els dilluns al sol

Festa de comiat

2009-10-26T19:13:00.000-07:00

Ja ho diuen, que todo lo que empieza acaba i tot el que té un principi té un final. I el final ha arribat per nosaltres. El dia 3 de novembre volem cap a Barcelona!

Diumenge vam fer la festa de comiat amb tots els nostres amics de San Diego. Va estar molt bé i va venir molta gent, unes 50 persones! com que convidàvem nosaltres vam decidir tirar per lo fàcil i lo típic i fer una barbacoa de hot dogs i hamburgueses. Res de truita de patata, pernil i fideuà aquest cop.

Per comprar per tanta gent vam anar al Costco, que és com una espècie de Macro on hi tenen de tot: teles, roba, maletes, menjar,... el que vulguis. Has de tenir una targeta, per això hi vam anar amb un amic nostre, perquè nosaltres no hi havíem anat mai abans. Diria que es podria considerar una atracció turística més. És el "supermercat" més gran que he vist mai.

Aquest és el video de la nostra giga-compra:

Amish friendship bread

2009-09-18T16:46:00.000-07:00

Normalment no m’agraden les típiques cadenes de passa aquest missatge o tal, tal i qual. Però la setmana passada va arribar a les meves mans (de part de la Zoila) un starter d’Amish friendship bread, el pa de l’amistat.

El que vaig rebre va ser una bossa de plàstic d’aquestes ziploc amb un pastiche amb bastanta mala pinta a dins i unes instruccions. S’ha de deixar la bossa al marbre de la cuina i cada dia (durant quatre dies) s’amassa una mica. En el sisè dia se li afegeix llet, sucre i farina. I es torna a deixar al marbre i es segueix amassant durant tres dies més. En el desè dia, es treu de la bossa, es posa en un bol, i se li afegeix mes farina, llet i sucre.

La recepta

I a partir d’aquí continua la cadena d’amistat. Has d’agafar la pasta que has fet i repartir 250ml en quatre bosses ziploc i donar-la a quatre amics teus. Amb la resta de pasta que et queda continues la recepta i fas un Amish bread per a tu. Jo vaig donar les quatre bosses a quatre companys de laboratori i ara els toca a ells anar amassant diariament.

El pa, que en realitat no és pa sino que és més com un bizcocho, ha sortit molt bo i ens l’anem zampant per esmorzar.

El resultat

Suposadament el primer starter de tots, la massa original, la van fer els Amish i només ells saben repetir-la, però dubto molt que això sigui veritat.

Una altra cosa que em va tenir una mica intrigada a l´hora de seguir amb la tradició és el fet que la massa aquesta porti llet i que s´hagi de tenir tants dies a temperatura ambient. Com a biologa que sóc, hauria de tenir una resposta, però aquell dia devia faltar a classe i no la tinc. Vaig pensar que els bitxets i llevats que devia haver dins del starter original processarien la llet de tal manera que no es fes malbé. I també, per acabar-me de convèncer, vaig recórrer al popular raonament de “si a ningú li ha passat res a mi tampoc m’ha de passar”. Però funciona, i aquí estic ben sanota i segurament amb uns kilos de més, després de menjar cada matí un bon tros de pa de pessic.

El que sí que no vaig voler ni pensar és per quantes mans aquesta massa deu haver passat primer i quines normes higeniques haurà seguit tota la gent anterior a mi a l’hora de fer el pa.

De ruta per King's Canyon

2009-08-04T22:05:00.000-07:00

Finalment actualitzo el blog! tot i que aquí de vacances res de res, hem tingut un juliol entretingut. Pel cap de setmana llarg de Independence Day (4 dies) vam anar de ruta amb motxilles, com en els vells temps! Feia com deu anys que no feia ruta i em vaig fer la valenta i em vaig cansar com mai a la vida.

Però ara ja m'he oblidat de les 30 milles, dels milions de mosquits, de l'esgotament, del fred, de les butllofes als peus, les agulletes i les panses. I l'única prova que queda del meu esforç és aquesta foto.

A part d'això, ens ho vam passar molt bé: paisatges molt xulos i molt bona companyia. I vam veure un ós!! a pocs metres de les nostres tendes. Aquests és un dels molts parcs d'Estats Units on has de carregar la "bear can", un contenidor per posar totes les teves coses de menjar i coses que facin olor i puguin ser d'agrado dels ossos. A la nit s'ha de deixar a uns 100 metres de la tenda, així, si ve l'ós, no entrarà a la tenda, sinó que anirà a jugar amb la "bear can" a veure si la pot obrir.

I després d'aquestes fotos tant maques, una nota escatològica: a Catalunya les coses es tapen amb pedres, que ja ho diu la cançó, que la merda de la muntanya no fa pudor. Aquí, no pots marxar d'excursió sense la que hem batejat com "la pala d'anar a cagar" :)

Fotolog: dinar polonès

2009-06-20T22:02:00.001-07:00

Pierogi, un dels plats tradicionals de Polònia que avui la Manja i el Bartosz han cuinat per nosaltres. Es mengen durant tot l'any, però especialment la nit de Nadal. La pasta és feta a mà i el farcit és de col, xampinyons i ceba (les de la dreta) i patata i formatge (les de l'esquerra). Boníssim!

mira mama, ara també menjo ceba! a cullerades!

Passeig i gelat després de dinar per Pacific Beach (o PB, pi bi, com li diuen aquí)

Surfers esperant alguna onada. Avui no era un bon dia.

Cristal pier, Pacific beach.

La platja de PB.

Tot i el mal temps, molt habitual per desgràcia durant els mesos de maig i juny, hem passat una molt bona tarda i no avui no necessitarem sopar :)

Saps que has viscut massa temps a San Diego quan…

2009-06-10T20:53:00.000-07:00

…no et sorprèn veure un “caza” sobrevolant casa teva.

…no et sembla raro mirar el barça prenent un cafè amb llet i un croissant i que retransmeti el partit un locutor xinès.

…baixes de l’autobús i li dones les gràcies al conductor.

…ja no expliques tota la teva vida cada vegada que el caixer del super et pregunta “how are you doing?”.

…quan tornes a Barcelona vas al super i t’esperes que algú et posi la compra a la bossa.

…et deixen un paquet de FedEx a la porta de casa i quan el veus a la nit no et sembla extrany que ningú l’hagi robat.

…dos carrils en cada direcció ja no et semblen una autopista sinó un carrer.

…el més important quan et conviden a casa d’algú és assegurar-te que no portes els mitjons foradats.

…pagues un tallat tranquilament amb targeta de crèdit i escrius xecs com un professional.

…et sembla que conduir quatre hores és anar aquí a la cantonada.

…cada vegada que tornes a casa de visita reps al menys una multa per girar a la dreta amb el semàfor en vermell.

…les set de la tarda és la teva hora de sopar.

…les cinc ja no és la tarda, és el vespre.

…ja no et fa vergonya demanar una caixa per endur-te a casa les sobres del sopar.

…era “un francès, un anglès, un alemany i un xinès” ja no és el començament d’un acudit sinó la descripció del teu entorn laboral.

…et comuniques per email amb els companys que seuen al teu costat.

…saps perfectament que “late morning” són les 11 del matí.

...saps que 9 de cada 10 persones que t’envolten no saben qui és Messi ni els importa.

…inclús quan parles amb espanyols intentes evitar dir la paraula “coger".

Bocas del Toro, Panamà

2009-06-07T09:17:00.000-07:00

Estàvem sols a l'hotel de l'illa Bastimentos, entre la temporada baixa, la crisi i la grip porcina, hi havia hagut algunes anul·lacions. Com que el transport entre les illes és només per barca, l'hotel està construit a sobre de l'aigua (igual que la majoria d'hotels allí). El porten tres generacions d'una mateixa familia. Els pares són els amos, la filla treballa a recepció i el fill fa de taxi, capità i guia turístic. I els fills dels fills, de 2 i 3 anys, corren per allí alegrement. Com que erem nosaltres sols tot era molt familiar i estàvem per allà jugant amb els nens, a la cuina,... va estar bé perquè ens va donar la oportunitat de formar part de la familia i conèixer millor com viu la gent allà. I va ser el primer cop que algú em va reconèixer que quan ets jove, molt relax i veure cada dia les mateixes cares, també pot resultar estressant. Així que no hi ha un lloc perfecte, tot depèn de lo perfecte que tu te'l facis.

La majoria dels habitants de l'illa Bastimentos (que no són gaires) són negres, ja que les seves families van arribar de les illes del carib fins a Panamà. Parlen español perquè l'aprenen a l'escola, però a casa seva parlen el guari guari, que és una mena d'anglès molt mal pronunciat (una barreja entre l'anglès de Jamaica i anglès amb accent español) que no s'entén gens.

El nostre hotel. La caseta petita del centre de la foto és per aparcar la barca i la de la dreta és la cuina i el restauant. A la part de darrere hi ha les habitacions amb unes vistes magnífiques de les illes.

Només teniem un dia i mig per disfrutar d'aquell paradís així que només arribar vam agafar uns kaiacs i vam anar a donar una volta. Vam parar a un lloc envoltat de manglars on vam veure uns coralls molt prometedors.

El dia següent vam demanar-li al Luís que ens portés en la barca a les illes Zapatillas, unes illes que hi ha a les afores de l'arxipèlag més a mar obert i al costat d'uns esculls de corall. També s'hi va portar el seu fill perquè aprengués el negoci i anés a la platja.

Quan hi vam arribar estàvem nosaltres sols. Ells es van quedar banyant-se al costat de la barca i l'Àlex i jo vam anar passejar per l'illa. És 100% paradisíaca i tant petita que en mitja hora hi fas la volta sencera.

on ens vam banyar
l'altra illa Zapatilla fotografiada des de la que vam parar nosaltres

Després ens va portar a Cayo Coral a un restaurant per turistes, però molt molt xulo, des d'on podies bucejar mentre et preparaven el dinar.

el restaurant a Cayo Coral

peixets del fons

I finalment vam anar a veure els coralls. Em van agradar moltíssim, estan molt ben conservats i tenen uns colors espectaculars i la llum d'aquell dia era perfecte per fer'ls-hi fotos.

Més fotos ja estan a l'album http://www.lbahima.myphotoalbum.com

De Costa Rica a Panamà

2009-06-02T21:19:00.000-07:00

L'última parada del viatge era Bocas del Toro, unes illes de Panamà molt aprop de la frontera amb Costa Rica.

Per arribar-hi vam agafar el bus de linia des de Puero Viejo fins a Sixaola. Una hora i mitja per la muntanya, per carreteres sense asfaltar, tragant de nou la pols que es colava dins de l'autobus. Gairebé cap turista, només nosaltres i cinc motxileros més. Es notava que era temporada baixa i a més ens van dir que també molta gent havia cancel·lat viatges per culpa de la grip porcina.

Un cop a Sixaola, es camina fins a un antic pont de ferrocarril que passa per sobre del riu Sixaola i que fa de frontera. El pont es va construir al 1908 i cada dia suporta el pas de peatons, autobusos, cotxes i camions enormes. Costa Rica i Panamà s'han de posar dacord per reformar-lo, però l'acord mai no arriba. Això fa que la frontera sigui un pitote bastant important ja que el pont només és d'una direcció i els vehicles a banda i banda s'han d'anar esperant per torns per passar. Com a turista, però, és tota una experiència i el pont em va semblar molt bucòlic.

Després de sortejar plataformes rovellades, camions i fustes que belluguen s'arriba a Panamà, on et posen el segell al passaport només si tens un bitllet d'avió o autobus que demostri que marxaràs del país.

A la frontera ja hi ha un senyor clitxa els turistes i que t'organitza en grups de 5 o 6 per compartir un taxi fins a Almirante, la ciutat on s'agafa la barca per anar a Bocas. I un cop a Almirante també tots a la mateixa barca-taxi fins a les illes. En total unes quatre hores de viatge, i arribes al paradís.

Illa Bastimentos, Panamà

Ja he posat la resta de fotos de Tortuguero, Cahuita i Puerto Viejo a l'album: www.lbahima.myphotoalbum.com

Puerto Viejo, Costa Rica

2009-05-30T19:28:00.000-07:00

Des de Cahuita vam agafar l'autobús fins a Puerto Viejo. $2 per un recorregut de mitja hora, el transport públic és realment barat.

A Puerto Viejo teniem dues missions: visitar les platges i el parc de la reseva de Gandoca-Manzanillo i veure el partit del Barça.

Per la visita ens vam llogar unes bicicletes a l'hotel i aquest va ser el nostre vehicle. Tot és més o menys pla i només hi havia una mitja hora en bici des del nostre hotel fins al parc. És el transport més popular i tothom va en bici per la carretera como pedro por su casa. Els cotxes, ni cortos ni perezosos, tampoc no penseu que frenen ni tenen cap por d'adelantar les bicis. És més, si poden passar ben ràpid i fer-te tragar pols, són 10 punts més. Total, que allò és salvese quien pueda, però tothom s'esquiva amb una gràcia i una destresa que sembla més una dansa que un caos circulatori.

Vam parar amb les bicis a Punta Uva, la platja que més ens ha agradat de la zona. I vam fer una mica d'snorkel per les roques, no va estar malament però res espectacular. Per banyar-se sí que està molt bé i ja trobàvem a faltar estar en una platja d'aigua calenta en la que et puguis estar a l'aigua sense patir perquè et vingui una ona de dos metres i t'arrossegui. I el fet de que la tinguessim només per nosaltres sols ja ens va acabar de posar un somriure de felicitat que va durar tot el dia :)

La segona missió no va ser tant difícil com semblava quan preparàvem el viatge. Resulta que a Puerto Viejo hi viuen des de fa uns anys dos germans de Barcelona molt (i molt) fans del Barça. Són els amos de la panaderia Pan Pay i fan uns sucs naturals boníssims i entrepans de fuet, formatge manchego,... ideal per dinar i veure el partit.

campions!

Amb nosaltres hi havia també gent del poble i altres espanyols que han vingut a viure a Costa Rica. Els vam preguntar com s'hi estava allà i ens van dir que estaven encantats, que (tot i que treballaven) era com estar de vacances continues. Pura vida!

Cahuita, Costa Rica

2009-05-27T20:27:00.000-07:00

Després del tour de Tortuguero, en Cucú (el nostre conductor), esquivant tot tipus d’obstacles, gent i bicicletes sense llum a la carretera, ens va portar fins a Cahuita. És un poblet molt petit al costat del mar, amb molts bars de reggae i molts rastes. El ritme de vida és tranquil tranquil.

carrer principal de Cahuita

Està al costat del Parc Natural de Cahuita, el que nosaltres voliem visitar. A l’entrada pagues la voluntat (si entres des de Puerto Vargas es paga $10) i segueixes un camí que va paral·lel al mar. La platja és molt maca i caribenya total.

Són sis kilòmetres de camí (i sis de tornada!) però val molt la pena fer-ho tot. Aquest cop no anàvem amb guia però si camines poc a poc i mires amunt (i tens sort suposo) veus de tot.

No sé els noms en català… els posaré com els hi diuen els d’aquí. Vam veure monos aulladores amb dues cries molt mones, jeje. Es pot saber on n’hi ha perquè fan bastanta pudor (o també si els sents udolar).

També un perezoso de tres dits a dalt d’un arbre just al costat del camí. Els mosquits que hi havia es van fotre el banquet del segle amb nosaltres mentre li feiem fotos i videos, però va valer la pena. Quin animal més xulo! I això que porta no és un peluche no!

I pensàvem que seria complicat veure monos de cara blanca, però no ho és pas. A la que treus el bocata per dinar en tens cinc o sis rondant per allà intentant robar-te’l. A una noia la van acosar totalment fins que va deixar anar la bossa que portava.

No li vaig fer foto perquè pobreta tenia un bon susto. A nosaltres el guarda del parc ens va dir que només que tinguis un pal al costat ja no venen. Només és si veuen que tens por que s’abusen.

I per acabar el dia, ho vam celebrar amb el nostre primer bany al carib.

Tortuguero, Costa Rica

2009-05-26T18:09:00.000-07:00

Després d'arribar a San José a la nit i no sortir de l'hotel, per avís del taxista i dels ticos de la recepció, vam anar a dormir i a descansar per agafar (l'endemà a les 6'30h) l'autobús que en duria a Tortuguero.

Pel camí el Tomás (o el guia predicador, com jo li dic) ens va entretenir amb les seves explicacions sobre el país i les seves filosofades. Segons ell per ser feliç a la vida has de saber la resposta a aquestes dues preguntes:

1- què vols fer per viure?

2- quant és suficient?

apa, us deixo pensant. Felicitats als que ja ho sapigueu ;)

Tortuguero està a la part nord del carib de Costa Rica. Només s'hi por arribar en avió o en barca pels canals, per això vam agafar un tour organitzat per aquesta part del viatge. A les seves platges hi venen a posar els ous moltes espècies diferents de tortugues i els seus habitants han passat de caçar-les i menjar-se-les, a protegir-les i guanyar-se la vida ensenyant-les als turistes.

Poble de Tortuguero des de la barca

Nosaltres vam fer un tour nocturn amb l'Alonso, fill d'una de les primeres families que va arribar a Tortuguero. Vam poder veure una tortuga carey posant els ous, tapant el foradet i tornant al mar deixant-los a la seva sort i oblidant-se d'ells per sempre.

L'endemà vam fer un tour en barca pels canals i una caminada pel boscos i vam veure milions d'animals espectaculars.

Caimán

iguana

granota "blue jeans"

serp verinosa (la foto la va fer en Tomás, jo no em vaig atrevir)

mono aranya

cocodril

Posaré la resta de fotos a l'album quan pugui (o quan torni). Demà Cahuita, reggae town!

Un passeig pel Coronado

2009-05-16T11:10:00.001-07:00

Per celebrar el sant de l'Àlex vam anar a dinar i a passar el dia a l'illa del Coronado. És una illa que està just davant de San Diego downtown i on s'hi arriba en ferry o conduint per l'espectacular pont del Coronado, des d'on es veuen unes vistes magnífiques de la ciutat.

