguessim pogut perdre els tres dies i encara no ho hauriem vist tot.

Botiga d'art i nines de voodoo, molt popular durant el segle XIX

En el primer bar que vam entrar ens va sorprendre sentir olor de fum... Nosaltres pensàvem que estava prohibit fumar als bars a tot Estats Units, però a Louisiana no ho està. I també està permès portar begudes (i beure-les) pel carrer.

Un dels carrers més famosos és Bourbon street. Famós per tenir un munt de bars, un munt de beguda, un munt de clubs de streeptease i un munt de turistes borratxos. S'ha de veure, però només cal veure'l un cop, perquè res d'aquest carrer val la pena.

Bourbon street a les 6 de la tarda

Per sopar l'Àlex va provar la típica sopa Gumbo ya-ya, una mena d'estofat amb pollastre i salsitxes.

L'endemà ens va ploure tot el dia. Vam arribar amb les sabates xopes. Vam visitar Jackson square, on hi ha la catedral i vam fer la cua de rigor per entrar al Café du monde i pendre un café au lait i unes beignets, una mena de donuts sense forat i amb molt de sucre per sobre. Si portes samarreta negra tothom sap on has anat a esmorzar.

Jackson square i St Louis Cathedral

Menjant beignets al Cafe du Monde

També vam agafar el ferri que creua el Mississipí. Jo pensava que seria un riu bucòlic amb els vaixells de vapor i tot això, però és més aviat brut i només hi passen vaixells de mercaderies. Potser em vaig tragar massa dibuixets del Tom Sawyer. Tot i això em va fer il·lusió creuar-lo.

Mississipí amb un vaixell de vapor que fa recorreguts turístics

A la nit dos concerts en directe de músics locals. El primer un home que tocava un instrument indescriptible fet per ell m'imagino. Tenia una cosa per rascar, dues llaunes i un timbre de recepció d'hotel. Amb aquestes tres coses i una guitarra d'acompanyament sonava la mar de bé. Hem posat un video al youtube perquè pogueu disfrutar de "Washboard Chaz".

Spotted cat a Frenchmen street

I aquests de la foto de dalt són l'altre grup que vam veure que no me'n recordo del nom, però també ens va agradar molt, sobretot la noia que cantava. En el video potser també podreu sentir la woo woo girl pesadíssima que cridava al nostre costat (perquè hi ha gent que té la necessitat de cridar woo woo en concerts, festes,...?) i que pensava que era super graciosa.

L'endemà vam agafar l'street car un altre cop per anar al City park, a St. John Bayou i a menjar un Po'Boy a Parkway Bakery and Tavern on tenien una foto de com l'aigua els va arribar fins a mig local durant el Katrina que impressionava bastant.

El meu martini i jo

L'última nit vam anar al Bombay, un club amb pianista en directe, rollo Casablanca, però amb cantant blanc. El lloc és famós pels seu menú de cent i pico martinis i nosaltres, ignorants de cocktails, vam aprendre que els martinis es fan generalment amb vodka o gin i no amb l'ampolla de vermut que tenim a Barcelona. Jo me'n vaig pendre un de postre "The Breathless": Skyy vodka and white crème de cocoa along with a splash of Godiva liqueur in a chocolate rimmed glass. Bueno, bueno, bueno.

La resta de fotos les he posat a l'àlbum: http://www.lbahima.myphotoalbum.com/

Record

Penso en tu quan prenc un mosset de pa i un mosset de xocolata
penso en tu quan faig bo el cafè
penso en tu quan els ocells em marquen les hores
penso en tu quan els gossos de joguina del carrer fan tombarelles
penso en tu quan no trobo coses
penso en tu quan hi ha focs artificials
penso en tu quan contemplo Barcelona
penso en tu quan miro el mar
sempre penso en tu com un exemple a seguir.

Les rebaixes

A Barcelona és mític el primer dia de les rebaixes de gener del Corte Inglés, quan la gent s’acumula fent cua a la porta a l’espera que obrin i les teles filmen des de dins i entrevisten a aquella senyora que mai falla i que perd uns minuts preciosos mentre contesta les preguntes dels periodistes, emocionada i a corre-cuita.

A San Diego (i a tot US) el dia mític de rebaixes és aquest proper divendres. Li diuen el Black Friday o Day After Thanksgiving. Molta gent té festa, ja que cau després de thanksgiving, i és el dia que marca oficialment l’inici de les compres nadalenques. D’aquí dos dies, les botigues obren les portes a les 5 del matí! I fan rebaixes especials fins a mig matí. L’any passat la Xiaodan, una amiga nostra, hi va anar amb la idea de comprar-se una tele que ja havia vist. Es van llevar ella i el seu marit a la matinada, cadascú va agafar el seu cotxe, mòbils en mano i mig en pijama i amb les lleganyes penjant (m’imagino) van sortir cap a botigues diferents. A la tarda la vam trobar i, aquell dia no va dormir massa, però va aconseguir la tele que volia a meitat de preu i va tornar més contenta que un ocho.