Foto feta des del pont, amb l'illa del Coronado a l'esquerra i els edificis de downtown San Diego a la dreta

El port esportiu del Coronado amb els edificis de downtown al fons

A part del pont, l'illa del Coronado és coneguda per l'"Hotel del Coronado". És un edifici de fusta d'arquitectura victoriana, que quan es va fundar al 1888 va ser l'hotel més gran del món i el primer en utilitzar electricitat. Segons la nostra guia, l'electricitat la va instal·lar el senyor Thomas Edison en persona, que va ser un dels nombrosos hostes famosos de l'hotel. A part d'ell, molts presidents i actors de Hollywood han passat per les seves habitacions.

l'Àlex i la familia Reagan a la platja amb l'hotel al fons

També en aquest hotel va ser on el Déu Billy Wilder va filmar part de la pel·lícula "Some like it hot" (o "con faldas y a lo loco" o "ningú no és perfecte") amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon.

Per la gent de San Diego, l'hotel és un lloc per anar-hi a passejar i a dinar els caps de setmana i s'ha convertit en un llocs més populars per fer el "brunch" (brekfast + lunch) els diumenges.

Una curiositat sobre el nom: el nom real de l'hotel és "hotel del Coronado", pero és conegut per tothom com "the Del" o "hotel Del". Una manera curiosa d'abreujar-ho :)

la resta de fotos estan a l'album www.lbahima.myphotoalbum.com , as usual :)

Happy birthday Àlex !

2009-05-10T22:25:00.000-07:00

Avui hem organitzat la nostra barbacoa de primavera per celebrar l'aniversari de l'Àlex i per tenir una excusa per veure a tothom que feia temps que no veiem. Pensàvem celebrar també la lliga, però no ha pogut ser. Potser a la barbacoa que tenim la setmana vinent...

Recordo la primera que vam fer, ara fa dos anys, quan feia només 6 mesos que havíem arribat. Sembla que no fa gaire, però aquí les coses canvien molt en dos anys.

Per exemple, els amics. Molta gent que hi era i ja ha marxat: els Miguels, el Manu i la Lucia, la Sima i l'Anthony, el Giuseppe... te n'adones que San Diego és un lloc de pas per als científics i qui més qui menys vol tornar al seu país o canvia de feina a una altra banda d'Estats Units,.. Apart també perquè el visat no és per sempre, i la cosa comença a posar-se complicada quan t'hi vols quedar més de 5 anys. De totes maneres els propis americans no paren de mudar-se i van a viure allà on troben la millor oferta. Jo mai m'he plantejat com una opció buscar feina fora de Catalunya. Sóc de Barcelona i, quan decideixi tornar, buscaré una feina a Barcelona. No se m'hi ha perdut res a cap altre lloc. M'agrada estar aprop de la meva familia i viure a la meva ciutat. Potser és perquè Barcelona mola. Igual si fos d'Anglaterra no pensaria igual, però mai ho sabrem.

Una altra diferència: bodes. Poc a poc la gent ha anat fent el pas i ja en tenim a vàrios de casats i alguns a punt de dir el "I do".

I finalment: nens. El baby boom que hem viscut a San Diego ha estat espectacular i encara no acaba, ja que sovint ens arribem noticies de nous amics embarassats. Serà l'edat? És hora de canviar els viatges a Costa Rica per les passejades pel parc?

La qüestió és que el temps passa, uns marxen i altres arriben, però sempre hem tingut la sort de tenir bons amics al costat amb qui bufar les espelmes. I per molts anys!

Barça - Chelsea

2009-05-06T22:39:00.000-07:00

No cal que expliqui el partit no? :-)

Per nosaltres començava a les 11'45h, hora de feina, però hem pogut escapar-nos una estoneta a "dinar" al Rock Bottom, un pub del costat de la universitat.

Erem els únics Catalans del bar, però a jutjar pels tímids crits que s'han sentit pel gol del Chelsea i el jaleo que s'ha muntat quan ha marcat l'Iniesta, diria que el Barça desperta més simpaties entre els americans.

Després de patir els últims minuts, hem brindat amb les taules veïnes i ens hem fet la foto de familia. Un "dinar" per recordar.

I per la final estarem a Costa Rica! Ja hem localitzat un bar de "ticos" fans del Barça on esperem que facin el partit. Ja us explicarem.

Pràctiques amb la càmera

2009-04-30T19:03:00.000-07:00

Dissabte vaig estar llegint el meu nou llibre de fotografia i vaig anar a practicar pel barri amb la nostra càmera. Sempre m'ha agradat fer fotos, però mai havia tingut una càmera amb la que puguessis fer masses malabarismes. Aquesta la tenim desde fa mig any més i menys, és una Canon PowerShot S5 IS. No és de les reflex aquelles tant bones... i tant cares... però ens va agradar perquè té moltes funcions manuals i un bon zoom sense ser molt aparatosa.

el carrer on vivim

floretes

el parc del costat de casa, amb el seu camp de bèisbol, clar

dos nois practicant amb el monopatí a la posta de sol

un típic carrer "Wisteria lane"

retrats

el gos curiós

panning (no se com se li deu dir en català, com que el meu llibre és en anglès...)

Es tracta de seguir amb la càmera la persona o objecte que es mou per tal que quedi enfocat mentre que el fons queda desenfocat. És divertit de provar :)

Gràcies Víctor i Núria per la visita i per tornar-me a inspirar amb la fotografia! a veure si un dia m'atreveixo a intentar els teus planetes!

Oda a la paella

2009-04-25T10:12:00.000-07:00

Feia segles que no provava una bona paella... Ara ja fa un mes d'aquesta, però avui m'ha vingut a la memòria un altre cop (i no és cap indirecta, Xevi).

Les vegades que hem anat a Barcelona hem menjat fideuà, marisc, peix,... però mai paella. No hi ha temps de tot. Per això ens va fer molta il·lusió quan en Xevi i la Zoila ens van convidar a dinar a casa seva.

Amb les discupes de la meva mare (que la fa deliciosa, tot s'ha de dir), va ser una de les millors paelles que he provat. Sense pèsols, ni pebrot, ni pollastre. Ni de color groc. Que quan les veig d'aquell coloret groc fosforito ja tremolo. Una paella de veritat, 100% de marisc. Que bona!

Que som tontos o què?

2009-04-22T14:06:00.000-07:00

Aquest és el mail que ens acaben d'enviar els de l'institut on treballo. Tela marinera aquesta gent que t'han d'avisar inclús de que les abelles piquen. Doncs sí! Ja ho sabem, jo ho vaig aprendre de ben petita!

"Spring has arrived and the warmer weather means that rattlesnakes and bees are now active. You may encounter them on campus. For your health and well being, please avoid any rattlesnakes and swarms of bees you may see. Report their location to Facility Services so that we can manage them safely. Thank you for your cooperation."

Ja va bé que ens ho diguin, que jo sempre que veig una serp intento agafar-la amb les mans! Manda webs!

Cap de setmana d'esquí

2009-04-04T19:55:00.001-07:00

A California no tot és platja. A prop de LA, a dues hores de San Diego, hi ha les muntanyes de San Bernardino, i allí sí que hi fa fred. Al costat del llac Big Bear hi ha unes pistes d'esquí no massa grans, però suficients per a inexperts com nosaltres que només hi volem passar un dia o dos.

El cap de setmana va ser perfecte, amb una mica de tot. Dissabte vam esquiar. Hi havia neu artificial, si veieu les fotos, al costat de les pistes es veu la terra de la muntanya. Però ens va fer un dia genial i a les pistes no hi havia ningú, era el primer cap de setmana de temporada baixa. La neu estava molt bé, només a la tarda es començava a desfer una mica després de tant de sol. Vam poder esquiar sense parar i sense cues enlloc! Un luju! De tornada a la casa que vam llogar ens vam recompensar tot l'esforç amb una bona barbacoa.

Les pistes tenen unes vistes molt xules de les muntanyes de San Bernardino i el llac

Diumenge va ser tota una altra història. Ja havíem llegit que venia una tempesta i així va ser. Va posar-se a nevar al matí i no va parar en tot el dia. Jo ja n'havia tingut prou d'esquiar (que després de gairebé deu anys de no provar-ho tampoc és qüestió de recuperar el temps perdut en dos dies) i em va agradar molt veure nevar des de l'escalforeta de la casa i sortir a fora a trepitjar la neu i fer les típiques tonteries de després de la nevada.

Perquè veieu el canviasso, us poso dues fotos de la super casa que vam llogar entre els sis:

Foto de la casa dissabte a la tarda

Foto de la casa diumenge al matí després de la nevada

La resta de fotos les he posat al nostre àlbum: http://www.lbahima.myphotoalbum.com Ja veureu que guapos que estan els bessons de la Mari i l'Oscar :)

The Crab Hut, San Diego

2009-03-28T18:13:00.000-07:00

No se si us ho he dit mai, però a San Diego costa molt trobar menjar en estat autèntic. La verdura i la fruita sí, és fàcil i n'hi ha molta i de molt variada. De carn i peix ja és una altra història. Nosaltres sobretot trobem a faltar bastant el peix i el marisc. En venen al súper, però sempre congelat o envasat sense pell ni cap ni cua ni res, que sinó els hi fa iuiu.

Per comprar peix autèntic has d'anar al Ranch 99, un supermercat asiàtic molt gran que hi ha a uns 20 minuts en cotxe de casa nostra. Allà tenen encara més verdures i fruites rares que només tenen nom a la Xina (jo sempre generalitzo, ho sento). Però també hi ha peix fresc i inclús viu. El peix viu és, de fet, peix gat. Estan allà en una peixera enorme i el demanes, el "pelen" i te l'emportes. Has de vigilar que no estigui massa flotant, que jo n'he vist cada un no gaire catòlic. De totes maneres, nosaltres, acostumats a la cuina mediterrania, no ens atrevim a provar-los. Són raros, tu, que voleu. Els altres peixos (els que ja són morts) estan sobre gel, però que estiguin frescos no vol dir que siguin frescos. S'ha de mirar bé i, si són cloïsses, tocar-les així una mica a veure si encara es tanquen. Però apart de tot això, normalment és peix fresc i bé de preu. Quan ja fa un any vam fer una fideuà a casa, vam comprar el peix per la sopa aquí i ningú va resultar intoxicat. I va quedar molt bona també.

Per això quan la Maïté ens va dir que hi havia un restaurant de marisc i gambes senceres! a San Diego, hi vam voler anar. És un negoci molt bàsic (i una mica guarrillo). Tens un petit menú, les estoballes són de paper, sense coberts i el menjar te'l porten en una bossa. Per recollir, ho emboliquen tot amb les estoballes i apa, a les escobraries i taula neta. Tot i que no sóc massa fan de menjar gambes amb els dits (no és que sigui finoli, és que odio l'olor que deixen a les mans que s'olora inclús una setmana més tard) hi vaig anar. I aquestes són les fotos del sopar. A les bosses pots escollir gambes i crancs de riu amb diferents salses (mantega, picant,...). He de dir que estava tot molt bo i que a un preu molt barat, vam recuperar-nos de cop del nostre dejú de marisc.

Amb els pitets i la taula neta, abans de començar

Encara tímids mirant-nos les bosses calentes plenes de salsa i gambes

Atacant el cranc de riu

Pim pam, sense vergonya, a sucar els dits!

El nostre "plat" compartit

Cerveses, bosses, salsa i closques de cranc

Pinta de la taula al final del sopar

Slot canyon, desert d'Anza Borrego

2009-03-22T18:55:00.000-07:00

El cap de setmana passat vam anar amb els de la meva feina i en Xevi i la Zoila a fer una excursioneta al slot canyon, al desert d'Anza Borrego. A mi no és un desert que m'agradi massa, però està força aprop de San Diego (a dues hores en cotxe) i la idea de caminar per un canó d'aquests prims tipu Indiana Jones em va fer gràcia. A més, en aquesta època de l'any, és quan després de les pluges de l'hivern, les plantes i cactus floreixen al desert. Les flors només duren aproximadament un mes i després tot s'asseca per les calors inhumanes de l'estiu. Per això molta gent aprofita per fer les excursions per durant febrer o març.

Descarregant el cotxe per començar l'excursió

Des de dins del Slot canyon

Parets del canó

Es comença a fer estret

Tant estret que no passen ni les bosses

Final de l'excursió, a dalt de tot del canó

Parada en el camí de tornada per fotografiar les flors del desert (moltes són les típiques margarites i floretes liles que hi ha a tot arreu, però com que aquestes estan al desert fan més gràcia)

Cactus florit (foto de la Zoila que m'agrada molt)

La resta de fotos les he posat a l'album: http://www.lbahima.myphotoalbum.com

Viatge a Baja California per veure les balenes grises

2009-03-11T18:48:00.000-07:00

Ja fa unes setmanes que vam tornar d'aquest increible viatge, però encara no havia tingut temps ni d'explicar-ho al blog ni de posar les fotos. Ja el vam fer fa dos anys, però hem volgut repetir un cop més, ja que no sabem si l'any que ve encara rondarem per aquestes terres.

L'objectiu és anar a veure (i inclús tocar!) les balenes grises en l'aturada que fan en el seu viatge des d'Alaska fins les costes de Baja. Després de passar l'estiu a les aigues de l'àrtic molt riques en aliment i atipar-se força, les balenes grises neden cap al sud molt a prop de la costa del Pacífic, cap a les badies de Baja California on algunes fan fills i d'altres els tenen i els cuiden fins que són suficientment grans per tornar cap al nord. En tot el temps que dura la migració es posen a dieta i gairebé no mengen fins que tornen a arribar a Alaska.

Per les costes de San Diego es poden veure passar cap a mitjans de gener i, ja de tornada, a l'abril. Amb uns prismàtics es poden veure els xorros que treuen. A Baja California el millor mes és el febrer, però també encara n'hi ha al gener i al març. Enlloc de veure-les de lluny, es pot anar a les badies on s'estan per aparellar-se i donar a llum, protegides dels perills de l'oceà (que bé m'ha quedat això, jeje).

Nosaltres hi vam anar a mitjans de febrer, aprofitant que gràcies a l'aniversari del Abraham Lincoln teniem un dilluns de festa. És un viatge llarg per carretera, però val la pena.

Divendres vam baixar amb els cotxes fins a la frontera amb Mèxic, molt aprop de San Diego i els vam deixar en un pàquing. Vam creuar la linea (com li diuen els mexicans) caminant i ens vam embotir 6 en un taxi (ijole!) i 5 en un altre que ens van deixar on haviem de llogar la furgoneta. Vam fer nit a Ensenada, a unes dues hores i pico de Tijuana. Una ciutat gran, però bastant més segura.

L'endemà vam fer una parada a la Bufadora, al costat d'Ensenada, però aquell dia el Pacific estava pacific de veritat i no era massa espectacular. Las gorditas de nata recén fetes que ens vam comprar sí que van ser espectaculars. Per dinar vam parar a Mamá Espinosas, igual que l'any passat, a signar al llibre de visites de la senyora Espinosa i a menjar llagosta, bona i barata (o no tan cara com a Estats Units). Amb la panxa plena, vam creuar el desert i vam arribar a Guerrero Negro a les tantes de la nit amb ganes de ficar-nos al llit.

Diumenge tocava el tour per veure les balenes. Ens van portar en una furgoneta fins a la badia Ojo de Liebre, creuant per les mines de sal. I no crec que calgui que expliqui res més, el video i les nostres cares d'emoció parlen per si soles.

Després de veure les balenes vam tornar a enfilar cap al nord, a passar la nit a Bahía Gonzaga, a la part del mar de Cortés. Pensàvem arribar a les set de la tarda i relaxar-nos prenent uns margarites a peu de platja, però després de dues missions de rescat per la carretera, el drama que va resultar fer els 60km de camí de "terra" (per no dir roques gordes) fins a la platja i, un cop a la platja, lo difícil que va ser trobar el nostre hotel vam arribar prop de les nou. La cuina ja estava tancada i nosaltres morts de gana. Per sort la cuinera encara tenia un peu a l'hotel i es va apiadar i ens va fer uns tacos de carn i de peix boníssims en un periquete. Els de l'hotel volien anar a dormir i com que nosaltres encara estàvem sopant ens van deixar una llibreteta allí i ens van dir que apuntessim tot el que agafessim del bar i que l'endemà ja pagariem. I ens vam quedar allà fent unes cerveses al costat del mar més contents que unes pascues.

Dilluns al matí vam esmorzar unos huevos rancheros i vam passejar per Bahía Gonzaga, somniant en algun dia tenir prous diners com per poder viure i viatjar per llocs tan increibles com aquest.

El nostre hotel davant del mar a Bahía Gonzaga

Ens van preparar unes quesadilles per endur i vam desfer el camí fins a Tijuana, no sense punxar una roda i arribar al lloc on havíem de tornar el cotxe a les 23'55h, cinc minuts abans de que tanquessin.

Podeu veure la resta de fotos al nostre album: http://www.lbahima.myphotoalbum.com/ Les de Bahía Gonzaga són una passada. Pena que no vam tenir temps de banyar-nos!

Novetat! Ja et pots subscriure a "els dilluns al sol" !

2009-03-04T17:15:00.000-08:00

Ahir vaig finalment investigar com s'afegeix això de les subscripcions al blog. Em vaig obrir un compte a http://www.feedburner.com/ i des d'allà t'expliquen molt bé com ho has de fer per afegir una casella de subscripció.

Com que últimament no escric massa sovint, et pots apuntar a la subscripció i així rebràs un email cada vegada que publiqui una entrada i no cal que estiguis entrant ansiosament al blog cada cinc minuts per mirar si hi ha res de nou :-)

Per subscriure't només has de posar el teu email a la casella de la columna de la dreta (on posa subscriu-te a "els dilluns al sol") i t'arribarà un correu electrònic perquè confirmis la subscripció. I ja està!

De totes maneres, prometo seguir explicant periòdicament les nostres peripècies americanes. Després de passar uns mesos no massa animats, I am back! Fins aviat!

Just married

2009-02-01T22:39:00.000-08:00

Tot i que ja no som just married, a la nostra maleta de tornada a San Diego va viatjar un producte d'aquesta marca. Ens ho va regalar la meva mare, perquè no ens enyorem. És una llauna d'un litre de suc de peix i calamar. I a sobre porta un taper de plàstic amb la quantitat justa de fideus ja fregits. Tot embolicat molt mono.