És una història simpàtica o patètica? No sé, jo només m’he llevat tant aviat per voluntat pròpia per viatjar o per aconseguir entrades per veure el Bruce Springsteen. Suposo que cadascú té les seves debilitats.

Aquí no hi ha gat amagat

Just uns dies després d’arribar a San Diego, quan encara només teniem un llit i quatre cadires a l’apartament, vam aparcar el cotxe cap al tard i quan anàvem pels caminets que van a casa nostra, vam sentir uns sorolls als contenidors.

Al principi vam pensar que era algun tio buscant mobles o coses per reciclar, però al cap de res van començar a sortir tres mapaches (ossos rentadors en català, però passo) i, en vista que els havíem pillat i s’acabava el festín, van anar tirant xino-xano cap a on sigui que és casa seva. Però amb calma, eh, i amb aquella mirada desafiant. Molt descarats.

El dia següent ho vam explicar a tothom com uns tontos perquè es veu que n’hi ha a patades, especialment a la nit als contenidors, i que tothom els ha vist alguna vegada.

Avui quan hem arribat de la feina els hem tornat a veure i els hem filmat en video (amb una mica d'acoso, ja ho sé, però és que era fosc) perquè quan ens vingueu a visitar no feu el pardillo com nosaltres i sapigueu que a San Diego no hi ha gats, hi ha mapaches. I que tenen molta més mala llet.

Go Obama!

El nostre amic Dan ha decidit celebrar la seva recén estrenada "permanent residence" americana (o green card) en un dia tan assenyalat. Ens hem reunit tots al seu pati per compartir hamburgueses, hot dogs, blat de moro i per seguir les eleccions en directe.

Han estat uns dies emocionants. Tots els americans que coneixem han estat seguint les noticies, nerviosos per saber que passaria avui. Al meu laboratori hem tingut les noticies posades tot el dia. A l'hora de dinar al bar tothom parlava d'aquesta nit. Totes les enquestes donaven guanyador a l'Obama però aquí la gent no s'ho volia creure, ja es van endur un disgust fa quatre anys. La meva visió evidentment és subjectiva, ja que tothom que conec és demòcrata, però en l'ambient es notaven les ganes de canvi, d'acabar amb el govern de Bush i amb tot el que se li assembli i de començar de nou. I poder dir que són americans sense haver de passar vergonya. Hi ha hagut un récord històric de vots, cues de fins a 5 hores per votar, i també de gent al carrer esperant els resultats.

I l'Obama ha guanyat! Encara no s'ho creuen i m'ha sorprès que de seguida després de l'alegria han començat a parlar de que a veure si ara algú se'l carregava. De fet, en el primer discurs que ha donat com a president, hem vist que tot l'escenari estava tancat per un vidre anti-bales.

I ja els hem explicat que no es preocupin, que només per tenir seguretat social i escoles públiques no es covertiran en socialistes i moriran en l'infern.

En fi, un gran dia per recordar. Serà interessant veure com continua la història i si todo lo prometido es deuda, o no. De moment, aquí queda el video del nostre vespre d'eleccions.

Apa reina

Ara estava llegint a la Vanguardia un reportatge sobre la reina, que no he acabat perquè era molt avorrit. Però al principi, dos paràgrafs m'han fet gràcia.

Doña Sofía que pudo comprobar como su presencia ponía foco y atención a problemas tan graves como la prostitución infantil y las minas antipersona, acepta hablar de su "trabajo".

Com veieu, ni tan sols els de la Vanguardia s'atreveixen a dir que la reina treballa, sense posar-li unes cometes.

La Reina dice: "Tengo muchas ilusiones de seguir adelante, tengo una actitud positiva. No entiendo a los que no disfrutan de la vida. Hay tanto que aprender, tanto que leer, tanto que escuchar".

Tenint un sou de per vida, la casa pagada i aprofitant-se de la pasta de tots els seus súbdits, molta jeta ha de tenir aquesta dona per dir que no entén els que no disfruten de la vida!!

Coses que no calen

Per exemple, unes tovalloletes per netejar els mànecs dels carros del super abans d'agafar-los.

Jo no les he fet servir mai, que em fa fins i tot més cosa tocar allò tot mullat i agafar el carro tot relliscós que posar la mà allà on abans l'ha posat un desconegut.

Jo crec que la gent de ciutat tenim una adaptació (o molta pressa per pensar en res més) que ens fa no plantejar-nos per quines mans han pogut passar totes les coses que després hem de tocar. Agafem el metro, anem tots anxovats a l'autobús i ens asseiem als trens adormint-nos recolzant el cap a la finestra on abans segur que s'hi ha recolzat algu altre. Si ens paressim a pensar tot el que podria tenir de fastigós el tio/a que abans ha passat per allí, no agafariem mai més res. I bé que sobrevivim no?