Simplement obres la llauna, la poses en una olla al foc, esperes que bulli, tires els fideus i en 10 minuts apagues el foc. Ho deixes reposar una estona i ja està! Listo! és la cosa més fàcil del món i està molt i molt decent. Si hagués de trobar-li algun defecte diria que potser eren un pèl salats, però per uns sandieguenses que no han provat fideuà en una temporada és espectacular. I no cal que anem als supermercats xinos a buscar peixos petits i amb cap i empestar tota la casa d'olor de peix durant una setmana. Aquest en 10 minuts està fet.

Aquesta és la pinta que fa.

És per 3 persones i val 16 euros. No és com per convidar a tots els teus col·legues a fideuà, però tenir-ho al rebost de casa per ocasions especials no està de més.

Aquesta és la pàgina web de l'empresa, per si li voleu fer un cop d'ull.

http://www.justmarried.es/index.php?lang=1&aptd=2

Està bé per fer un regal així diferent o per enviar, no sé, per posar un exemple, a algun amic o familiar que estigui visquent fora pobret i no tingui com fer-se aquests menjarets. Segur que estaré, ai, estarà, molt agraït.

El pescador

2009-01-25T23:30:00.000-08:00

Les cinc del matí, es lleva el pescador.
Es renta la cara, cafè amb llet i madalena
i es prepara per sortir: nevereta, cistell a l’espatlla i les canyes a la mà.

Quan arriba a la platja tot just està sortint el sol.
Es planta al passeig mirant el mar, just abans que comenci la sorra.
Mira a dreta i esquerra i no veu a ningú, i respira fons i somriu.
Fa una passa i nota la sorra freda sota els seus peus, entre els seus dits.

A la vora hi posa la cadira, al costat el cistell. Prepara les canyes.
Treu el seguro, el dit índex al fil, els braços enlaire, dues passes endevant, corba l’esquena i estira els braços amb força cap al mar.
Xop.

Xop.

Planta la segona canya i s’asseu a la cadira de platja. Mira a l’horitzó i pensa.
I de tant en tant fa un cop d’ull a la punta de la canya.

Passeja per la vora, amunt i avall pel seu trosset de platja, pantalons blaus, les mans a l’esquena. Els peus mullats. Olor de mar.

Un moviment brusc indica el primer peix. Recollir fil. Una mabra. La posa al cubell d’aigua salada.

Des de la cadira, amb els peus mig enterrats a la sorra que ja es comença a escalfar, treu un entrepà i una cervesa de la nevereta. Glup. Aaahhhh… Això sí que és bo.

Ja no es fa tant bona pesca com abans…

Tornen a picar. Pesa. Lluita. Una dorada. De les groses. Feia anys que no en veia una d’igual. Preciosa. Somriu satisfet.

Al cap d’una estona comencen a arribar els primers banyistes. Oh, quina dorada! És grossa, eh? Quan l’ha tret? I allò altre? Una mabra.

El sol ja està ben amunt. El pescador plega les canyes. Cistell a l’espatlla, nevereta a la mà i cap a casa. De camí para a comprar el pa.

Quan arriba tothom ja s’ha llevat. Oh, quina dorada! És grossa eh? Quan l’has tret? I allò altre? Una mabra.

Pesen el peix, fan la foto de rigor de les peces dignes de recordar. La dona el neteja bé. Escates amunt, escates avall.

Per sopar la fan al forn. Amb patates, tomàquet, alls. Està sucosa, fresca, un gust exquisit.

Les deu de la nit, el pescador se’n va a dormir, content de la feina feta.

Martes y 13

2009-01-13T09:03:00.000-08:00

Ni te cases ni te embarques. A San Diego jo diria que estem salvats de la mala sueeeerte, com diria el televisiu José Vélez. Tot i que no sé segur si vivint en el país ja compta o si has de ser ciutadà o tenir algún tipus de paper que digui que a partir d’ara el teu dia de mala sort serà el Viernes 13 i no el Martes y 13. Com que aquí tot està molt regulat… Per si de cas no ens casarem ni agafarem cap barco, més aviat anirem a treballar que sempre és més segur.

La tornada va ser molt dura després de les dues setmanes de vacances a Barcelona, però ja estem adaptats de nou a casa nostra. S’ha de dir que les temperatures d’estiu de 25ºC ajuden força a recuperar-se del viatge i que després de passar un cap de setmana a la piscina, llegint a la terrasseta i zampant-nos el foie que ens vam endur amb nosaltres, el cos se’t queda com nou. L’últim símptoma de la nostra estada a Barcelona que ens queda és el jet lag, causant de que estigui escribint aquest post a les 8 del matí.

I per acabar, un homenatge als mítics Martes y 13, perquè avui és el seu dia i també per rememorar els caps d’any que van monopolitzar amb el seu bon humor. Que d’aquí uns anys, tots (o els quatre que encara quedem) ja tindrem fills que es preguntaran de què coi parlem i ens diran viejos quan cada 31 de desembre fem la típica pregunta: “Te’n recordes quan miràvem els Martes y 13 per cap d’any?” i començem a rememorar els grans gags que han quedat guardats per sempre en la memòria de tota una generació.

Bones festes a tots!!

2008-12-20T20:42:00.000-08:00

Demà ja volem cap a casa per quedar-nos-hi dues setmanetes! A veure si no ens quedem atrapats a Nova York en mig de la tempesta de neu o retrassats per culpa de la vaga d'Iberia...

Aquest any hem fet una felicitació políticament correcta i no hem posat Bon Nadal. Tot i que a Estats Units és festa el dia de Nadal i també el dia després, a les empreses per exemple no hi ha dinars de Nadal, si no dinars de vacances, i la gent no es diu Happy Christmas, si no Happy Holidays . Com que hi ha tantes religions diferents, mai diuen Christmas per si hi ha algú que no ho celebra. Com és el cas del meu jefe, que és jueu, i alguns amics que tenim de la India, a qui també els hem enviat la felicitació. Una altra opció és que com que no ho celebren, no enviar-los res, però m'ha semblat lleig. Apa, bon Nadal!

Preparant-me pel Nadal

2008-12-18T22:16:00.000-08:00

Tinc la sort de que el nou institut on treballo, el Salk, està a tocar del mar, amb tot el que això comporta: molta boira de tant en tant, però també vistes increibles i postes de sol cada dia. És un luxe treballar en aquest edifici.

Un company del laboratori (després d'anar a visitar la seva mare i endur-se la bronca pertinent) ha decidit que ha de fer exercici i aprimar-se. I jo l'acompanyo per preparar el meu cos per tots els pecats alimenticis nadalencs. Cada dia (ejem, ejem) o el menys aquesta és la intenció, quan tenim una estona entre experiment i experiment, baixem des del penyassegat on hi ha l'institut fins al mar i tornem a pujar. Són uns 40 minuts i cansa força, sobretot la pujada. L'altre dia ho vam fer i em vaig endur la càmera. M'encanta la vista i dóna gust poder descansar de la feina per anar a fer una volta per la platja.

A mig camí de l'excursioneta

La platja on arribes després de baixar per la muntanya es diu Black's beach i és l'única platja nudista de San Diego. Aquí està prohibit el nudisme i també fer top-less. I la veritat és que no és com a Menorca, que pots veure families senceres despullades, per convicció, per principis, i és la mar de natural. En aquesta platja es veu que sempre hi ha tios sols, cachilles de gimnàs o l'altre dia uns amics explicaven que es van partir de riure un dia que van veure una noia estirada a la vora posant-se sorra per sobre en plan peli porno mentre la gent passejant i fent footing li passava pel costat.

Decoracions nadalenques

2008-12-17T22:04:00.000-08:00

El cap de setmana passat vam anar a la festa del laboratori de l'Àlex. Va ser a casa del seu jefe, en un barri residencial de San Diego, i anant cap allà vam veure aquesta casa, decorada per Nadal, que volia compartir amb vosaltres. Una mica massa no? Jo hi compto 5 ninots de neu (dos d'ells asseguts en un banc??!!??), 4 santa claus (un que va en avió! quins temps moderns aquests), una familia sencera de rens, un soldadet de plom i un munt de palets de caramel. A més a més de la il·luminació, és clar. El terra és lleig, però, ho han posat tot a sobre d'una lona de plàstic amb molt poc encant.

Comentant després amb la gent em van dir que hi ha una pàgina web (http://www.sandiegotraveltips.com/public/284.cfm) on pots trobar rutes per San Diego per veure les decoracions de Nadal en barris on a gent s'ho curra força (=barris on la gent té peles?). Potser si algun dia estem molt molt avorrits, ens hi passem i us poso unes fotos.

Festa francesa

2008-12-16T11:53:00.000-08:00

Aquesta setmana estem tenint moltes festes. Com que garebé tothom és de fora de San Diego, tots marxem de vacances i les festes es condensen en les dues primeres setmanes de desembre.

Ahir vam anar a la festa del Michael i la Fanny. Va ser el que aquí diuen li un potluck, és a dir, que cadascú porta un plat per compartir.

Però el Michael ens va preparar una beguda que tenen a França que va triomfar. S'agafa un got de plàstic, s'hi posa un dit de curaçao, dos dits de tequila i aleshores s'agafa una ampolla d'orangina i es posa de cap per avall dins del got. Per veure-t'ho has d'agafar una canyeta i torçar-la per la part de sota perquè entri dins de l'ampolla d'orangina.

La gràcia és que al principi gairebé només beus orangina, però progressivament es va barrejant amb el tequila i el curaçao, per aquestes coses de la gravetat, i cada vegada està més carregada. Però t'hi has anat acostumant poc a poc i aleshores l'alcohol no es nota i no et fa posar aquella cara amb les dents apretades i la barbeta tocant el coll dient que no amb el cap de quan t'acabes d'empassar un xupito de cop.

Festa alemano-polaca

2008-12-14T01:50:00.000-08:00

Vaja, d'uns amics nostres, ella alemanya, ell polonès. Va ser el cap de setmana passat i ens van preparar algunes coses típiques nadalenques dels seus països.

A Alemanya, és típic el mulled wine (en anglès), glühwein (en alemany). És un vi dolç calent que es ven generalment als mercats de Nadal, per no pelar-te de fred mentre camines entre figuretes i arbres de nadal.

És molt fàcil de fer i està molt bo, tot i que al principi el vi calent em feia una mica d'angunia, sobretot aquell dia, que anavem en màniga curta. La recepta de la Manja és aquesta:

Ingredients:

- vi negre
- sucre
- uns 6 palets de canyella
- 12 "clavos" (sabeu què és? és que no sé com es diu en català)
- 2 taronges tallades a llesques (sense la pell)

- es posa el vi en una olla gran i s'escalfa a foc lent
- quan està calent, afegir el sucre i remenar fins que es desfaci
- escalfar més, però no deixar que bulli
- afegir la taronja i deixar escalfar una bona estona a foc lent
- quan està fet s'ha de retirar la taronja perquè sinó es veu que deixa mal gust

És molt igual al vin chaud francès que una vegada vaig provar quan vaig anar a esquiar als Pirineus. Tots els països del nord d'Europa o els llocs on hi fa molt fred tenen la seva versió particular.

L'altra cosa que ens van donar és stollen, una mena de coca-pastís-brioix, molt dens, amb molts fruits secs, d'aquests que te'n menges un i ja no has de menjar res més en tot el dia. No estava malament però a mi no em va emocionar massa.

I per la part polaca, hi va haver una degustació de vodka (que a Polònia ho pronuncien vudka). Segons en Bartosz el vudka es va fer per primera vegada a Polònia, no a Russia, però en realitat ningú ho sap del cert. Molts vodkes d'allà són de patata, però només en vam provar un d'aquests perquè diguessim que en Bartosz en va provar masses quan era més jove i ara ja no els pot ni olorar. El que vam tastar es diu Chopin i es pot trobar també a les botigues de San Diego.

Va anar servint xupitos como loco i no vaig poder veure el nom de totes les ampolles, però el que segons ell és un dels millors es diu Żubrówka Bison Grass. Es fa a partir de sègol i és una ampolla amb dibuix d'un bisó i que té un bri d'herba a dins. Aquest li porten especialment de Polònia.

Una de les coses bones de San Diego és que coneixes gent de tot arreu. Hem conegut naturalment americans, però també mexicans, australians, tailandesos, coreans, francesos, alemanys, holandesos, anglesos, escocesos, suissos, polacs, xinesos, indis, nepalís... inclús uns nois de Madrid! I entre festes i sopars arribes a provar infinitat de coses i conèixer gustos diferents sense moure't d'una mateixa ciutat. I, molt més que la feina, aquesta experiència és una de les coses que més m'han agradat de viure aquí.

New Orleans

2008-12-03T18:58:00.000-08:00

Ja s’han acabat els quatre dies de festa de Thanksgiving, que aquí els hi diuen holidays, però com diu el meu amic malagueño “que coño holidays, esto no son holidays, es un puente”. Doncs sí, s’ha fet curt, però hem pogut veure més o menys el més destacat de la ciutat.

Vam arribar divendres a la tarda i vam anar a passejar pel French Quarter, el barri més antic de New Orleans on hi vivien els criolls abans que Lousiana fos americana.

Típiques cases amb balcons de ferro del French Quarter

El barri ens va agradar molt, hi ha molts músics al carrer, molta música en directe als bars, moltes sales d'art, de fotografia,... ens hi haguessim pogut perdre els tres dies i encara no ho hauriem vist tot.

Botiga d'art i nines de voodoo, molt popular durant el segle XIX

En el primer bar que vam entrar ens va sorprendre sentir olor de fum... Nosaltres pensàvem que estava prohibit fumar als bars a tot Estats Units, però a Louisiana no ho està. I també està permès portar begudes (i beure-les) pel carrer.

Un dels carrers més famosos és Bourbon street. Famós per tenir un munt de bars, un munt de beguda, un munt de clubs de streeptease i un munt de turistes borratxos. S'ha de veure, però només cal veure'l un cop, perquè res d'aquest carrer val la pena.

Bourbon street a les 6 de la tarda

Per sopar l'Àlex va provar la típica sopa Gumbo ya-ya, una mena d'estofat amb pollastre i salsitxes.

L'endemà ens va ploure tot el dia. Vam arribar amb les sabates xopes. Vam visitar Jackson square, on hi ha la catedral i vam fer la cua de rigor per entrar al Café du monde i pendre un café au lait i unes beignets, una mena de donuts sense forat i amb molt de sucre per sobre. Si portes samarreta negra tothom sap on has anat a esmorzar.

Jackson square i St Louis Cathedral

Menjant beignets al Cafe du Monde

També vam agafar el ferri que creua el Mississipí. Jo pensava que seria un riu bucòlic amb els vaixells de vapor i tot això, però és més aviat brut i només hi passen vaixells de mercaderies. Potser em vaig tragar massa dibuixets del Tom Sawyer. Tot i això em va fer il·lusió creuar-lo.

Mississipí amb un vaixell de vapor que fa recorreguts turístics

A la nit dos concerts en directe de músics locals. El primer un home que tocava un instrument indescriptible fet per ell m'imagino. Tenia una cosa per rascar, dues llaunes i un timbre de recepció d'hotel. Amb aquestes tres coses i una guitarra d'acompanyament sonava la mar de bé. Hem posat un video al youtube perquè pogueu disfrutar de "Washboard Chaz".

Spotted cat a Frenchmen street

I aquests de la foto de dalt són l'altre grup que vam veure que no me'n recordo del nom, però també ens va agradar molt, sobretot la noia que cantava. En el video potser també podreu sentir la woo woo girl pesadíssima que cridava al nostre costat (perquè hi ha gent que té la necessitat de cridar woo woo en concerts, festes,...?) i que pensava que era super graciosa.

L'endemà vam agafar l'street car un altre cop per anar al City park, a St. John Bayou i a menjar un Po'Boy a Parkway Bakery and Tavern on tenien una foto de com l'aigua els va arribar fins a mig local durant el Katrina que impressionava bastant.

El meu martini i jo

L'última nit vam anar al Bombay, un club amb pianista en directe, rollo Casablanca, però amb cantant blanc. El lloc és famós pels seu menú de cent i pico martinis i nosaltres, ignorants de cocktails, vam aprendre que els martinis es fan generalment amb vodka o gin i no amb l'ampolla de vermut que tenim a Barcelona. Jo me'n vaig pendre un de postre "The Breathless": Skyy vodka and white crème de cocoa along with a splash of Godiva liqueur in a chocolate rimmed glass. Bueno, bueno, bueno.

La resta de fotos les he posat a l'àlbum: http://www.lbahima.myphotoalbum.com/

Record

2008-11-27T10:53:00.001-08:00

Penso en tu quan prenc un mosset de pa i un mosset de xocolata
penso en tu quan faig bo el cafè
penso en tu quan els ocells em marquen les hores
penso en tu quan els gossos de joguina del carrer fan tombarelles
penso en tu quan no trobo coses
penso en tu quan hi ha focs artificials
penso en tu quan contemplo Barcelona
penso en tu quan miro el mar
sempre penso en tu com un exemple a seguir.

Les rebaixes

2008-11-25T21:51:00.000-08:00

A Barcelona és mític el primer dia de les rebaixes de gener del Corte Inglés, quan la gent s’acumula fent cua a la porta a l’espera que obrin i les teles filmen des de dins i entrevisten a aquella senyora que mai falla i que perd uns minuts preciosos mentre contesta les preguntes dels periodistes, emocionada i a corre-cuita.

A San Diego (i a tot US) el dia mític de rebaixes és aquest proper divendres. Li diuen el Black Friday o Day After Thanksgiving. Molta gent té festa, ja que cau després de thanksgiving, i és el dia que marca oficialment l’inici de les compres nadalenques. D’aquí dos dies, les botigues obren les portes a les 5 del matí! I fan rebaixes especials fins a mig matí. L’any passat la Xiaodan, una amiga nostra, hi va anar amb la idea de comprar-se una tele que ja havia vist. Es van llevar ella i el seu marit a la matinada, cadascú va agafar el seu cotxe, mòbils en mano i mig en pijama i amb les lleganyes penjant (m’imagino) van sortir cap a botigues diferents. A la tarda la vam trobar i, aquell dia no va dormir massa, però va aconseguir la tele que volia a meitat de preu i va tornar més contenta que un ocho.

És una història simpàtica o patètica? No sé, jo només m’he llevat tant aviat per voluntat pròpia per viatjar o per aconseguir entrades per veure el Bruce Springsteen. Suposo que cadascú té les seves debilitats.

Aquí no hi ha gat amagat

2008-11-19T19:57:00.000-08:00

Just uns dies després d’arribar a San Diego, quan encara només teniem un llit i quatre cadires a l’apartament, vam aparcar el cotxe cap al tard i quan anàvem pels caminets que van a casa nostra, vam sentir uns sorolls als contenidors.

Al principi vam pensar que era algun tio buscant mobles o coses per reciclar, però al cap de res van començar a sortir tres mapaches (ossos rentadors en català, però passo) i, en vista que els havíem pillat i s’acabava el festín, van anar tirant xino-xano cap a on sigui que és casa seva. Però amb calma, eh, i amb aquella mirada desafiant. Molt descarats.

El dia següent ho vam explicar a tothom com uns tontos perquè es veu que n’hi ha a patades, especialment a la nit als contenidors, i que tothom els ha vist alguna vegada.

Avui quan hem arribat de la feina els hem tornat a veure i els hem filmat en video (amb una mica d'acoso, ja ho sé, però és que era fosc) perquè quan ens vingueu a visitar no feu el pardillo com nosaltres i sapigueu que a San Diego no hi ha gats, hi ha mapaches. I que tenen molta més mala llet.

Go Obama!

2008-11-04T22:41:00.001-08:00

El nostre amic Dan ha decidit celebrar la seva recén estrenada "permanent residence" americana (o green card) en un dia tan assenyalat. Ens hem reunit tots al seu pati per compartir hamburgueses, hot dogs, blat de moro i per seguir les eleccions en directe.

Han estat uns dies emocionants. Tots els americans que coneixem han estat seguint les noticies, nerviosos per saber que passaria avui. Al meu laboratori hem tingut les noticies posades tot el dia. A l'hora de dinar al bar tothom parlava d'aquesta nit. Totes les enquestes donaven guanyador a l'Obama però aquí la gent no s'ho volia creure, ja es van endur un disgust fa quatre anys. La meva visió evidentment és subjectiva, ja que tothom que conec és demòcrata, però en l'ambient es notaven les ganes de canvi, d'acabar amb el govern de Bush i amb tot el que se li assembli i de començar de nou. I poder dir que són americans sense haver de passar vergonya. Hi ha hagut un récord històric de vots, cues de fins a 5 hores per votar, i també de gent al carrer esperant els resultats.

I l'Obama ha guanyat! Encara no s'ho creuen i m'ha sorprès que de seguida després de l'alegria han començat a parlar de que a veure si ara algú se'l carregava. De fet, en el primer discurs que ha donat com a president, hem vist que tot l'escenari estava tancat per un vidre anti-bales.

I ja els hem explicat que no es preocupin, que només per tenir seguretat social i escoles públiques no es covertiran en socialistes i moriran en l'infern.

En fi, un gran dia per recordar. Serà interessant veure com continua la història i si todo lo prometido es deuda, o no. De moment, aquí queda el video del nostre vespre d'eleccions.

Apa reina

2008-11-01T12:44:00.000-07:00

Ara estava llegint a la Vanguardia un reportatge sobre la reina, que no he acabat perquè era molt avorrit. Però al principi, dos paràgrafs m'han fet gràcia.

Doña Sofía que pudo comprobar como su presencia ponía foco y atención a problemas tan graves como la prostitución infantil y las minas antipersona, acepta hablar de su "trabajo".

Com veieu, ni tan sols els de la Vanguardia s'atreveixen a dir que la reina treballa, sense posar-li unes cometes.

La Reina dice: "Tengo muchas ilusiones de seguir adelante, tengo una actitud positiva. No entiendo a los que no disfrutan de la vida. Hay tanto que aprender, tanto que leer, tanto que escuchar".

Tenint un sou de per vida, la casa pagada i aprofitant-se de la pasta de tots els seus súbdits, molta jeta ha de tenir aquesta dona per dir que no entén els que no disfruten de la vida!!

Coses que no calen

2008-10-29T11:47:00.000-07:00

Per exemple, unes tovalloletes per netejar els mànecs dels carros del super abans d'agafar-los.

Jo no les he fet servir mai, que em fa fins i tot més cosa tocar allò tot mullat i agafar el carro tot relliscós que posar la mà allà on abans l'ha posat un desconegut.

Jo crec que la gent de ciutat tenim una adaptació (o molta pressa per pensar en res més) que ens fa no plantejar-nos per quines mans han pogut passar totes les coses que després hem de tocar. Agafem el metro, anem tots anxovats a l'autobús i ens asseiem als trens adormint-nos recolzant el cap a la finestra on abans segur que s'hi ha recolzat algu altre. Si ens paressim a pensar tot el que podria tenir de fastigós el tio/a que abans ha passat per allí, no agafariem mai més res. I bé que sobrevivim no?

"Entre copas" per Santa Barbara

2008-10-27T19:12:00.000-07:00

Aquest cap de setmana hem anat a cuidar-nos a Sta Barbara. Ens vam baixar d'internet la ruta que fan a la pel·lícula "Sideways" i l'hem seguit més o menys. Els mapes es poden baixar a aquesta adreça: www.santabarbaraca.com/docs/sideways-map.pdf

Ens va sorprendre postivament que, tot i que la zona ha aumentat en visitants des que es va filmar la pel·lícula, els establiments que hi surten no aprofitin per anunciar-ho descaradament. Normalment l'única cosa que tenen és alguna foto dels dies de filmació amb els actors i poca cosa més. Excepte aquest bar, que tot i que no sortia a la peli, aprofita l'ocasió per donar a provar els vins que sí que hi surten.

Dissabte al matí vam sortir de San Diego i vam parar a Sta Barbara, que tot i que no està en la ruta ens havien dit que era molt maco. I ho és. Vam dinar en un restaurant mexicà, vam passejar pel poble i vam pujar a la torre de l'ajuntament, un edifici de 160 d'antiguitat (oooooh), fet de pedra, aquest sí, des d'on es veu tot el poble des del mar a les muntanyes. El que més els flipa a la gent és que les teulades de les cases estan fetes de teula vermella, cosa rara de veure per aquí.

Teulades de Santa Barbara des de la courthouse

A la tarda ja vam anar tirant cap a l'interior per la carretera de Sta Rosa, per on feia il·lusió de passar perquè només hi cabia un cotxe per banda! Apart d'això a la primavera deu ser especialment bucòlica perquè les vinyes estan verdes, però quan nosaltres hi vam passar ja estaven totes seques i formaven un paisatge una mica desolador.

Buellton és el poble on teniem l'hotel. Vam escollir el mateix que en Miles i en Jack, el "Windmill days inn", que és un típic motel baratillo amb la piscina al mig i tot això, però té la gràcia de que la recepció és molí.

Days inn Windmill, a Buellton

Al vespre vam passejar per Solvang, un poble del costat decorat com si estiguessis a Dinamarca, perquè es veu que els primers que hi van venir eren danesos i la resta van veure que atreia el turisme i han continuat construint les cases així. Sembla una mica que passegis per Port Aventura.

Solvang

Allí vam sopar "the best duck in LA county", al Cabernet Bistró, que estava molt bo, però n'he provat amb millors salses, sense anar més lluny, al cutre bar-restaurant del born que nosaltres anomenem Obélix (si veiessiu al cambreu entendrieu per què). I després de sopar vam anar a un celler on hi tocaven els "Natural incense" una banda de rock-reagge totalment desconeguda per nosaltres i per la resta de la humanitat també. Però la música estava bé.

Diumenge vam començar la ruta de tasta-vins. El consell és conduir el més lluny possible de l'hotel i anar-t'hi acostant a mida que vas bevent i perdent els reflexes.

El primer celler va ser Foxen winery. És un celler super petit i bastant cutre comparat amb els altres, però els vins eren els millors. Ens feia una mica de cosa entrar perquè ens agrada el vi, però no sabem fer tot allò de mirar el color, ensumar, bla bla, i per allà hi ha molt expertillo suelto. Però el tio (tot i que es queda allà davant teu mirant fins que t'acabes el tast) no ens va fer sentir gens fora de lloc. Vam tastar 5 vins per $10 i ens van regalar el got. Tots els vam trobar molt bons, ja us he dit que no som experts :)

Tast de vins a Foxen winery

La següent parada va ser al celler Firestone (fundat per senyor Firestone de les rodes). Molt maco, molt arreglat i molt turístic. És un dels pocs on fan la ruta pel celler i nosaltres ens hi vam apuntar seguint els passos d'en Miles i en Jack. Una part graciosa del tour va ser quan la noia ens va ensenyar una alzina surera i va explicar que d'allà és d'on treuen el suro per fer els taps. Va dir que si algú volia podia tocar l'arbre i ja veus a tots els del grup tocant-lo i acariciant-lo com si fos un Déu.

Sala dels barrils a Firestone winery

El proper celler va ser Stanford, vam tastar diferents Pinots i, com no, el Vin Gris, amb el que el Miles li ensenya al Jack les bases de la cata de vins. Nosaltres no vam notar els asparagus i l'edam cheese per enlloc.

¿Quien se ha llevado mi queso?

Per fer una paradeta entre tant de vi vam anar a visitar una granja d'estruços que hi ha de camí entre Buellton i Solvang. Estava a la nostra ruta i com que jo sóc una mica infantiloide quan es tracta de veure animals, ens hi vam parar. El que no vam fer es comprar la paella amb menjar per dona'ls-hi. I no tenien ous frescos que sinó ens haguessim fet truita per sopar que pa que.

L'últim celler que vam visitar va ser Kalyra, on en Jack i en Miles es troben amb l'Stephanie. És la que ens va agradar menys, tant per l'aspecte com pel vi. El que sí tenia de bo i que no vam poder disfrutar per massa estona són unes vistes espectaculars a camps de vinyes inacabables.

I el sopar de despedida va ser al Hitching Post, on la Maya feia de cambrera. Aquell dia no hi era, però l'ànec a la barbacoa i la copa de Highliner sí. Molt bo tot.

Un cap de setmana de pel·lícula.

(més fotos al nostre àlbum http://www.lbahima.myphotoalbum.com/)

A todo perro le llega su Halloween

2008-10-12T09:34:00.001-07:00

Igual que passa amb el Nadal, el merchandising per la festa de Halloween comença més d'un mes abans del 31 d'octubre. Als grans magatzems, supermercats, fruiteries i floristeries, tots tenen la seva "petita" secció dedicada a Halloween.

Caramels i disfresses de Halloween al Target de San Diego

Dolços i cerveses de carabassa al supermercat

Desafortunadament, en aquests temps de globalització i de canvi climàtic, on les castanyeres van en màniga curta i a ningú li ve de gust menjar castanyes a 20ºC, i gràcies a les series de la tele i les pel·lícules, que majoritàriament venen d'Estats Units, totes les tradicions americanes es comencen a agafar com a pròpies. Abans de que vinguessim cap aquí, recordo el dia que estàvem a casa la meva àvia i van picar uns nens a la porta i van cantar la cançoneta per demanar caramels. En fi, tot arriba.

Aquí, Halloween és una gran festa, tothom es disfressa, als nens els encanta, és la seva tradició i em sembla molt bé que la celebrin. Però com sempre tot es porta a l'extrem i no hi ha com tenir diners per voler gastar-los en tonteries com aquestes que espero que mai arribin a les nostres terres.

Botiga d'animals amb disfresses, galetes i pastissos especials per Halloween.

Així que ja sabeu, si per nadal voleu que us porti una disfressa de hot dog, de drac o pirata, o per als més golosillos, voleu un pastís de carabassa o unes galetes en forma de vampir, només cal que ho demaneu i fareu del vostre gos l'enveja del barri en el Hallowen 2009.

Més esmorzars yankies: waffles

2008-10-05T11:03:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ens hem atrevit amb els waffles. La recepta és més o menys igual que la dels pancakes, però amb menys llet.

Per 4-6 waffles:

- 125 gr farina
- 200ml llet

- 1 ou

- 1 cullereta de cafè de baking soda

- una punteta de sal

- 1 cullerada d'oli d'oliva

- 1 & 1/2 culleretes de sucre

Aquesta vegada ho hem barrejat tot a sac en un bol i ho hem tirat directament a la nostra waffelera (o com es digui). I com que som així d'originals (i vagos) li hem tornat a posar nutella per sobre. Si està bo, perquè canviar no?

Pancakes

2008-09-28T09:28:00.000-07:00

Bon dia! Acabem d'esmorzar pancakes amb nutella. Quan van venir de visita l'Agus, el Pol, la Núria i l'Àngel, ens van regalar un grill que també serveix per cuinar waffles i pancakes i un llibre de receptes. Encara no l'havíem fet servir, però ahir per sopar vam decidir estrenar-lo i, com que ens va sobrar massa, la vam guardar per aquest matí. I ens hem fet un esmorzar typical americà.

Aquí teniu la recepta per la massa:

- 125gr de farina

- 1 cullereta de cafè de baking soda (és com el llevat, però no se si les quantitats seran les mateixes)

- 1 cullera de sucre

- 1/4 de cullereta de cafè de sal

- 325 ml de llet

- 1 ou

- 2 cullerades d'oli

(això dóna per 8-10 pancakes)

Barregeu en un bol la farina, baking soda, el sucre i sal. En un altre bol bateu l'ou, hi afegiu la llet i l'oli i remeneu. Ho combineu tot i barregeu fins que no quedin grumolls.

Escalfeu la paella (algo de superficie molt plana) i li passeu una mica d'oli perquè no s'enganxi. Quan estigui calent, li tireu uns 70 ml de la barreja i deixeu que s'escalfi fins que surtin bombolles. Gireu amb una espàtula, i espereu a que estigui fet per l'altra banda.

Això seria la massa bàsica, però se li poden afegir tot tipus de coses: fruita, cafè, xocolata, fruits secs, formatge,... vindria a ser com una creppe, que li pots posar el que vulguis. Ah, les coses extres s'han d'afegir només uns segons després de que posis la barreja a la paella, quan encara està crua.

Nosaltres ahir vam sopar pancakes salades de pernil i parmesà:

Pancakes de pernil i parmesà: tires la massa, afegeixes el parmesà, afegeixes el pernil a trossos, i quan comença a fer bombolles ho gires.

I avui hem utilitzat el que va sobrar per fer-nos pancakes de xocolata per esmorzar:

Aquestes són inclús més fàcils. Fas la pancake i un cop al plat, quan encara està calenta, li poses nutella (o nocilla) per sobre. mmmm

Ahir va ser el nostre primer cop. Ja us aniré explicant noves combinacions d'ingredients a mida que els anem provant .

Laia San Diego Barcelona (en 4 dies)

2008-09-21T13:48:00.000-07:00

La setmana passada em vaig enterar de que havia d'anar a Madrid per signar el contracte de la meva beca. De res va servir que els fes saber que els emails, faxs i signatures electròniques ja existien. Hi havia d'anar en persona.

En una setmana em vaig haver de tragar l'emprenyamenta, comprar uns bitllets i preparar-me (i també al meu jefe) pel viatge. Finalment vaig decidir prendre-m'ho amb optimisme i fer cas al que va dir la meva àvia quan la vaig trucar dient que venia "més val un dia que res".

Aquest matí he arribat, després de 18 hores de viatge, però ho porto força bé. Tinc dos dies per estar a Barcelona, un a Madrid i el següent ja torno. De moment en el meu primer dia, tot i la son, ho he fet bastant bé: he celebrat el meu aniversari amb la familia, he visitat el pis de l'Anna i també el de la Marta.

Demà tornaré a veure a tothom, faré un sopar amb els amics que puguin i ja m'acomiado de nou. Perdoneu que no hagi dit res a gairebé ningú. Dues raons: 1-la rapidesa en que ha passat tot, 2-tornem per Nadal dues setmanes (aquest cop els dos) i esperem poder quedar amb tothom.

Com no, he fet fotos. Dues a destacar:

La deliciosa fideuà de la meva mare que feia un any i dos mesos que no probava.

M'ha agradat veure un altre cop els terrats de Gràcia.

Will you marry me?

2008-09-15T20:19:00.000-07:00

El viatge a Yellowstone em va fer pensar en una altra de les coses americanes que em van sobtar. A Estats Units és molt tradició i molt important que l'home li demani per casar-se a la dona. Inclús les parelles més progres diguessim, les que se suposa que passen de convencionalismes i tot això, ho fan. A mi em va sorpendre. Nosaltres no vam fer tota aquesta parafernalia per la nostra boda i, si hi ha gent a Barcelona que també ho ha fet, potser és que no ho criden als quatre vents. També s'ha de dir que aquí tothom es casa tard o d'hora, no hi ha parelles de fet, i l'home ja pot anar una mica més sobre segur.

És tant important fer-ho bé (perquè després evidetment la nòvia ho anirà a explicar a tots els seus familiars i amics), que hi ha inclús pàgines web i anuncis a la ràdio que t'ajuden i et donen idees i consells de com fer "your perfect proposal". Algunes de les idees són per exemple

- posar-ho en una galeta de la fortuna després de demanar fast food xinès a casa. Hi ha una companyia que et prepara la galeta especial.

- posar el missatge en una ampolla a la platja i "descobrir-la" junts.

- escriure't "will you marry me?" amb crema solar a la panxa i prendre el sol fins que es quedi la marca.

- anar a fer submarinisme i llogar un submarinista perquè hagi posat l'anell dins d'una petxina.

Bueno, i així milions d'idees. També de típiques, com anar a Las Vegas, París,... sopar romàntic...

Un amic nostre es va endur a la seva nòvia a la muntanya i li va demanar a dalt del cim amb la posta de sol.

I una altra cosa que ens han dit és que teòricament el preu de l'anell que compres ha de ser de tres vegades el teu sou del mes. I amb una bona pedrota.

Tot això ha vingut perquè quan vam anar a Yellowstone vam tenir l'honor de presenciar una proposal en directe! Va ser en el Grand geiser, un que fa erupció només un cop al dia i és l'erupció predictible més alta del món. Doncs estàvem allà esperant l'erupció programada per les 3'30pm, al costat d'una familia al completo: pare, mare, germans, nebots, abuelo,... tots tots. Aleshores va començar el geiser i de sobte vam sentir crits, rises histèriques, ploreres,... i al principi penàvem que estaven bojos i que s'emocionaven amb el geiser. Però no. Ja vam veure de seguida que el valiente del nòvio li havia demanat la mà davant de tota la familia de la nòvia. Per sort va tenir èxit. O com a mínim tots van fingir molt bé.