"Entre copas" per Santa Barbara

Aquest cap de setmana hem anat a cuidar-nos a Sta Barbara. Ens vam baixar d'internet la ruta que fan a la pel·lícula "Sideways" i l'hem seguit més o menys. Els mapes es poden baixar a aquesta adreça: www.santabarbaraca.com/docs/sideways-map.pdf

Ens va sorprendre postivament que, tot i que la zona ha aumentat en visitants des que es va filmar la pel·lícula, els establiments que hi surten no aprofitin per anunciar-ho descaradament. Normalment l'única cosa que tenen és alguna foto dels dies de filmació amb els actors i poca cosa més. Excepte aquest bar, que tot i que no sortia a la peli, aprofita l'ocasió per donar a provar els vins que sí que hi surten.

Dissabte al matí vam sortir de San Diego i vam parar a Sta Barbara, que tot i que no està en la ruta ens havien dit que era molt maco. I ho és. Vam dinar en un restaurant mexicà, vam passejar pel poble i vam pujar a la torre de l'ajuntament, un edifici de 160 d'antiguitat (oooooh), fet de pedra, aquest sí, des d'on es veu tot el poble des del mar a les muntanyes. El que més els flipa a la gent és que les teulades de les cases estan fetes de teula vermella, cosa rara de veure per aquí.

Teulades de Santa Barbara des de la courthouse

A la tarda ja vam anar tirant cap a l'interior per la carretera de Sta Rosa, per on feia il·lusió de passar perquè només hi cabia un cotxe per banda! Apart d'això a la primavera deu ser especialment bucòlica perquè les vinyes estan verdes, però quan nosaltres hi vam passar ja estaven totes seques i formaven un paisatge una mica desolador.

Buellton és el poble on teniem l'hotel. Vam escollir el mateix que en Miles i en Jack, el "Windmill days inn", que és un típic motel baratillo amb la piscina al mig i tot això, però té la gràcia de que la recepció és molí.

Days inn Windmill, a Buellton

Al vespre vam passejar per Solvang, un poble del costat decorat com si estiguessis a Dinamarca, perquè es veu que els primers que hi van venir eren danesos i la resta van veure que atreia el turisme i han continuat construint les cases així. Sembla una mica que passegis per Port Aventura.

Solvang

Allí vam sopar "the best duck in LA county", al Cabernet Bistró, que estava molt bo, però n'he provat amb millors salses, sense anar més lluny, al cutre bar-restaurant del born que nosaltres anomenem Obélix (si veiessiu al cambreu entendrieu per què). I després de sopar vam anar a un celler on hi tocaven els "Natural incense" una banda de rock-reagge totalment desconeguda per nosaltres i per la resta de la humanitat també. Però la música estava bé.

Diumenge vam començar la ruta de tasta-vins. El consell és conduir el més lluny possible de l'hotel i anar-t'hi acostant a mida que vas bevent i perdent els reflexes.

El primer celler va ser Foxen winery. És un celler super petit i bastant cutre comparat amb els altres, però els vins eren els millors. Ens feia una mica de cosa entrar perquè ens agrada el vi, però no sabem fer tot allò de mirar el color, ensumar, bla bla, i per allà hi ha molt expertillo suelto. Però el tio (tot i que es queda allà davant teu mirant fins que t'acabes el tast) no ens va fer sentir gens fora de lloc. Vam tastar 5 vins per $10 i ens van regalar el got. Tots els vam trobar molt bons, ja us he dit que no som experts :)

Tast de vins a Foxen winery

La següent parada va ser al celler Firestone (fundat per senyor Firestone de les rodes). Molt maco, molt arreglat i molt turístic. És un dels pocs on fan la ruta pel celler i nosaltres ens hi vam apuntar seguint els passos d'en Miles i en Jack. Una part graciosa del tour va ser quan la noia ens va ensenyar una alzina surera i va explicar que d'allà és d'on treuen el suro per fer els taps. Va dir que si algú volia podia tocar l'arbre i ja veus a tots els del grup tocant-lo i acariciant-lo com si fos un Déu.

Sala dels barrils a Firestone winery

El proper celler va ser Stanford, vam tastar diferents Pinots i, com no, el Vin Gris, amb el que el Miles li ensenya al Jack les bases de la cata de vins. Nosaltres no vam notar els asparagus i l'edam cheese per enlloc.

¿Quien se ha llevado mi queso?

Per fer una paradeta entre tant de vi vam anar a visitar una granja d'estruços que hi ha de camí entre Buellton i Solvang. Estava a la nostra ruta i com que jo sóc una mica infantiloide quan es tracta de veure animals, ens hi vam parar. El que no vam fer es comprar la paella amb menjar per dona'ls-hi. I no tenien ous frescos que sinó ens haguessim fet truita per sopar que pa que.

L'últim celler que vam visitar va ser Kalyra, on en Jack i en Miles es troben amb l'Stephanie. És la que ens va agradar menys, tant per l'aspecte com pel vi. El que sí tenia de bo i que no vam poder disfrutar per massa estona són unes vistes espectaculars a camps de vinyes inacabables.

I el sopar de despedida va ser al Hitching Post, on la Maya feia de cambrera. Aquell dia no hi era, però l'ànec a la barbacoa i la copa de Highliner sí. Molt bo tot.

Un cap de setmana de pel·lícula.

(més fotos al nostre àlbum http://www.lbahima.myphotoalbum.com/)

A todo perro le llega su Halloween

Igual que passa amb el Nadal, el merchandising per la festa de Halloween comença més d'un mes abans del 31 d'octubre. Als grans magatzems, supermercats, fruiteries i floristeries, tots tenen la seva "petita" secció dedicada a Halloween.

Caramels i disfresses de Halloween al Target de San Diego

Dolços i cerveses de carabassa al supermercat

Desafortunadament, en aquests temps de globalització i de canvi climàtic, on les castanyeres van en màniga curta i a ningú li ve de gust menjar castanyes a 20ºC, i gràcies a les series de la tele i les pel·lícules, que majoritàriament venen d'Estats Units, totes les tradicions americanes es comencen a agafar com a pròpies. Abans de que vinguessim cap aquí, recordo el dia que estàvem a casa la meva àvia i van picar uns nens a la porta i van cantar la cançoneta per demanar caramels. En fi, tot arriba.

Aquí, Halloween és una gran festa, tothom es disfressa, als nens els encanta, és la seva tradició i em sembla molt bé que la celebrin. Però com sempre tot es porta a l'extrem i no hi ha com tenir diners per voler gastar-los en tonteries com aquestes que espero que mai arribin a les nostres terres.

Botiga d'animals amb disfresses, galetes i pastissos especials per Halloween.

Així que ja sabeu, si per nadal voleu que us porti una disfressa de hot dog, de drac o pirata, o per als més golosillos, voleu un pastís de carabassa o unes galetes en forma de vampir, només cal que ho demaneu i fareu del vostre gos l'enveja del barri en el Hallowen 2009.

Més esmorzars yankies: waffles

Aquest cap de setmana ens hem atrevit amb els waffles. La recepta és més o menys igual que la dels pancakes, però amb menys llet.

Per 4-6 waffles:

- 125 gr farina
- 200ml llet

- 1 ou

- 1 cullereta de cafè de baking soda

- una punteta de sal

- 1 cullerada d'oli d'oliva

- 1 & 1/2 culleretes de sucre

Aquesta vegada ho hem barrejat tot a sac en un bol i ho hem tirat directament a la nostra waffelera (o com es digui). I com que som així d'originals (i vagos) li hem tornat a posar nutella per sobre. Si està bo, perquè canviar no?

Pancakes

Bon dia! Acabem d'esmorzar pancakes amb nutella. Quan van venir de visita l'Agus, el Pol, la Núria i l'Àngel, ens van regalar un grill que també serveix per cuinar waffles i pancakes i un llibre de receptes. Encara no l'havíem fet servir, però ahir per sopar vam decidir estrenar-lo i, com que ens va sobrar massa, la vam guardar per aquest matí. I ens hem fet un esmorzar typical americà.

Aquí teniu la recepta per la massa:

- 125gr de farina

- 1 cullereta de cafè de baking soda (és com el llevat, però no se si les quantitats seran les mateixes)

- 1 cullera de sucre

- 1/4 de cullereta de cafè de sal

- 325 ml de llet

- 1 ou

- 2 cullerades d'oli

(això dóna per 8-10 pancakes)

Barregeu en un bol la farina, baking soda, el sucre i sal. En un altre bol bateu l'ou, hi afegiu la llet i l'oli i remeneu. Ho combineu tot i barregeu fins que no quedin grumolls.

Escalfeu la paella (algo de superficie molt plana) i li passeu una mica d'oli perquè no s'enganxi. Quan estigui calent, li tireu uns 70 ml de la barreja i deixeu que s'escalfi fins que surtin bombolles. Gireu amb una espàtula, i espereu a que estigui fet per l'altra banda.

Això seria la massa bàsica, però se li poden afegir tot tipus de coses: fruita, cafè, xocolata, fruits secs, formatge,... vindria a ser com una creppe, que li pots posar el que vulguis. Ah, les coses extres s'han d'afegir només uns segons després de que posis la barreja a la paella, quan encara està crua.