Aquest és el video que vam grabar del geiser on podeu sentir de fons els crits i els riures, i podeu veure els protagonistes, que l'Àlex va grabar de refilón.

Bob Dylan en concert

2008-09-07T18:33:00.000-07:00

Ahir vam anar a un concert del Bob Dylan a San Diego. Sí, sí, encara està viu. El concert va ser... sobri, per dir-ho en una paraula.

Al principi prometia, semblava que anava a ser un concert rollito hippie, perquè la gent arribava amb mantes a la gespa i les posava per allà a terra en plan picnic. Alguns s'anaven fent els seus porrets,... Nosaltres passant per allà al costat de les mantes vam arribar gairebé a primera fila. No hi havia baralles de ara em poso jo davant teu, que porto deu hores esperant al carrer per agafar aquest lloc, ni res d'això. No hi havia ni una cadira, ni grades. Tothom a la gespa. Així que l'ambient no estava mal, era curiós.

Ara, el Bob Dylan... ho explicaré per trossos.

Puesta en escena: no hi havia pantalles laterals d'aquelles per veure més a prop, ni show de llums, ni de colors, ni res que se li assembli. Llum blanca, llum groga. De vegades blanca-groga-blanca-groga. Obertes quan començava la cançó, apagades quan acabava. Simple i fàcil. Fins aquí bé, ens podíem imaginar que no faria un show a lo Madonna. I tampoc és el que volíem.

Música: Molt bé. La seva, típica. Només tres cançons de les mítiques, però. La resta no en coneixiem ni una i no enteniem res de la lletra. Podeu dir, culpa nostra també per pensar que ens anava a tocar totes les cançons dels anys seixanta. Vale. S'accepta.

Ell, Bob Dylan en sí: cero talent com a comunicador.

20h: el presenten pels altaveus. Entra. No diu ni mu, i el paio es posa a tocar la primera cançó. Diem, vale, a vegades no saluden fins a la segona. Passa la segona, la tercera, la quarta,... i res. Ni una paraula. Ni una cançó antiga. Ell, al seu rollo, ni tan sols mirant al públic, tocant de costat, mirant cap a un cantó de l'escenari.

21'45h: marxa de l'escenari. Encara ni una paraula. El públic cridant a tope pels visos. Torna. Toca "like a rolling stone". Diu "thank you friends" (primeres paraules de la nit) i presenta la banda. En toca dues més d'antigues.

22h: s'ajunten tots els de la banda, fan una reverència i se'n van.

Bob Dylan a l'escenari, en la posició que es passar durant les dues hores exàctes que va durar el concert.

Avui hem coincidit per esmorzar amb un altre noi que també va anar al concert i ens ha dit que sempre és així, que mai parla. Segons ell, el noi aquest, com que la gent es prèn tot el que diu com si sigués paraula de Déu, ha decidit no dir res.

A mi que em perdonin, però jo ho trobo una desconsideració i una falta de respecte ni tan sols mirar de reüll al teu públic que ha pagat per veure el teu show. Però com va dir un al final del concert: "Awesome! I've seen fuckin' Bob Dylan up there!". Doncs sí, ja podem dir que hem vist cantar en directe a un dels mites musicals de finals del segle passat.

Us lloem senyor.

Yellowstone

2008-09-02T23:44:00.000-07:00

Ahir a la nit vam arribar de Yellowstone. El viatge cap allà va ser una mica accidentat. Vam anar amb avió fins a Denver, Colorado, un dels estats quadrats del mig de US, i des d'allí vam agafar una avioneta petita cap a Jackson hole. Quan vam pujar, l'azafata ens anava comptant i canviant de banda de l'avió... per equilibrar el pes! Vam agafar unes turbulències que mai a la vida. L'assistent deia que eren les més fortes que havien tingut mai. La Mari inclús va vomitar.

Roda de la nostra avioneta, abans d'aterrar i de fer vomitar a mig passatge.

Rètol a l'aeroport de Jackson Hole

Des de Jackson vam llogar un cotxe, un híbrid, que ens sortia només una miqueta més car però el volíem provar (i és més ecològic). Algunes coses ens van agradar, com per exemple que no fa res de soroll, i altres no. El que ens va agradar més és que no gasta gens. Al final vam estalviar en benzina el que havíem pagat de més.

Matrícula del nostre cotxe de lloguer

Un cop al parc, tot genial. Ens ha agradat molt. Té de tot: llac, muntanyes altes, prats, animals i a sobre també geisers. I hem agafat molt bon temps. Tots els dies sol, menys l'últim dia, que van baixar les temperatures en picat fins a 0ºC (ni frío ni calor). No ens va importar perquè era el dia de conduir cap a l'aeroport, així que vam veure nevar des del cotxe el dia 1 de setembre. Molt bonic.

L'Àlex pujant el Mount Washburn, a 3122 m d'alçada, des d'on es veu tot el parc.

Riu Yellowstone

Great fountain geiser

Es poden predir les erupcions de molts dels geisers del parc. N'hi ha alguns que fan erupció cada dues hores i n'hi ha alguns, com el de la foto de dalt, que només entren en erupció dues vegades al dia. Quan arrives has d'anar a veure el ranger de turno i fer-te la ruta per veure el màxim d'erupcions possiles. El Great fountain és un dels millors i més alts. Juntament amb el vapor d'aigua que treuen s'allibera surfur que fa una pudor horrorosa d'ou. Sabeu la olor aquella de quan treus un ou dur de l'olla bullint i el peles? Doncs és aquesta olor augmentada mil vegades.

Morning glory pool. Jacuzzi calentet a uns 80ºC. Els colors són deguts a les bactèries termòfiles que viuen i creixen a les parets de la piscina.

Animals a Yellowstone.

Vam veure mil bisons pasturant i passant tranquilament pel costat del nostre cotxe a la carretera. Elks, que no se com es diuen en català, potser rens? no se. També coyotes, un de dia, però molts al vespres prop de la carretera. Chipmunks, àligues i marmotes. Moose, que són alces, molt xulos i raros de veure. I un ós! És el puntet aquest que es veu a la foto del mig.

Tot genial. Com us podeu imaginar tenim més fotos :), si les voleu veure totes, cliqueu aquí o al link de dalt del blog per anar al nostre àlbum.

Vicky Cristina Barcelona

2008-08-20T22:52:00.000-07:00

Acabem de tornar de veure la pel·lícula que hem finançat en part tots els catalans i catalanes. No diria que els nostres diners estan ben invertits, però al menys la pel·lícula m'ha agradat. No és de les millors del Woody Allen, no té comparació amb Match Point per exemple, que em va agradar molt, però és millor que les dues últimes que ha fet.

I ens fa propaganda. Molta. Sembla un documental de Barcelona, sobretot al principi. I he de dir que m'ha agafat una mica de nostàlgia veure tots els restaurants, els bars, els carrers,... per cert, que les casotes que surten sí que no semblen de Barcelona. El tio va anar a rodar a Pedralbes sembla, perquè jo no conec ningú que visqui en aquests llocs. I no hi surt ni un pis, tant que em canso jo de dir als d'aquí que a Barcelona la gent no viu en cases... ara no em creuran.

Es veu que algú de Barcelona va trucar al Woody Allen dient que, si volia rodar a la ciutat, li finançaven la peli. I cap allí va anar. També diu que ja li agradava molt d'entrada i bla bla bla, i que la seva familia sempre havia volgut fer vacances a Barcelona, però també que si li haguessin proposat el mateix d'una altra ciutat segurament també hi hauria anat. Total, que mai sabrem si ens estima o no. No trobeu que és cutre haver de pagar per sortir en una pel·lícula?

Els actors molt majos. L'Scarlett molt mona i sensual, com sempre. I l'altra noia, la que fa de Vicky, no la coneixia i m'ha agradat molt. El Bardem fa una mica de latin lover amb el seu accent espanyol parlant en anglès i la Pe ha rebut molt bones crítiques pel seu paper d'ex-dona desequilibrada, però a mi em posa una mica nervioseta la veu que té i els crits que fa, tot i que està divertida.

Jo recomano veure-la subtitulada perquè no se com ho faran per fer que la Johansson parli castellà, però que no entengui el que diu la Penelope Cruz, no sé si m'explico.

I l'última cosa. Això de que vagis a Barcelona, coneguis dues persones i que les dues parlin anglès tant fluid com parlen el Bardem i la Pe, només passa a les pel·lícules.

Big Sur

2008-08-18T20:35:00.001-07:00

Aquest cap de setmana l'hem passat visitant el Big Sur i una part del que anomenen el "wine county", que és una zona tipu penedès, però aquí. Teniem reservat un vol des de San Diego fins a San José, prop de San Francisco, per divendres a la tarda i des d'allà vam llogar un cotxe i vam anar baixant per tota la costa fins a San Diego. Els hotels no els teniem reservats, ens vam posar a mirar el mateix divendres i quan vam veure que, o bé estaven plens o valien un pastón, ens vam espavilar a reservar un bed and breakfast per la nit del dissabte.

Mapa de la ruta

Per divendres no teniem res perquè vam pensar que ja trobariem el típic motel barato de carretera (no els de llums vermelles, els normals), però vam tenir la mala sort de que hi havia una mena de convenció anual de cotxes pijos (ferraris, lamborghinis,...) i estaven tots els motels al voltant de Monterey plens o, els que no, valien més de $200 la nit. Al final, a les 12 de la nit, vam trobar-ne un que ens va deixar una habitació de $250 per $100, i allí ens vam quedar.

Dissabte al matí vam visitar Monterey, un poble de la costa on hi estiuegen els de San Francisco i des d'allà vam conduir per la 17 mile drive (previ pagament de $10 de peatge), una carretera bucòlica per mig de boscos, cases caríssimes i camps de golf al costat del mar. Per aquesta carretera s'arriba a Carmel by the sea, un poble molt maco que va tenir d'alcalde durant dos anys al Clint Eastwood. Al costat del poble hi ha Mal Paso canyon, d'on ve el nom de la productora de cine que té.

Un alien al port de Monterey

I a unes milles de Carmel ja comença el Big Sur. Al juliol hi va haver molts incendis i encara la part de la muntanya està tancada als visitants així que vam tenir una excusa perfecta per no haver de fer hikings llargs i centrar-nos amb els de la platja.

Vista de benvinguda quan arribes al Big Sur. I això és només el principi.

No ens va fer sol, però això aquí a la costa de California ja és normal. Dia sí dia també apareix aquesta mena de boira refrescant a la costa, però només que vagis un kilòmetre cap a l'interior ja fa molta més calor i sol. Tot i el temps, big sur és molt molt xulo, unes vistes maquíssimes, comparables a parcs molt més famosos com Yosemite. Vam fer alguns camins que porten a les platges.

Andrew Molera State park trail

McWay waterfall. Cascada que va a parar a la platja.

Pacific valley buff trail. A la platja després de passar pel mig de tot de vaques.

I a la sortida del tram de carretera del Big Sur vam parar per veure una colònia d'elefants marins. Que grossos que són! Jo pensava que eren del tamany foca, però són grossos i lletjos com ells sols. I fan una pudor espantosa! I feien com uns crits molt raros que semblaven com un ronc però a lo bestia. Si voleu veure el video que va fer l'Àlex podeu anar al nostre youtube. Ja veureu com el tio camina, fa dos metres i es desploma. Torna a agafar forces, fa dos metres més i es desploma,... que patosos que són fora de l'aigua...

Colònia d'elefants marins prop de San Simeón

I després de flipar amb aquests bitxos tan enormes, vam tirar cap a l'interior mitja horeta fins a arribar al bed & breakfast que havíem reservat al mig del wine county. Ens a rebre la Charlotte, la senyora de la casa, que no parava de dir "hooooow fun" a tot el que li explicàvem, però que ens va convidar a seure al seu porxo i tastar una mica del vi de les seves vinyes.

Fent una copa de vi per recuperar-nos de totes les excursions a Can Charlotte

L'endemà al matí la Charlotte ens va preparar l'esmorzar gourmet, una cosa molt bona amb fresas del bosque, mores, maduixes i aquest tipus de fruites i una espècie de souflé amb formatge i gambes que a mi a les 9 del matí acompanyat de cafè no m'entrava ni de conya. Quan ningú mirava l'Àlex es va menjar també el meu :)

I després ja vam agafar el cotxe per tornar cap a San Diego. Vam parar a veure la misión de San Luís Obispo i després per dinar al café Los Olivos, al poble de Los Olivos, digue'ls-hi originals. Vam menjar i beure (vi, és clar) molt bé. Aquest cafè es va fer encara més famós després de que hi rodessin una escena de la pel·lícula "Entre copas (Sideways)". De fet, tota la pel·lícula passa a la regió de vinyes de Sta Barbara. Hi ha una pàgina web on t'expliquen exàctament la ruta que fan els protagonistes, els cellers que visiten,... Aquest serà el proper viatge de cap de setmana que farem.

Si voleu veure més fotos, les hem posat al nostre àlbum.

Felicitats Zoila!

2008-08-11T15:30:00.000-07:00

Avui la Zoila fa 30 anys i dissabte ens va convidar a una barbacoa a casa seva per celebrar-ho. El nostre regal: un fantàstic i hortera pastís tipu americà dels que es porten aquí. L’Oscar i la Chari li van portar un globus de Happy birthday i, juntament amb la barbacoa que organitzaven ells, ja va tenir tot el pack.

Susana, Ruben, Zoila, Xevi, Àlex, Oscar i Chari.

En Xevi fent la barbacoa a la seva terrassa.

La Zoila, jo i el pastís de muffins.

La festa va estar molt bé i després vam anar a Del Mar fairgrounds on feien curses de cavalls i un concert del Ziggy Marley. Curses de cavalls i concerts de reggae??? Sí, això de Del Mar fairgrounds és un clàssic hipòdrom dels anys 30 on fan curses de cavalls a l’estiu, des de Juny fins a Setembre, i la resta de l’any fan fires i altres events. Després de les curses també fan concerts gratuïts els caps de setmana (només has de pagar pàrquing i la cervesa de ni més ni menys que $8). Dissabte tocava el Ziggy Marley i ens vam animar. El concert una mica decepcionant. Va ser bastant avorrit, ja podíem haver escoltat un CD des de casa i com a mínim estàvem asseguts. Tot era el mateix ritmillo reggae de base i algunes mínimes diferències entre les cançons, però totes bastant soses. Em fa fer gràcia veure lo dels cavalls, però. Vam arribar a l’última cursa i la gent realment cridava i embogia mogollón. Tot s’ha de dir que molts anaven força mamats. Una festassa vaja :)

Mirant l'última cursa de cavalls a Del Mar fairgrounds.

Abans de començar el concert de Ziggy Marley.

Ziggy Marley

Yosemite

2008-08-10T13:31:00.000-07:00

Seguint amb la crònica del viatge, després de San Francisco vam anar cap al Parc Nacional de Yosemite, a unes 5 hores en cotxe. Ens vam allotjar a Yosemite bug, que està a una mitja hora de l'entrada del parc.

Com el seu nom indica, hi havia molts mosquits. I feia moooolta calor. Vam agafar l'allotjament més barat, sense bany a l'habitació. Gran error. Per una mica més de diners tenies bany a dins, cabanes de fusta (no de tela com les nostres) i t'estalviaves haver de pujar tota la muntanya per arribar als banys, que si quan estaves a dalt t'havies oblidat alguna cosa era un dramón.

El dia següent vam anar a Yosemite valley. Allí és on hi ha tothom, molta gent al juliol i agost. Hi ha tots els hotels, càmpings, restaurants,... Sembla una mica aigüestortes. És molt difícil trobar-te en algun lloc tot sol.

Com que només teniem un dia per veure la vall vam fer excursions curtes i variades, per veure el màxim de coses possibles. Vam deixar el cotxe al pàrquing i vam agafar un autobús gratuït que et porta pels diferents llocs d'interès. Hi ha tanta gent que si vas en cotxe pots arribar a fer caravana!

Després de baixar de l'autobús, a les 9 del matí, a punt per començar la primera excursió.

La primera excursió va ser a Vernal falls. El primer tram, fins al peu de la cascada era excursió familiar amb nens i iaies. Semblava la rambla. El segon tram, fins dalt de la cascada feia més pendent i era més cansat, però res de l'altre món. I havia molts esquirols que van ser fotografiats infinites vegades.

Foto des del peu de la cascada. Quan em vaig adonar, després de dues hores de caminar, de que la cinta aquesta que porto al coll es podia col·locar més avall, vaig anar molt més còmoda :)

Per tornar no vam baixar pel mateix lloc que tothom, vam fer-ho agafant un tros del John Muir trail, un camí que travessa tot el parc, i allà sí que estavèm més o menys sols. Molt maco.

La següent excursió va ser bastant desastrosa. Ja començàvem a estar cansats, no havíem dinat i voliem arribar al lake Mirror per veure la Half Dome. El camí cap allà no era massa maco, i quan vam arribar el llac estava sec i brut. Després vaig veure que a la guia que portava posava que a l'estiu no era recomanable anar-hi perquè no hi havia aigua, jeje, però ja era massa tard. Ens vam menjar un bocata ràpid i perquè se'ns passés el mal humor i la calor, vam decidir descansar al costat del riu i fer un banyet.

La Marta amb més bona cara després d'un bany molt refrescant.

Després d'això ja vam anar tranquilament a veure les Yosemite falls (també la rambla, parelles d'avis, nens i cadires de rodes i tot) i a donar un últim cop d'ull a El Capitán, una de les muntanyes més famoses de Yosemite, juntament amb Half dome, que es veuen des de gairebé tots els punts de la vall.

Roca de El Capitán. Una paret immensa molt popular entre els escaladors, que molts cops s'han de quedar a dormir penjats de les parets per fer-la sencera.

A la nit als allotjaments, ens vam haver d'amagar per pendre les Coronitas que havíem comprar perquè l'alcohol estava prohibit a tot arreu, ni tan sols et deixaven dins la teva tenda.