Nosaltres ahir vam sopar pancakes salades de pernil i parmesà:

Pancakes de pernil i parmesà: tires la massa, afegeixes el parmesà, afegeixes el pernil a trossos, i quan comença a fer bombolles ho gires.

I avui hem utilitzat el que va sobrar per fer-nos pancakes de xocolata per esmorzar:

Aquestes són inclús més fàcils. Fas la pancake i un cop al plat, quan encara està calenta, li poses nutella (o nocilla) per sobre. mmmm

Ahir va ser el nostre primer cop. Ja us aniré explicant noves combinacions d'ingredients a mida que els anem provant .

Laia San Diego Barcelona (en 4 dies)

La setmana passada em vaig enterar de que havia d'anar a Madrid per signar el contracte de la meva beca. De res va servir que els fes saber que els emails, faxs i signatures electròniques ja existien. Hi havia d'anar en persona.

En una setmana em vaig haver de tragar l'emprenyamenta, comprar uns bitllets i preparar-me (i també al meu jefe) pel viatge. Finalment vaig decidir prendre-m'ho amb optimisme i fer cas al que va dir la meva àvia quan la vaig trucar dient que venia "més val un dia que res".

Aquest matí he arribat, després de 18 hores de viatge, però ho porto força bé. Tinc dos dies per estar a Barcelona, un a Madrid i el següent ja torno. De moment en el meu primer dia, tot i la son, ho he fet bastant bé: he celebrat el meu aniversari amb la familia, he visitat el pis de l'Anna i també el de la Marta.

Demà tornaré a veure a tothom, faré un sopar amb els amics que puguin i ja m'acomiado de nou. Perdoneu que no hagi dit res a gairebé ningú. Dues raons: 1-la rapidesa en que ha passat tot, 2-tornem per Nadal dues setmanes (aquest cop els dos) i esperem poder quedar amb tothom.

Com no, he fet fotos. Dues a destacar:

La deliciosa fideuà de la meva mare que feia un any i dos mesos que no probava.

M'ha agradat veure un altre cop els terrats de Gràcia.

Will you marry me?

El viatge a Yellowstone em va fer pensar en una altra de les coses americanes que em van sobtar. A Estats Units és molt tradició i molt important que l'home li demani per casar-se a la dona. Inclús les parelles més progres diguessim, les que se suposa que passen de convencionalismes i tot això, ho fan. A mi em va sorpendre. Nosaltres no vam fer tota aquesta parafernalia per la nostra boda i, si hi ha gent a Barcelona que també ho ha fet, potser és que no ho criden als quatre vents. També s'ha de dir que aquí tothom es casa tard o d'hora, no hi ha parelles de fet, i l'home ja pot anar una mica més sobre segur.

És tant important fer-ho bé (perquè després evidetment la nòvia ho anirà a explicar a tots els seus familiars i amics), que hi ha inclús pàgines web i anuncis a la ràdio que t'ajuden i et donen idees i consells de com fer "your perfect proposal". Algunes de les idees són per exemple

- posar-ho en una galeta de la fortuna després de demanar fast food xinès a casa. Hi ha una companyia que et prepara la galeta especial.

- posar el missatge en una ampolla a la platja i "descobrir-la" junts.

- escriure't "will you marry me?" amb crema solar a la panxa i prendre el sol fins que es quedi la marca.

- anar a fer submarinisme i llogar un submarinista perquè hagi posat l'anell dins d'una petxina.

Bueno, i així milions d'idees. També de típiques, com anar a Las Vegas, París,... sopar romàntic...

Un amic nostre es va endur a la seva nòvia a la muntanya i li va demanar a dalt del cim amb la posta de sol.

I una altra cosa que ens han dit és que teòricament el preu de l'anell que compres ha de ser de tres vegades el teu sou del mes. I amb una bona pedrota.

Tot això ha vingut perquè quan vam anar a Yellowstone vam tenir l'honor de presenciar una proposal en directe! Va ser en el Grand geiser, un que fa erupció només un cop al dia i és l'erupció predictible més alta del món. Doncs estàvem allà esperant l'erupció programada per les 3'30pm, al costat d'una familia al completo: pare, mare, germans, nebots, abuelo,... tots tots. Aleshores va començar el geiser i de sobte vam sentir crits, rises histèriques, ploreres,... i al principi penàvem que estaven bojos i que s'emocionaven amb el geiser. Però no. Ja vam veure de seguida que el valiente del nòvio li havia demanat la mà davant de tota la familia de la nòvia. Per sort va tenir èxit. O com a mínim tots van fingir molt bé.

Aquest és el video que vam grabar del geiser on podeu sentir de fons els crits i els riures, i podeu veure els protagonistes, que l'Àlex va grabar de refilón.

Bob Dylan en concert

Ahir vam anar a un concert del Bob Dylan a San Diego. Sí, sí, encara està viu. El concert va ser... sobri, per dir-ho en una paraula.

Al principi prometia, semblava que anava a ser un concert rollito hippie, perquè la gent arribava amb mantes a la gespa i les posava per allà a terra en plan picnic. Alguns s'anaven fent els seus porrets,... Nosaltres passant per allà al costat de les mantes vam arribar gairebé a primera fila. No hi havia baralles de ara em poso jo davant teu, que porto deu hores esperant al carrer per agafar aquest lloc, ni res d'això. No hi havia ni una cadira, ni grades. Tothom a la gespa. Així que l'ambient no estava mal, era curiós.

Ara, el Bob Dylan... ho explicaré per trossos.

Puesta en escena: no hi havia pantalles laterals d'aquelles per veure més a prop, ni show de llums, ni de colors, ni res que se li assembli. Llum blanca, llum groga. De vegades blanca-groga-blanca-groga. Obertes quan començava la cançó, apagades quan acabava. Simple i fàcil. Fins aquí bé, ens podíem imaginar que no faria un show a lo Madonna. I tampoc és el que volíem.

Música: Molt bé. La seva, típica. Només tres cançons de les mítiques, però. La resta no en coneixiem ni una i no enteniem res de la lletra. Podeu dir, culpa nostra també per pensar que ens anava a tocar totes les cançons dels anys seixanta. Vale. S'accepta.

Ell, Bob Dylan en sí: cero talent com a comunicador.

20h: el presenten pels altaveus. Entra. No diu ni mu, i el paio es posa a tocar la primera cançó. Diem, vale, a vegades no saluden fins a la segona. Passa la segona, la tercera, la quarta,... i res. Ni una paraula. Ni una cançó antiga. Ell, al seu rollo, ni tan sols mirant al públic, tocant de costat, mirant cap a un cantó de l'escenari.

21'45h: marxa de l'escenari. Encara ni una paraula. El públic cridant a tope pels visos. Torna. Toca "like a rolling stone". Diu "thank you friends" (primeres paraules de la nit) i presenta la banda. En toca dues més d'antigues.

22h: s'ajunten tots els de la banda, fan una reverència i se'n van.

Bob Dylan a l'escenari, en la posició que es passar durant les dues hores exàctes que va durar el concert.

Avui hem coincidit per esmorzar amb un altre noi que també va anar al concert i ens ha dit que sempre és així, que mai parla. Segons ell, el noi aquest, com que la gent es prèn tot el que diu com si sigués paraula de Déu, ha decidit no dir res.

A mi que em perdonin, però jo ho trobo una desconsideració i una falta de respecte ni tan sols mirar de reüll al teu públic que ha pagat per veure el teu show. Però com va dir un al final del concert: "Awesome! I've seen fuckin' Bob Dylan up there!". Doncs sí, ja podem dir que hem vist cantar en directe a un dels mites musicals de finals del segle passat.

Us lloem senyor.

Yellowstone

Ahir a la nit vam arribar de Yellowstone. El viatge cap allà va ser una mica accidentat. Vam anar amb avió fins a Denver, Colorado, un dels estats quadrats del mig de US, i des d'allí vam agafar una avioneta petita cap a Jackson hole. Quan vam pujar, l'azafata ens anava comptant i canviant de banda de l'avió... per equilibrar el pes! Vam agafar unes turbulències que mai a la vida. L'assistent deia que eren les més fortes que havien tingut mai. La Mari inclús va vomitar.

Roda de la nostra avioneta, abans d'aterrar i de fer vomitar a mig passatge.

Rètol a l'aeroport de Jackson Hole

Des de Jackson vam llogar un cotxe, un híbrid, que ens sortia només una miqueta més car però el volíem provar (i és més ecològic). Algunes coses ens van agradar, com per exemple que no fa res de soroll, i altres no. El que ens va agradar més és que no gasta gens. Al final vam estalviar en benzina el que havíem pagat de més.

Matrícula del nostre cotxe de lloguer

Un cop al parc, tot genial. Ens ha agradat molt. Té de tot: llac, muntanyes altes, prats, animals i a sobre també geisers. I hem agafat molt bon temps. Tots els dies sol, menys l'últim dia, que van baixar les temperatures en picat fins a 0ºC (ni frío ni calor). No ens va importar perquè era el dia de conduir cap a l'aeroport, així que vam veure nevar des del cotxe el dia 1 de setembre. Molt bonic.

L'Àlex pujant el Mount Washburn, a 3122 m d'alçada, des d'on es veu tot el parc.

Riu Yellowstone

Great fountain geiser

Es poden predir les erupcions de molts dels geisers del parc. N'hi ha alguns que fan erupció cada dues hores i n'hi ha alguns, com el de la foto de dalt, que només entren en erupció dues vegades al dia. Quan arrives has d'anar a veure el ranger de turno i fer-te la ruta per veure el màxim d'erupcions possiles. El Great fountain és un dels millors i més alts. Juntament amb el vapor d'aigua que treuen s'allibera surfur que fa una pudor horrorosa d'ou. Sabeu la olor aquella de quan treus un ou dur de l'olla bullint i el peles? Doncs és aquesta olor augmentada mil vegades.