El dia següent vam entrar al parc per la banda del sud i vam veure les sequoies a Mariposa grove. Una mica decepcionant per mi. Tenia moltes ganes de veure-les i pensava que seria un gran bosc ple de sequoies. No és així. Hi ha uns pins també altíssim i de tant en tant, entre el pins, veus una sequoia. Són grans, sí, però així soles potser no impresionen tant. El bosc on estaven era molt maco, però, i vam veure un cèrvol passejant per allí.

Abraçant la sequoia

La carretera que vam agafar desrpés cap al Glacier point és fantàstica, val molt la pena. I un cop arribes a dalt les vistes de la vall i del Capitán i Half Dome són magnífiques.

L'Àlex i jo i la Half Dome al darrera des del Glacier Point.

Després d'aquí ja vam deixar la vall i vam anar a agafar Tioga Rd., la carretera d'alta muntanya que creua el parc sencer. Anavèm una mica preocupats per si no arribàvem a l'hotel de Death Valley a temps i no vam poder parar massa. Una pena, perquè tots vam coincidir que aquesta havia estat la millor part del parc. No hi havia gent i les vistes i els paisatges eren, com diu la Marta, preciosos.

Vam parar a dinar i a banyar-nos al Tenaya lake.

Vam parar una estona a Toluomne meadows, on jo m'hi hagués quedat tot un dia perquè és pla per caminar, hi ha un riu i molts animals. Segur que haguessim vist algún ós i tot!

I vam passar per Tioga pass, el pas de carretera més alt de California, a 9945 feet (uns 3000 metres) i on encara hi havia neu.

Després d'aquí, tot cap al sud durant 4 hores fins a arribar a Death valley gairebé a les 12 de la nit. All worth it!

San Francisco

2008-08-08T19:43:00.000-07:00

A falta de coses interessants aquesta setmana, us explico el viatge que vam fer en més detall, a veure si us animeu!

A San Francisco vam estar en un hotel molt cèntric al barri dels teatres. El barri feia una mica de por, però de seguida ja arribaves a zones més segures. El cotxe el vam haver de deixar en un pàrquing pagant $25 al dia. És molt difícil aparcar al centre i ens van dir que no era aconsellable aparcar al carrer.

En dos dies i mig vam fer força coses.

Vam anar al barri chino i vam visitar les senyores que posen els famosos paperets dins de les famoses galetes que et donen als restaurants xinesos. És una atracció turística més, però és curiós veure com les enrollen i lo ràpid que les fan.

Vam pujar a la Coit tower. A nosaltres també ens va fer gràcia el nom, però en anglès no té res a veure amb el que tots esteu pensant. Inclús a la tele anuncien una empresa de neteja que es diu COIT i el seu lema és "the largest and most experienced in the world". He buscat el significat i això és el que posa al diccionari: coit = quoits: a game in which flat rings of iron or rope are pitched at a stake, with points awarded for encircling it. Ho deixo a la vostra interpretació.

Des de dalt de la torre es veu una vista molt maca de la badia, Alcatraz i el downtown amb el finantial district, que és el que es veu a la foto de dalt.

El dia següent vam anar al Pier 39, on normalment hi ha les foques i milions de restaurants. Els restaurants encara hi eren, però com que era a l'estiu, de foques només en quedaven dues o tres que es veuen allà al fons. Normalment les plataformes estan plenes.

Des d'aquí vam llogar unes bicis i vam fer tota la ruta fins al Golden Gate. Molt xulo el camí, per mi, molt millor que fer-ho en cotxe. Gairebé tot és pla i no cansa gens. Quan passes el pont arribes a Sausalito, un poble amb pinta bastant europea a l'altre costat de la badia. I des d'allí tornes en ferri amb la bici, passant molt aprop d'Alcatraz i veient la vista de la ciutat des de la badia.

La Marta en bici pel camí del costat de les platges amb el Golden Gate de fons. Vam tenir sort i no hi havia massa boira i el vam poder veure sencer.

Després de l'excursió vam anar caminant fins a Lombardi street. Un carrer molt curiós que sembla impossible, però existeix. I els cotxes hi passen força bé, de fet.

Després de tot l'exercici, l'Anna, la Marta i el Pau ens van convidar a un restaurant italià boníssim. Al barri italià, clar.

I l'últim dia al matí, ja amb el cotxe, ens vam acostar a fer la foto de rigor a Alamo square, vam pujar a twin peaks i vam visitar el Castro (el barri gay).

Alamo square: cases victorianes amb la ciutat i la badia de fons.

Vista de la ciutat des dels Twin peaks.

El Castro.

Segons la wikipedia :), l'armada d'Estats Units va enviar a San Francisco molts homes descartats per ser homosexuals. Molts es van establir a el Castro i així es com va començar la comunitat. A l'estiu del 67, durant "el verano de l'amor" va saltar a la fama com a centre gay. Allà vam esmorzar a "the posh bagel". Moltes botigues del barri són de coses de diseny i bastant pijes.

En tres dies ens va donar temps de fer moltes coses, però segurament hi tornarem un altre cap de setmana. Ens va quedar pendent Alcatraz i perdren's pels carrers de la ciutat i anar a sopar a un bon restaurant que per una vegada a la vida no estigui en un mall!!

Quan arribarà l'estiu?

2008-08-03T13:54:00.000-07:00

És el primer cop que passem l'estiu a San Diego. L'any passat vam anar una setmana a Nova York i després 20 dies entre Albinyana i Menorca.

Des d'aquí es fa molt raro i trobo a faltar aquella sensació d'estiu.

Primer que anem en màniga curta i ens banyem a la piscina des del mes d'abril. I al juliol-agost la temperatura és calurosa, però suau, no és com a Barcelona que, si com la majoria de gent, no tens piscina, tens una necessitat d'estar davant d'un ventilador o sucat a la banyera permanentment.

Però el que més trobo a faltar són les anades de vacances en massa que fa la gent a Barcelona.

Quan treballava allà, cap al juliol, tothom del laboratori ja començava a comentar on anirien, què farien a l'estiu, ens començàvem a repartir les setmanes en una llista a la paret perquè com a mínim hi hagués una persona al laboratori durant l'agost,...

Es notava en l'ambient que arribava l'estiu. El nivell de treball baixava quan tenies el cap posat ja en les vacances o pujava per deixar-ho tot acabat abans de marxar tot un mes! El bar de la facultat només cuinava menjar congelat i fregit i els horaris de tots els serveis es reduïen (la copisteria tancava més aviat, la llibreria també, les secres marxaven abans,...).

I després venia el ritual de la tornada. Quan tornaves, la primera setmana era bàsicament de posar a punt coses i retrobar-se amb la gent, explicar-se com havia anat, comentar lo morenos que estàvem, si ens havíem aprimat,... i ensenyar els milions de fotos que tots havíem fet i queixar-se de que aquell o aquell altre no ha fet "selección",... Eren bons temps.

Aquí ha començat l'estiu i el món continua igual. La cafeteria treballa les mateixes hores i segueix fent les mateixes hamburgueses i burritos, els serveis segueixen sent 24 hores del dia, totes les botigues estan obertes,... i al laboratori hi ha tothom treballant com sempre. Nosaltres vam marxar una setmana al juliol, suposo que ho portem als gens: quin sentit té l'estiu si no fas vacances? se li pot seguir dient estiu? Quan vaig tornar, els del meu laboratori em van preguntar què tal havia anat (perquè són bona gent), però res d'ensenyar fotos ni res. La conversa va durar un quart d´hora, vint minuts màxim i després tothom de nou a la feina, com si res hagués passat, com si la meva setmana de vacances mai hagués existit.

Parlant de la peli de Big...

2008-07-21T22:01:00.000-07:00

Després de parlar sobre la màquina del Zoltar ahir m'he enrecordat que l'any passat quan vam estar a Nova York vam entrar a la botiga de joguines on entra el Tom Hanks a Big i es troba el seu jefe i toquen el piano junts. La botiga es diu FAO (és molt famosa, competència de Toys 'r' us) i evidentment tenen el també molt famós piano i fan exhibicions de tant en tant. Aquests són els videos que vam grabar.

Sóc una friki d'aquesta pel·lícula, ja ho sé. Ho sento.

Recomanacions de cine

2008-07-21T21:52:00.000-07:00

Quan vam arribar a San Diego no teniem tele. Al final per nadal en vam comprar una amb l’excusa de practicar anglès. I practiquem molt, jeje. No, en sèrio, és veritat, va molt bé per aprendre. No tenim molts canals, però, perquè no paguem el cable. Tenim una antena de les de tota la vida i només agafa els que agafa, que són tres: cbs, abc i nbc. Els americans no s’ho plantegen: si compres tele, t’has d’abonar al cable, però nosaltres gairebé no mirem la tele i no ens val la pena. I a més fan una tele-basura impresionant que riute’n de la tele de casa nostra. Milions de reality’s: “the biggest loser” (per veure qui perd més pes), “big brother” (ja van pel 10), “the best american dog” (concurs de gossos i amos tancats en una casa), “survivor”, “wife swap” (dues families s’intercanvien les dones i viuen amb la dona de l’altra durant dues setmanes), “american idol” (=operación triunfo), “dancing with the stars”, “the bachelor” (un solter amb unes 20 noies. Se les petoneja i les magreja a totes i al final n'ha d’escollir-ne una per casar-se. Aquest any fan “the bachelorette”, el mateix però amb una noia)... I aquests només als canals que nosaltres agafem.

El que fem nosaltres és veure moltes pelis en DVD perquè així ens podem posar els subtítols i podem entendre les pelis difícils (ja vaig explicar que al cine només anem a veure les de dibuixos). Les empreses que triomfen són Blockbuster i Netflix. Nosaltres som de Netflix, però les dues funcionen igual: pagues una quota al mes que et dóna dret a mirar tants DVD’s com vulguis, però d’un en un (o de dos en dos o tres en tres, depèn del que paguis). És a dir, te n’envien un, el mires, l’envies gratuitament en un sobre que et donen i, quan el reben, et tornen a enviar el següent. Si mires la peli el dia que la reps, en tres dies tens la següent. Tot va per internet, tens una llista personal de pelis i te les van enviant d’allí, no tenen cap botiga.

Últimament n’hem vist algunes de bones:

- Everything is iluminated. Aquesta potser ja l’heu vist, és del 2005. Va d’un jueu americà que viatja a Ucrania per trobar la dona que va salvar al seu avi dels nazis. És una mica rara, però a mi em va agradar molt. Està molt bé la fotografia i la música. Hi surt l’Elijah Wood i l’Eugene Hutz (el cantant de Gogol Bordello).

- Once (2006). Una pel·lícula musical sobre un músic de Dublín i una noia que coneix. Em va agradar la història. Una de les cançons va guanyar un Oscar aquest any.

- Juno (2007). Una comèdia molt ben feta sobre una adolescent que es queda embarassada.

- Lars and the real girl (2007). Una comèdia sobre un home solitari que compra una nina de plàstic de tamany real (d’aquelles de sex shop, per si encara no ho havieu pillat) per internet, s’enamora d’ella i la presenta a tota la gent del poble com a la seva nòvia.

- Mostly Martha (2002). També és antiga, però no l’havia vist. És una comèdia romàntica sobre una cuinera que em va agradar força. Potser és d’aquelles de nenes, però. No em renyeu si no us agrada machotes.

Muscle beach, LA

2008-07-20T21:52:00.000-07:00

Un dels llocs que ens van fer més gràcia de Los Angeles és muscle beach, al costat del Santa Monica Pier. Des del 1930 és el lloc d'entrenament de culturistes, aixecadors de pesos, gimnastes i acròbates. Hi ha cordes, anelles, barres,… de tot al costat de la platja. I també una gespa on els lluitadors practiquen les seves exhibicions i unes grades per mirar. Es veu que l'Arnold Schwarzenegger hi anava molt sovint ens els seus temps i molts culturistes famosos i actors s'han entrenat aquí.

Jo em vaig dedicar a fer fotos, que al cole no pujava ni la corda de nusos. Us enrecordeu o només era al meu cole que et feien passar per aquest suplici? Hi havia la corda de nusos, una corda llisa i un pal rígid. El pal només el pujaven uns quants escollits per la mare natura (entre ells ma germanes), però la de nusos la pujava tot deu menys jo, era el meu trauma. Sempre he sigut molt patosa per enfilar-me als llocs i gimnàs era l'assignatura que més odiava.

La Marta va pujar fins dalt de tot.

I també es va atrevir amb les barres.

I l'Àlex i el Pau no van voler ser menys.

I sabeu la peli "Big"? Sí, aquella que el Tom Hanks demana ser una persona gran a una màquina i l'endemà es lleva i té 30 anys. És que a casa meva l'hem vist com a mínim un milió de vegades...

Doncs vam trobar el Zoltar! I no podiem deixar passar la oportunitat de fer-nos una foto amb ell. Però no li vam demanar res. Per si de cas.

Ja hem tornat!

2008-07-15T00:42:00.000-07:00

Diumenge a la nit vam arribar del nostre viatge. Ha estat molt bé, hem fet moltíssimes coses diferents. Avui estàvem repassant les fotos i en tens una que estàs al mig del desert i de sobte passes a estar a Las Vegas jugant a les màquines.

En total han estat 3600 km, però no se'ns ha fet pesat, hem anat parant bastant. I el Mossy (el nostre cotxe) s'ha portat molt bé i ha suportat les temperatures extremes del desert perfectament.

Quan vam arribar diumenge vam sopar pernil amb pa amb tomàquet. Ens moriem de ganes de menjar normal. És molt difícil menjar bé quan estàs de viatge per aquest país. A San Francisco molt bé, però a la resta no hi havia res més que pizza hut, panda express, jack in the box, que si carn amb salsa barbacoa,... Aquí els restaurants de plats combinats casolans no existeixen. De fet no tenen cap menjar típic que no sigui hamburguesa.

Avui ja hem tornat a treballar un altre cop i d'aquí dos dies l'Anna, la Marta i el Pau tornen a Barcelona. Cada vegada se'm passa el temps més ràpid. Ja fa un any i vuit mesos que vam arribar a Califòrnia i em sembla que va ser ahir. I encara ens queda una llista enorme de coses a visitar... Ja estic desitjant tornar a tenir vacances.

San Francisco

2008-07-08T20:48:00.000-07:00

Estic escribint des d'una cabana amb connexio lenta i amb teclat america, aixi que perdoneu les faltes :)

Avui hem marxat de San Francisco. Hem estat en un hotel en el barri dels teatres envoltats de gent bastant rareta, per dir-ho suau. Fora del nostre barri era una altra historia. Hem passat dos dies passejant per pujades i baixades i mes pujades... Hem vist els famosos cable cars de les pelis, hem trobat bons restaurants, l'Anna i la Marta ens van convidar a un restaurant italia bonissim, hem visitat el barri gay, les tipiques cases victorianes, el barri chino amb les senyores fent galletas de la suerte... ens ha donat temps de fer-ho tot. I ens ha agradat molt. Ja se que es un topic, pero es veritat que sembla molt europea.

Un dels dies vam llogar unes bicis al pier 39 on hi ha les foques i vam anar durant una hora per a costa fins a arribar al Golden Gate. Vam tenir sort perque no hi havia massa boira i el vam poder veure sencer. Vam pujar fins a dalt (tela la pujadeta) i el vam travessar. Una passada el vent que feia dalt del pont, pensava que volavem. L'Anna, la Marta i el Pau van girar per on haviem vingut i van tornar en bici. L'Alex i jo vam anar a un poble de l'altra banda del pont per tornar en Ferry. Va valer la pena perque vam passar pel costat de la preso d'Alcatraz i vam veure la ciutat des del mar, amb la prespectiva de tots els turonets per on haviem estat patint el dia anterior.

Avui hem sortit cap a Yosemite. Molt fum pes focs que hi ha hagut pel voltant, tot i que estan molt lluny del parc. Estem allotjats en unes cabanes al mig del bosc, que no estan malament, l'unica cosa es que els banys son comunitaris i estan a dalt de tot de la muntanya!!! I fa moltissima calor, uns 30 graus. Espero que mes cap al tard refresqui... Ara anirem a fer una cerveseta i a planejar les excursions de dema. Plego perque a algu se li ha cremat algo a la cuina i hi ha un fum insuportable. Quan torni ja posare algunes fotos.

Road trip per California

2008-07-02T21:08:00.000-07:00

Per fi demà arriben l’Anna, la Marta i el Pau! El dia 4 (Independence day) al matí ens estarem per San Diego visitant supermercats perquè vegin la multitud de banderes, cookies, muffins, pastissos, xocolates, gelats,… amb la bandera americana dibuixada. Per la nit anirem a la platja a fer fotos als americans fent barbacoes amb tota la familia, que sembla que traslladin el pati de casa seva sencer de tantes coses que porten.

I dissabte comença el viatge:

Dia 5: Los Angeles. Anirem cap a Santa Monica i Venice beach, fent una parada a múscul beach, on tots els cachitas van a entrenar (i on havia anat el Schwarzenegger en els temps que no era governador i no el coneixia ningú). I després visita obligada a Hollywood i les famoses lletres. A la tarda tirarem una estona més cap al nord per anar a dormir a San Luís Obispo.

Dies 6, 7 i 8: San Francisco. Conduirem des de San Luís Obispo cap al nord pel Big Sur (la carretera de costa més impresionant de California) i arribarem a San Francisco a la tarda. Chinatown, golden gate, barri gay, els tranvies, les pujades i baixades, les cases victorianes,…

Dies 8 i 9: Yosemite. El segon parc natural més important d’Estats Units després de Yellowstone. Farem excursions per allà fins a algunes cascades, veurem les sequoies i a veure si tenim sort i veiem algun ós intentant robar escombraries.

Dia 10: Death Valley i Las Vegas. Travessarem la vall de la mort per arribar de Yosemite a las Vegas. Estarem a 50ºC de temperatura així que no crec que fem massa excursions, però al costat de la carretera podrem veure les dunes i passar per Badwater, el punt més baix d’Estats Units a 90 metres sota el nivell del mar. Arribarem a Las Vegas (on tampoc hi farà massa més fresca) a la tarda, just a temps per descansar en el nostre hotel de 3000 habitacions i al·lucinar amb la ciutat que han estat capaços de construir just al mig del desert.