Morning glory pool. Jacuzzi calentet a uns 80ºC. Els colors són deguts a les bactèries termòfiles que viuen i creixen a les parets de la piscina.

Animals a Yellowstone.

Vam veure mil bisons pasturant i passant tranquilament pel costat del nostre cotxe a la carretera. Elks, que no se com es diuen en català, potser rens? no se. També coyotes, un de dia, però molts al vespres prop de la carretera. Chipmunks, àligues i marmotes. Moose, que són alces, molt xulos i raros de veure. I un ós! És el puntet aquest que es veu a la foto del mig.

Tot genial. Com us podeu imaginar tenim més fotos :), si les voleu veure totes, cliqueu aquí o al link de dalt del blog per anar al nostre àlbum.

Vicky Cristina Barcelona

Acabem de tornar de veure la pel·lícula que hem finançat en part tots els catalans i catalanes. No diria que els nostres diners estan ben invertits, però al menys la pel·lícula m'ha agradat. No és de les millors del Woody Allen, no té comparació amb Match Point per exemple, que em va agradar molt, però és millor que les dues últimes que ha fet.

I ens fa propaganda. Molta. Sembla un documental de Barcelona, sobretot al principi. I he de dir que m'ha agafat una mica de nostàlgia veure tots els restaurants, els bars, els carrers,... per cert, que les casotes que surten sí que no semblen de Barcelona. El tio va anar a rodar a Pedralbes sembla, perquè jo no conec ningú que visqui en aquests llocs. I no hi surt ni un pis, tant que em canso jo de dir als d'aquí que a Barcelona la gent no viu en cases... ara no em creuran.

Es veu que algú de Barcelona va trucar al Woody Allen dient que, si volia rodar a la ciutat, li finançaven la peli. I cap allí va anar. També diu que ja li agradava molt d'entrada i bla bla bla, i que la seva familia sempre havia volgut fer vacances a Barcelona, però també que si li haguessin proposat el mateix d'una altra ciutat segurament també hi hauria anat. Total, que mai sabrem si ens estima o no. No trobeu que és cutre haver de pagar per sortir en una pel·lícula?

Els actors molt majos. L'Scarlett molt mona i sensual, com sempre. I l'altra noia, la que fa de Vicky, no la coneixia i m'ha agradat molt. El Bardem fa una mica de latin lover amb el seu accent espanyol parlant en anglès i la Pe ha rebut molt bones crítiques pel seu paper d'ex-dona desequilibrada, però a mi em posa una mica nervioseta la veu que té i els crits que fa, tot i que està divertida.

Jo recomano veure-la subtitulada perquè no se com ho faran per fer que la Johansson parli castellà, però que no entengui el que diu la Penelope Cruz, no sé si m'explico.

I l'última cosa. Això de que vagis a Barcelona, coneguis dues persones i que les dues parlin anglès tant fluid com parlen el Bardem i la Pe, només passa a les pel·lícules.

Big Sur

Aquest cap de setmana l'hem passat visitant el Big Sur i una part del que anomenen el "wine county", que és una zona tipu penedès, però aquí. Teniem reservat un vol des de San Diego fins a San José, prop de San Francisco, per divendres a la tarda i des d'allà vam llogar un cotxe i vam anar baixant per tota la costa fins a San Diego. Els hotels no els teniem reservats, ens vam posar a mirar el mateix divendres i quan vam veure que, o bé estaven plens o valien un pastón, ens vam espavilar a reservar un bed and breakfast per la nit del dissabte.

Mapa de la ruta

Per divendres no teniem res perquè vam pensar que ja trobariem el típic motel barato de carretera (no els de llums vermelles, els normals), però vam tenir la mala sort de que hi havia una mena de convenció anual de cotxes pijos (ferraris, lamborghinis,...) i estaven tots els motels al voltant de Monterey plens o, els que no, valien més de $200 la nit. Al final, a les 12 de la nit, vam trobar-ne un que ens va deixar una habitació de $250 per $100, i allí ens vam quedar.

Dissabte al matí vam visitar Monterey, un poble de la costa on hi estiuegen els de San Francisco i des d'allà vam conduir per la 17 mile drive (previ pagament de $10 de peatge), una carretera bucòlica per mig de boscos, cases caríssimes i camps de golf al costat del mar. Per aquesta carretera s'arriba a Carmel by the sea, un poble molt maco que va tenir d'alcalde durant dos anys al Clint Eastwood. Al costat del poble hi ha Mal Paso canyon, d'on ve el nom de la productora de cine que té.

Un alien al port de Monterey

I a unes milles de Carmel ja comença el Big Sur. Al juliol hi va haver molts incendis i encara la part de la muntanya està tancada als visitants així que vam tenir una excusa perfecta per no haver de fer hikings llargs i centrar-nos amb els de la platja.

Vista de benvinguda quan arribes al Big Sur. I això és només el principi.

No ens va fer sol, però això aquí a la costa de California ja és normal. Dia sí dia també apareix aquesta mena de boira refrescant a la costa, però només que vagis un kilòmetre cap a l'interior ja fa molta més calor i sol. Tot i el temps, big sur és molt molt xulo, unes vistes maquíssimes, comparables a parcs molt més famosos com Yosemite. Vam fer alguns camins que porten a les platges.

Andrew Molera State park trail

McWay waterfall. Cascada que va a parar a la platja.

Pacific valley buff trail. A la platja després de passar pel mig de tot de vaques.

I a la sortida del tram de carretera del Big Sur vam parar per veure una colònia d'elefants marins. Que grossos que són! Jo pensava que eren del tamany foca, però són grossos i lletjos com ells sols. I fan una pudor espantosa! I feien com uns crits molt raros que semblaven com un ronc però a lo bestia. Si voleu veure el video que va fer l'Àlex podeu anar al nostre youtube. Ja veureu com el tio camina, fa dos metres i es desploma. Torna a agafar forces, fa dos metres més i es desploma,... que patosos que són fora de l'aigua...

Colònia d'elefants marins prop de San Simeón

I després de flipar amb aquests bitxos tan enormes, vam tirar cap a l'interior mitja horeta fins a arribar al bed & breakfast que havíem reservat al mig del wine county. Ens a rebre la Charlotte, la senyora de la casa, que no parava de dir "hooooow fun" a tot el que li explicàvem, però que ens va convidar a seure al seu porxo i tastar una mica del vi de les seves vinyes.

Fent una copa de vi per recuperar-nos de totes les excursions a Can Charlotte

L'endemà al matí la Charlotte ens va preparar l'esmorzar gourmet, una cosa molt bona amb fresas del bosque, mores, maduixes i aquest tipus de fruites i una espècie de souflé amb formatge i gambes que a mi a les 9 del matí acompanyat de cafè no m'entrava ni de conya. Quan ningú mirava l'Àlex es va menjar també el meu :)

I després ja vam agafar el cotxe per tornar cap a San Diego. Vam parar a veure la misión de San Luís Obispo i després per dinar al café Los Olivos, al poble de Los Olivos, digue'ls-hi originals. Vam menjar i beure (vi, és clar) molt bé. Aquest cafè es va fer encara més famós després de que hi rodessin una escena de la pel·lícula "Entre copas (Sideways)". De fet, tota la pel·lícula passa a la regió de vinyes de Sta Barbara. Hi ha una pàgina web on t'expliquen exàctament la ruta que fan els protagonistes, els cellers que visiten,... Aquest serà el proper viatge de cap de setmana que farem.

Si voleu veure més fotos, les hem posat al nostre àlbum.

Felicitats Zoila!

Avui la Zoila fa 30 anys i dissabte ens va convidar a una barbacoa a casa seva per celebrar-ho. El nostre regal: un fantàstic i hortera pastís tipu americà dels que es porten aquí. L’Oscar i la Chari li van portar un globus de Happy birthday i, juntament amb la barbacoa que organitzaven ells, ja va tenir tot el pack.

Susana, Ruben, Zoila, Xevi, Àlex, Oscar i Chari.

En Xevi fent la barbacoa a la seva terrassa.

La Zoila, jo i el pastís de muffins.

La festa va estar molt bé i després vam anar a Del Mar fairgrounds on feien curses de cavalls i un concert del Ziggy Marley. Curses de cavalls i concerts de reggae??? Sí, això de Del Mar fairgrounds és un clàssic hipòdrom dels anys 30 on fan curses de cavalls a l’estiu, des de Juny fins a Setembre, i la resta de l’any fan fires i altres events. Després de les curses també fan concerts gratuïts els caps de setmana (només has de pagar pàrquing i la cervesa de ni més ni menys que $8). Dissabte tocava el Ziggy Marley i ens vam animar. El concert una mica decepcionant. Va ser bastant avorrit, ja podíem haver escoltat un CD des de casa i com a mínim estàvem asseguts. Tot era el mateix ritmillo reggae de base i algunes mínimes diferències entre les cançons, però totes bastant soses. Em fa fer gràcia veure lo dels cavalls, però. Vam arribar a l’última cursa i la gent realment cridava i embogia mogollón. Tot s’ha de dir que molts anaven força mamats. Una festassa vaja :)

Mirant l'última cursa de cavalls a Del Mar fairgrounds.

Abans de començar el concert de Ziggy Marley.

Ziggy Marley