Dia 11 i 12: Grand Canyon. Dormirem en una cabina/hotel a la part sud del Grand Canyon des d’on podrem disfrutar dels colors de les roques vermelles durant la posta i la sortida del sol (bé, potser la sortida ens la perdem…).

I cap a casa, 8 hores de cotxe fins a San Diego i a descansar. Si algun dia tenim internet ja aniré explicant com ens va. Si no, prepareu-vos per la sessió de fotos a la tornada!

Mapa de la ruta (si cliqueu a sobre es pot veure en gran)

Guacamole a la catalana

2008-06-29T23:17:00.000-07:00

La meva recepta de guacamole a la catalana (inspirada en les sabies instruccions de l’Oscar) està triomfant com a aperitiu a totes les festes. Si voleu provar-ho és molt fàcil de preparar. Poses en un bol:

- 3 o 4 advocats
- 2 tomàquets sense pell
- una punta d’all
- un trosset de ceba
(jo poso aquestes quantitats de ceba i all, però si us agrada més potente en podeu posar més clar)
- un raig d’oli d’oliva
- una mica de sal
- bastant pebre

ho passes pel minipimer però no molt passat, deixant que quedin algus grumolls, que sinó sembla una papilla.

I ja està fet. Compres uns nachos i a dipear! Ja em direu si l’heu provat i si us ha agradat.

St. Joan al Casal Català de California

2008-06-23T18:33:00.000-07:00

Dissabte a la tarda (aquí dimarts no és festa) vam anar a celebrar St. Joan amb la gent del casal Català de California. Ens en vam enterar a través d'un amic de l'Àlex que és soci i ens va convidar. Vam anar-hi amb la Zoila i en Xevi, que també volien provar a veure què tal era.

Va estar bé, hi havia gent de totes les edats, bastants científics, força gent jove i moltes families amb nens que ja es queden a California per sempre i volen seguir en contacte amb altra gent del seu país.

La celebració es va fer a la platja del Coronado, en un d'aquests anells per fer foc que hi ha a les platges. No hi va faltar de res: la senyera, foguera, pa amb tomàquet, carn a la brasa, coca i "petards". Bé, no teniem cava, perquè està prohibit l'alcohol a la platja. I els petards... ejem, també estan prohibits (com no, compra balas pero no petardos). L'única cosa que van trobar així similar era una cosa que estiraves un fil i feia pum i sortien confeti.

La gent molt simpàtica i els nens molt divertits. La majoria són nascuts a California o porten molt de temps anant al cole aquí i parlen anglès perfectament amb un accent perfecte, molt millor que els seus pares que ja van venir de grans. A casa parlen català i a l'escola i amb els amics en anglès. Era divertit perquè entre els més petits podies sentir frases com "papa, no ho drikis eh?" o "can you expliquit to me?".

Per altra banda hi havia un noi d'uns trenta i pico que parlava català amb accent anglès. És fill de pares catalans, que parlen català entre ells, però ell sempre ha viscut a Los Angeles. Es diu Mark Fuster i ve d'una familia de metges catalans (el seu pare és el neuròleg Joaquim Fuster que treballa a UCLA i el seu tiet és el cardiòleg Valentí Fuster). També feia gràcia sentir-lo parlar, però ho feia molt bé.

Amb la Zoila i en Xevi

Després es va aixecar la boira i feia més fred

En Xavier Soler i les coques boníssimes que va preparar

Tirant el simulacre de petards que teniem

I us poso una última foto que vaig fer aquest dia que de fet no té res a veure amb el Sant Joan, però que em va fer gràcia perquè és el primer cop que veig uns vigilantes de la playa que s'acosten bastant als que tots (o totes més aviat) tenim en ment.

(Si voleu veure més fotos podeu clicar a dalt a "les nostres fotos i videos" i anireu al nostre àlbum)

Nubes cremades

2008-06-17T22:56:00.000-07:00

Acabo d'arribar d'una festa a la platja. Aquí els hi diuen bonfire parties i són molt típiques de San Diego. Es tracta d'anar amb els teus amics a la plaja, portar begudes, portar sopar i fer un foc. En algunes platges de San Diego, com Mission beach, a la sorra hi ha uns forats de ciment preparats especialment per això.

La festa ha estat bé, amb el foc, barbacoa, guitarra, cançons del Bob Dylan i coca-cola "especial". Aquest any hi ha una nova llei que prohibeix durant tot l'any veure alcohol a les platges i proximitats. L'any passat era en algunes platges sí, en altres no, en algunes només fins al vespre, en algunes només a l'estiu,...però aquest any està prohibit a tot arreu.

Després de la barbacoa, hem passat als postres. Marshmallows socarrimades. No m'he volgut perdre aquest plat típic USA i les he provat per primer cop. Aquí va la recepta:

- punxes la nube en un pal de ferro

- si se t'incendia, com a mi m'ha passat, has d'agafar lo socarrimat amb els dits i menjar-t'ho i continuar escalfant la resta. Quan està gairebé desfeta la treus del foc.

- la poses a sobre d'unes galetes crackers (aquestes típiques d'untar formatge)

- li poses a sobre dues o tres preses de xocolata

- ho tapes tot amb una altra galeta cracker

- i ho apretes bé amb els dits, que quedi com un sandwich

i ja està! cancerigeno pero bueno.

Fogueres a la platja de Mission beach

Bryan cantant Bob Dylan

La coca-cola "especial"

Marshmallow al foc

Els primers cops

2008-06-14T20:48:00.000-07:00

Ahir em vaig anar a tallar el cabell. Ara no em representa un gran problema, però recordo que al principi quan vam arribar va passar molt temps fins que vaig decidir anar-hi.

Primer, que no tens ni idea de a quina anar. Jo vaig anar a la mateixa que anava la Mari, al costat de casa, un lloc bastant pijet. Aquí li diuen saloon per cert, com si anessis a un bar de l’oeste. És que per no saber, no sabia ni com es diu perruqueria en anglès. Després tampoc saps els preus, no saps què s’ha de fer exàctament… penses que segurament serà igual que a Barcelona, però mai ho saps segur.

El primer cop vaig anar cap allà i no sabia si s’havia de demanar hora o què, em van dir que sí, que normalment sí, però que aquella nit tenien lliure i em podia quedar. Des de el meu punt de vista no era ni molt menys la nit, hi vaig anar a les sis, per mi, hora punta de tallar cabell, però allà ja gairebé plegaven i no hi quedava ningú. Em va atendre un noi i lo típic, igual que a Barcelona, rentar cabell, massatge, tovallola al cap i cap a la cadira. Aleshores em va fer la pregunta “que et vols fer?”. Jo, mmmm, no se, “the same”,… patètic. Clar, com dius les puntes? com dius escalat? Crec que li vaig arribar a dir que no massa curt i que fes “whatever” i l’home amb molta paciència em va anar dient opcions i jo li deia que sí o que no.

He de reconèixer que a mi ja no m’agrada anar a tallar-me el cabell i tota la interacció amb el perruquer/a que això comporta, com per exemple haver-li d’explicar tota la teva vida. I tampoc ja de per si en català no sé moltes paraules tècniques de perruqueria. Vaja, que un “només les puntes una mica” és la meva frase habitual.

Amb aquell home vaig practicar anglès durant un segle: que si d’on ets, Spain que maco, de quina ciutat, oh Barcelona, com m’agradaria anar-hi, com és que has vingut aquí, on vius, que si t´hi vols quedar, ah no? no t’hi vols quedar? que aquí es pensen que tothom hi ve i el seu país és tan guai que s’hi volen quedar per sempre. Doncs no, no m’hi vull quedar, I am sorry.

Després de tot, el tall de cabell em va agradar i només a l’hora de pagar vaig haver de preguntar si aquí es deixava propina o què es feia, i em van dir que es deixava entre un 10-15%. Vaig pagar i aquest va ser el meu primer cop.

L’altre dia ja sabia el que em trobaria, ja vaig trucar i vaig demanar hora amb la Christina, que m’agrada com ho fa i si no parles no li importa. Però sempre hi ha alguna nova sorpresa. La noia de recepció va i em pregunta que si vull una aigua o un te. Dic que no gràcies. I aleshores em pregunta que si vull una bata. Em vaig quedar parada i vaig dir: no se, me l’he de posar? I em va dir “it’s up to you” (= fes el que et doni la gana). Jo no ho havia vist mai, veus, que hi hagués aquesta possibilitat de treure's la roba i posar-se una bata (apart de la que ells et posen per rentar-te el cap). És com si anessis al metge, et fan despullar. Vaig dir que no gràcies un altre cop i vaig passar cap a dins.

Els primers cops sempre són complicats, i més si estàs a un altre país. Un dia us explicaré les vuit hores que vam passar al concessionari, sense dinar, jugant al “un, dos, tres”, per acabar sortint d’allà propietaris d’un Nissan Xterra.

Nova adquisició

2008-06-11T17:32:00.000-07:00

Hem jubilat la nostra antiga càmera de fotos. No és que siguem capritxosos, és que ja tenia cinc anys. Recordo que la vam comprar, després de pensar-ho bastant, a Lleida quan vam anar-hi per un congrés de neurociència. Ens ha anat molt bé, ja veieu la de milions de fotos que hem fet, però voliem comprar-ne una una mica millor i amb més zoom per aprofitar-la per quan fem els viatge pels parcs naturals. Que els ossos normalment no venen a saludar al costat...

És una Canon S5 IS amb zoom 12X. De fet, la va escollir el Sergi per nosaltres. Quan ens va venir a visitar a l'abril ja venia amb la idea de comprar-se una càmera perquè tal com està el dolar t'estalvies bastants diners (faig un incís per recordar-te que ara és un xollo viatjar a US i animar-te a visitar-nos!). I ja va fer ell la feina de mirar i comparar i tot això. I aquesta ens va agradar molt. No és ni de les super petites perquè aquestes no poden tenir massa zoom, però tampoc és tan gran (ni tan cara) com una reflex.

L'altra dia la vaig anar a provar i vaig fer unes fotos.

Això és la flor d'un arbre que tenim aquí que jo no havia vist mai.

Vista de la reserva i la platja de Torrey Pines, on anem normalment.

Torre número 4 de los vigilantes de la playa

Un surfero. Pena que fos tan chaparrillo.

La llacuna que hi ha darrere de la platja. Un bon lloc per veure ocells.

Vista de la Jolla i la platja de la Jolla Shores des del gliderport.

Ciutat fantasma

2008-06-11T17:09:00.000-07:00

És impresionant. Des de desembre que porten enviant emails a tots els instituts propers al camp de golf de Torrey Pines (on es juga el US Open 2008) dient que compte al juny que serà un drama de trànsit, que si podem ens agafem vacances durant aquella època, que si a la universitat es suspenen tots els seminaris,… Jo crec que ens han anat espantant tant durant aquests sis mesos que la gent s’ha cagat de por i s’ha quedat a casa. També podria ser que la gent, fent servir l’excusa del trànsit, es quedi a casa de vacances, però aquí la picaresca espanyola no es porta massa.

Ahir vaig anar a buscar l’Àlex a la feina a les 5 de la tarda i només estava jo i vuit cotxes més (que els vaig contar) en un autopista de sis carrils. Semblava que s’hagués acabat el món. Per culpa d’això avui he hagut d’anar a treballar. Jo sí que havia fet serir l’excusa del trànsit per quedar-me a casa de vacances una setmana més, però hi ha menys trànsit i més llocs d’aparcament que mai, així que m’ha sabut greu i he anat al nou laboratori. Per entrar necessites trenta permisos especials perquè està al costat de l’entrada del camp de golf. Un cop a dins veus molts autocars, molta policia, molts vigilants… i els espectadors de golf, que es veuen d’una hora lluny perquè tots van amb el seu polo, els seus pantalons curts o llargs de pinça caquis, blancs, blau fosc o inclús verd fosc!, els mitjons ben amunt, bambes blanques i una gorra blanca. N’hi ha per tot arreu, caminant pel carrer, entrant a l’autocar, acumulats a les parades d’autobus,… És molt graciós. Semblen una pandilla de turistes que han perdut el guia.

Diuen que dijous i divendres seran els pitjors dies perquè són les finals. De moment estaven fent els preparatius i entrenaments i han vingut estrelletes aficionades com el Justin Timberlake que ha sortit a tots els telenoticies. Demà arriba el Tiger Woods, el gran favorit. Ja veurem com va perquè de moment San Diego sembla una ciutat fantasma.

Beach boys by the bay

2008-06-08T18:10:00.000-07:00

Ahir vam anar a un concert dels Beach Boys sense pagar. Era l’inici de la temporada de “Concerts by the bay”, que es fan a l’aire lliure a Shelter Island, un espigó dins del port de San Diego. Els concerts són d’aforament reduït i bastant cars, $100 sense sopar i gairebé $200 amb sopar inclòs. Apart dels Beach Boys també tocaran aquest estiu Chris Isaak, Tom Jones, Ringo Star, Dolly Parton, Lyle Lovett, UB40, Gispy Kings, Joe Cocker, Kenny G... Ja us podeu imaginar més o menys el tipus de gent que hi va: grandets i amb pasta. El lloc del concert és un club marítim i l’escenari dóna al port. I aquí és on entrem nosaltres.

Com que el port és de tothom, els que no volen pagar pel concert i no els hi importa massa veure-ho des de lluny, agafen la seva barca i es posen allà al costat de l’escenari, però des de l’aigua.

A nosaltres ens ho van explicar l’Oscar i la Mari. Ells ho van fer un any i van dir que estava bé. Els vam demanar la seva barca inflable, ens vam fer uns bocatas de pernil (per variar), vam agafar els polars per si feia fred i vam anar a veure que tal era. Després de buscar per allà amb el cotxe el millor lloc per tirar la barca vam trobar una rampa on ja hi havien tres parelles i tres barques més. Vam estar allà xerrant, que si era el nostre primer dia, preguntant cap a on era exactament, si hi hauria molta gent,… Ells ja eren experts, anaven amb el gos i tot!

He de reconèixer que l’Àlex va inflar la barca solet i va remar els 10 minuts que es tardava fins al concert. Vam arribar al lloc només una mica abans de que comencés el concert a les set i mitja (és que aquí els concerts també van molt aviat). Hi havia un munt de barques i només que arribes et poses per algun raconet i els veïns ja t’agafen la corda i et lliguen a ells en un ambient de germanor molt maco entre els espectadors de gratis. Hi ha gent amb barques grosses, gent amb barques auxiliars, gent amb barques de plàstic com la nostra, gent amb kaiacs,… Hi havia tres noies en una barca enana que no es van enfonsar de miracle. Abans que comenci el concert tothom treu el menjar, begudes, snacks,… i sopen allà. Nosaltres no vam ser menys i ens vam pendre la nostra copeta de vi, pernil, formatge i patates xips. A lo spanish, només faltaven unes olives i uns palillos a la boca.

El concert va estar bé, típic californià, a la platja, Beach boys, nit d’estiu a l’aire lliure,… Els hits de la nit van ser “Surf in USA” i, com no, “California girls” on totes les californianes es van desganyitar. No us perdeu el video de la senyora super fan que no va parar d’aixecar les mans, aplaudir i animar a cantar (amb èxit) a tota la gent de les barques. Nosaltres encara no ens atrevim a cantar en anglès. A Barcelona quedes bé, perquè tothom pronuncia malament, però a Estats Units fas el ridícul.

Al final del concert va ser un éxodo massivo de barques a les fosques. Vam treure la barca per la rampa sense problema i a les 23’30 ja estavem a casa. Aquest país té això, que surts a sopar o de concert i sempre tornes a casa a l’hora que vas a dormir habitualment.

Ha arribat el dia

2008-06-05T23:31:00.000-07:00

La meva condició marujil no podia durar per sempre. Gràcies a que la setmana vinent és l’Open US de golf i els voltants de la Jolla seràn un caos circulatori, tinc una setmana per anar-me’n fent a la idea, però… el dia 16 de juny començo a treballar de nou! Sí, sí, ara que tot just començava el meu blog…

Avui he anat a una reunió amb el meu nou jefe i m’ha semblat bona persona, molt tranquilet,… i no li ha importat que a principis de juliol ja m’agafi una setmaneta de vacances per anar de viatge amb ma germanes, cosa que he valorat molt positivament.

Treballaré al Salk Institut al laboratori del Paul Slesinger i estudiaré els canals de potassi en el cervell i la seva relació amb els mecanismes d’adicció. Avui hem estat parlant del projecte i és molt interessant. S’ha assegut allà amb mi i m’ha apuntat en un paper els projectes que havien fet, els que faltaven per fer, la gent que s’encarregava de cada cosa,… No com el meu primer jefe que va passar de mi absolutament. Vaig coneixer la gent del grup ja fa temps i aquesta setmana també he estat amb ells i semblen simpàtics. Van a dinar junts, que això aquí ja és moltíssim, perquè normalment la gent dina un sandwitch a la seva taula en 5 minuts. I el dia 24 de juny ja fem una festa del laboratori, així que no em puc queixar. Ja us posaré fotillos per presentar-los a tots.

Així que res, ja s’ha acabat la piscina al matí, les excursions en bici, les sessions de fotografia per San Diego, les passejades per la platja, llegir a la terrasseta després de dinar, el programa de la Ellen Degeneres a les 3, jugar al brain, les innovacions culinàries,… Ara toca treballar per poder disfrutar d’una altra sessió de vacances, aquest cop en companyia de l'Àlex, quan tornem a Barcelona. Aquesta és la idea, però com gairebé tot a la vida, mai se sap.

Pelis per adults

2008-06-01T19:09:00.000-07:00

Ahir vam anar a veure la nostra primera pel·lícula d’adults al cine. Quan dic adults no cal que malpenseu, vull dir que no era de dibuixos. Com que les entrades valen $12 cada una i el nostre nivell d’anglès encara no és per tirar coets, normalment no anem massa al cine. Sí que podem seguir l’argument, però segons quines pel•lícules (tipu Woody Allen o polítiques,…) s’espatllen una mica si no pots seguir els diàlegs exàctament. Per això, la nostra primera peli adulta va ser “Indiana Jones and the kingdom of the crystal skull”, que vam pensar que si ens perdíem algo del diàleg tampoc n’hi hauria per tant.

Les altres pel•lícules que hem anat a veure a San Diego han estat “Shrek the third” i “Ratatouille”, apart de “Volver”, que era en espanyol subtitulada, bastant malament per cert, en anglès. De tota la varietat d’insults que tenia la Penélope Cruz, en els subtítols els resumien en un simple “fuck”, que li treia tot l’elemento castizo a la pel•lícula.

Ahir va ser el segon intent de veure Indiana Jones. El primer cop no vam trobar entrades. No vam tenir en compte que aquí la sessió que omple sales és la de les 8 de la nit. Quan vam anar a veure Ratatouille a la sessió de les 10 de la nit només estàvem l’Àlex, jo i tres teenagers fent el tonto. M’imagino que potser a les 10 per ells ja és sessió golfa…

La peli va estar bé, típica d’Indiana Jones, d’aventures per passar el rato. El Harrison Ford aguanta el tipo força bé als seus 65 anys, recuperen una nòvia seva de quan era jove, hi ha molts guiños a les pelis antigues i, en aquest cas, com que ja han passat 20 anys des de l’últim Indiana Jones, els dolents ja no són els nazis, són els russos. Em va agradar molt com feia de mala la Cate Blanchet. És la típica pel•lícula que diuen “para toda la familía” (em recorda una mica als concerts del Bruce Springsteen), hi havia nens al cine que encara no havien nascut quan es va filmar la primera peli i davant meu tenia una senyora que, com a mínim, tenia 90 anys. Em va anar molt bé perquè era baixeta i no em tapava, però vaig haver d’ensumar el seu perfum de senyora gran durant les dues hores.

Sí que veiem moltes pel•lícules a casa en dvd, perquè els hi podem posar els subtítols en anglès. L'última que vam veure va ser “Juno” i ens va agradar molt. Us la recomanem.

I finalment, un apunte cultural: Sabieu que aquí no és “to go to the cinema” sinó que és “to go to the movies”?. Nosaltres no ho sabíem i al principi vam fer el pringadillo bastant. Ah! I un cine és un “theater” no un “cinema”. Per una frase que sabia bé de les classes d’anglès del cole i va i la diuen diferent…

En bici a Torrey Pines

2008-05-31T17:31:00.001-07:00

L’altre dia vaig anar a portar l’Àlex a la feina (UCSD) i després a fer una excursioneta en bici.

Vaig aparcar el cotxe al parking del Salk institute, que serà on treballaré en el cas que em donin la beca. És molt maco, construit per Louis Kahn, amb vistes al Pacífic, té dos edificis simètrics i un pati molt gran entre mig amb una font que forma un canal d’aigua que travessa tot el pati. És la linia que es veu a la foto. Un dia a l’any, per l’equinoci, el sol es pon davant de l’institut en el punt exacte perquè la seva llum reflexi just al mig del canal d’aigua creant un efecte místic.

Vaig treure la bici del cotxe i vaig anar tirant cap a la reserva de Torrey Pines. Agafant la carretera de North Torrey Pines que té carril bici, igual que gairebé tots els carrers de San Diego, passes per tots els instituts de recerca de San Diego i les seus de la majoria d’empreses de biotecnologia. També hi ha l’Scripps hospital, el més prestigiós de San Diego i el club de golf Torrey Pines on d’aquí dues setmanes es jugarà l’Open dels Estats Units. Des de gener que van enviant mails a tothom que treballa per la zona per evitar problemes de trànsit i tot això. S’esperen unes 50.000 persones cada dia rondant per allà.

Un cop passes el golf (la meva ruta és la linia vermella de la foto), et separes de la carretera, que fa baixada cap a la platja de Torrey Pines, i vas cap a dalt de la reserva, que és el penya-segat que domina la platja. També es diu Torrey Pines, que és el nom de l’espècie protegida de pins locals. Quan s’acaba la carretera pots anar caminant per algun dels seus camins que porten a alguns miradors just a sobre de la costa des d’on pots veure una vista impresionant de la Jolla, la platja i la llacuna de Torrey Pines mentre els pelicans i les gavines et passen volant per davant. Altres camins van més a prop dels canons que ha format la roca sorrenca de la que està bàsicament feta la reserva i des d’on es veuen roques de formes molt curioses formades per l’erosió de l’aigua i el vent. És molt maco venir a la posta de sol, que al Pacific sempre és a sobre del mar, i veure els colors vermells que agafen les roques.

Jo hi vaig anar al matí, però, a ple sol, una excursioneta de 12 km que em va deixar cansada per la resta del dia.

La dona del temps

2008-05-28T23:01:00.000-07:00

Aquest és el video del ridícul que vaig fer al Birch Aquarium de San Diego aquest cap de setmana passat. Podeu riure de mi, no passa res, de fet, jo i l’Àlex també vam riure un rato recordant el seguit de mala sorts que vaig tenir.

La qüestió és que, a part de la mostra de peixos de la costa oest, que va estar molt bé, feien una exposició sobre el canvi climàtic amb tot de coses d’aquelles que pots tocar i botons que apretes, tipu toca-toca del museu de la ciència de Barcelona. Doncs una de les coses que podies fer era fer la presentació d’un espai del temps d’un imaginari telenoticies del 2050. Com que anava del canvi climàtic, tot era molt derrotista i presentaves innundacions o incendis o coses així.

Entraves en una habitació i allí hi havia la càmera i la pantalla verda darrere aquesta típica dels homes/dones del temps, un teleprompter on podies llegir la noticia que havies de donar i uns botons per escollir la noticia que volies. L’habitació era com un cuartillo amb els forats de porta, però sense porta, la gent s’esperava a fora i et veia per una pantalla de tele amb el muntatge ja fet amb el fondo de les noticies.

Doncs jo entro, escullo que vull fer la noticia d’incendis i just quan m’estaven explicant que em començarien a passar la noticia pel telepromter, va i un home amb un carrito entra a l’habitació i se’m planta allí al costat. Clar, em va tallar el rollo. Jo el vaig mirar en plan, estic jo fent això, si vols espera’t fora com tothom. Però el tio, res, allí mirant-me. Jo ja patia per quan hagués de parlar allà en anglès davant dels seus morros. Però el telepromter no començava. I així vam estar com un llaaaaarg minut, jo mirant a càmera i ell mirant-me a mi a menys d’un metre. Mentrestant també va venir el fill del del carrito (ala, que aquí hi cabem tots!) i es va posar al meu costat (no surt al video perquè era un nen baixet, però quan miro cap avall i ric, per no plorar, és per culpa seva). Doncs el nen es va posar a tocar tots els botons sense que el pare, que seguia a un metre digués ni pio. Jo crec que va desconfigurar l’asunto i per això el teleprompter no treia els titulars. Al cap d’un rato més de jo mirant a càmera i el senyor, i ara el nen també, mirant-me, vaig sortir a preguntar-li a l’Àlex, que estava fora, si estava sortint a la pantalla. Em diu que sí, torno dins a l’habitació i el senyor del carrito ja creuava per davant la càmera tu. Quin home!! Al final em vaig donar per vençuda i vam marxar. Després de tot el show, ens va quedar una mena de video de tomas falsas de telenotices força divertit.

El projecte colibrí

2008-05-25T12:10:00.000-07:00

Un dels animals nous que em va agradar més d'Estats Units són els colibrís. No n'havia vist mai i em va impressionar lo petits que són i la manera en que es queden suspesos en l'aire. Per aquí se'n veuen moltíssims, ara ja no m'emociono tant quan els veig, però encara m'agrada mirar-los.

L'any passat vam comprar un menjador de colibrís, que és una cosa de plàstic que penges del sostre i té uns forats molt petits a la base per on ells posen el bec tan prim que tenen i poden beure. A les botigues d'animals venen uns polvos de nèctar vermells o transparents que els hi barreges amb aigua i són dolços. Va tenir bastant èxit i sobretot a l'estiu venen molts colibrís a beure d'allí. A vegades estem asseguts a la terrassa dinant o fent l'aperitiu i els veiem davant dels nostres nassos.

Un d'ells es va instal·lar a l'arbre de davant del nostre balcó. Ve cap a la primavera i marxa a l'hivern, quan l'arbre es queda sense fulles. Aquest és, diguessim, el propietari del bebedero perquè quan ve un altre colibrí desconegut surt volant i piulant de l'arbre per fer-lo fora protagonitzant una lluita que a casa nostra hem batejat com "fer un matrix" (pel fet de la suspensió en l'aire).

Doncs entre el nostre colibrí i la nova càmera de video que tenim, la flip, mentre ahir veiem eurovisión l'Àlex va anar muntant tota una parafernàlia per poder grabar el colibrí el més aprop possible. En aquest video podeu veure el muntatge i el resultat final.

El Chiki-chiki

2008-05-24T09:54:00.000-07:00

Fins aquí ha arribat la difusió d'aquest personatge! Lo bailan el la Jolla, también en Long beach,... jeje, no, és broma, ens vam enterar del nou friki del país llegint la Vanguardia. Com que estem lluny, intentem estar al dia de les vostres noticies (de fet gairebé estem més al dia que quan estàvem allí) per no tornar per nadal i no saber coses tant importants com qui és Risto Mejide o com es balla el Chiki-chiki.

Ara són les 10 del matí a San Diego i està plovent. D'aquí dues hores comença el festival d'eurovisión i, per primer cop, hem decidit de veure'l. Serà a les 12 del migdia (9 de la nit a Barcelona), una hora una mica rara, però el tindrem posat en directe per internet mentre preparem l'aperitiu i el dinar.

Com deia la Mayra, hasta aquí puedo leer. Deixaré el post a mitges i l'acabo després del festival. Quins nervis, no? :)

--------------------- 6 hores més tard... -------------------------------------

M'he perdut el principi, però l'Àlex m'ha informat que la noia d'Armenia "era molt guapa i cantava árabe-fusión" i que les d'Alemanya "eren unes petardes".

Jo he arribat a la puesta en escena impressionant de Bòsnia&Herzegovina amb el tio despentinat amb sabates vermelles, la noia rara estenent samarretes imperio i les núvies fent mitja. Sense paraules.

Flipant el grup heavy de Finlàndia, “ju! ja! ju! ja!”, brutal.

Croàcia ens ha agradat, amb el cantant dels Sirex, pero en gordo i l’abuelet-frank sinatra que li fotia la bronca al public de tant en tant i al final s’ha posat de DJ.

Super nyonya la de Polònia i la seva cançó Disney. I us heu fixat que la Rosa d’Espanya aquest any cantava per Portugal?

Interesant el “Mar i Cel” dels pirates of the sea, èxit segur a les discoteques de Letonia aquest estiu. I que malament que canta i balla el de Dinamarca, mare meva, per donar-te mal de cap “all night long”. Horrorosa la cançó de Franca, amb el tio del carrito de golf i el coro de mujeres barbudas. El millor de Grècia la seva presentació amb dos tios magrejant-se al sofa??? No hem entès que hi té a veure… encara si fos Itàlia o un país així més típicament conegut per la lleugeresa de cascos dels seus habitants…

I entre olé, olé i olé, com no, arriba el Chiki chiki!! 10 points. Espectacular la introducció amb la guitarreta, la ballarina de la pierna vaga i les lletres que anunciaven el Crusaito i el Robocó a tot Europa.

Dels que han guanyat me'ls he perdut gairebé tots, així que no puc valorar, però he estat fent una mica d'investigació eurovisiva i el Chikilicuatre no ha quedat tan malament. De fet, és el millor situat des del 2005, per sobre de les Ketchup, que van quedar al lloc 21.

Doncs res, ja hem fet aperitiu. ja hem dinat i ja hem vist eurovision. Quan estàs lluny sempre fas coses que potser a casa no faries, potser és nostàlgia, potser és tonteria. La qüestió és que "lo hecho, hecho està" i ara no renegarem del nostre amor per lo friki.

Grant Pecoff

2008-05-21T14:45:00.000-07:00

Gràcies a la gent del meu ex-laboratori hem descobert un pintor que ens agrada molt, Grant Pecoff.

És un pintor de San Diego, força jove, de 33 anys, que va començar pintant aquí per San Diego i California i que un dia va decidir anar a viatjar per Europa i visitar els llocs que havien inspirat els grans mestres. Va visitar França, Espanya, Catalunya, Italia i Holanda. Va tornar amb pintures increibles de Venecia, París, Cadaqués, els molins de la Mancha o la plaça de toros de Sevilla.

Després de conèixer la seva dona, es van instal·lar a les Bahames (digue’ls-hi tontos) i es dediquen a recorrer món pintant els llocs que visiten. Té uns quadres genials de California, Hawaii i el Carib.

Com que també té moltes pintures de San Diego, els seus quadres s’han convertit en un bon regal-record per la gent que marxa. Així és com el vam conèixer. Jo fa poc en vaig rebre un de part de l’Àlex pel meu sant. Com us podeu imaginar no és original, el que tenim nosaltres és un giclée, una còpia impresa digitalment. Es diu “Blissful waters of Salt Whistle Bay” i és del Carib.

Pels voltants de Sant Jordi vam anar a la innaguració de la seva nova galeria a Little Italy, a San Diego, i vam conèixer els Pecoff. Ens van semblar una mica pijos, però simpàtics, sobretot ella. Allà vaig rebre la meva sorpresa de St. Jordi, un llibre amb les ilustracions de les seves pintures escrit per la seva dona i dedicat i signat per tots dos. L’Àlex es va posar dacord amb la Jessica, la noia que porta la galeria i que ja ens coneixia després de mil visites, i ella me’l va donar.

Al principi em vaig quedar alucinada de que la Jessica sapigués que era St. Jordi i que escribís en català, però després ja ho vaig entendre tot. No se'm va esborrar la cara de sorpresa fins l'endemà. Vam passar la resta de l’estona fent país i explicant aquesta tradició nostra de regalar roses i llibres el 23 d’abril. Els va semblar “so wonderful and romantic”.

Si voleu veure la resta de quadres podeu visitar la seva pàgina web a http://www.pecoff.com/. Val la pena.

Per al meu tiet

2008-05-20T16:12:00.000-07:00

Els estius a Sant Jordi, els meus cosins, records d'infantesa, pantalons curts, barbacoes multitudinàries, concert al porxo, nits d'estiu, ferides, caigudes i remeis, oliveres, tomàquets en conserva, la gespa, els pins, la piscina, caps d’any, la pesca, tonyines, barco, mediterrani, en bicicleta al port, paelles, els sants dels meus avis, missa de diumenge, la familia, tossuderia, vocació, caràcter, calma en parlar, tendresa en agafar-te, sentit de l’humor, amor pels seus.

Love story

2008-05-19T22:18:00.000-07:00

Ja fa un mes, quan encara feia poc que estava de maruja, vaig anar un matí a la piscina i vaig veure que hi havia uns ànecs. Al matí següent també hi eren, i l'altre també,... i un dia estaven passejant per la gespa de davant de casa.

Eren dos mascles i una femella. Els de l'oficina em van dir que algun altre any ja havia passat, que estan en l'època d'aparellament i troben que els nostres apartaments són el lloc ideal per portar a terme la missió. Hi va haver gent que s'emocianava quan els veia (els americans s'emocionen molt facilment), els nens estaven encantats de la vida perseguint-los per la piscina i els pares intentaven evitar-ho avisant "don't chase them, they poop in the water!". I després hi havia el senyor gordo que, enlloc de fer les seves piscines de cada matí, es va passar dues hores fent el ridícul perseguint-los sense cap èxit.

A mi m'agraden els nous veïns, els ànecs en si no són animals amb molt de glamour, però és força exòtic estar prenent el sol amb uns ànecs salvatges passejant per allà. Igual exòtic no és la paraula... Al menys són més simpàtics que els nostres veïns humans de la porta de davant. Són una familia d'asiàtics, que tenen altes probabilitats de ser Coreans (els nostres apartaments són també coneguts com a "little Korea"), però com que no ho sabem, nosaltres els hi diem "els xinos". Doncs els xinos són una familia amb un fill, una filla, una mare i un pare. El pare sempre somriu i saluda, tot i que després a casa seva el sentim cridar i esbroncar mogollón en xino. Però la mare, mai mai mai diu res. Quan ens creuem, gira la cara cap a una altra banda i molts cops l'hem pillat tancant la porta corrents perquè s'havia adonat que anàvem a sortir de casa al mateix temps que ella. Aleshores, tanca la porta i s'espera a que marxem. I quan estem lluny surt. Jo tinc la meva cruzada (nunca mejor dicho) particular amb ella, cada vegada que la veig li dedico un somriure i li dic hello o good morning o el que toqui dir ben alt. Tinc l'esperança que algun dia serà ella qui saludarà primer.

El divendres passat, un mes i pico després d'haver conegut els ànecs per primer cop, vaig anar a la piscina com de costum i em vaig trobar una sorpresa...

L'Àlex i jo vam observar que els dos mascles segueixen anant amb la mare i els fills, però els fills no poden ser de tots dos, oi? Fins que els petits no siguin suficientment grans per poder veure a qui s'assemblen o els ànecs aprenguin a fer proves de paternitat, estan condemnats a viure en la poligàmia. No sembla que els molesti molt, però.

Beer fest

2008-05-18T20:03:00.000-07:00

Avui hem anat a dinar a casa d'uns amics per després anar tots junts a la festa de la cervesa. No era ben bé dinar, era "brunch", que és una fusió entre breakfast i lunch. En principi, tal com el seu nom indica, el brunch es fa a una hora entre l'esmorzar i el dinar, més o menys entre 10 i 12 del matí, però finalment la paraula ha perdut tot el seu sentit i la gent queda per brunch a diferents hores del dia. Per exemple, nosaltres hem quedat a la una i mitja, que per ser San Diego és una hora bastant decent. El que sí que es manté, en canvi, és el brunch menú: ous, fruita, sucs, pancakes, bacon,... sigui l'hora que sigui que decideixis. Si el menú no és aquest, ja no és brunch, és una altra cosa. Nosaltres hem pres truita amb formatge, tomàquet, xampinyons, i no se quantes coses més, i suc d'arandanos. Força bo.

Doncs aquests amics nostres viuen a Hillcrest, el barri gay, on feien la festa de la cervesa. Com tots els barris gays de totes les ciutats del món és on hi ha els millors restaurants, les botiques més fashion i, en el cas de San Diego, on s'organitzen els millors eventos. Quan hem arribat ja no quedaven entrades i ens havíem d'esperar a ple sol a 30ºC (seguim amb temperatures récord des de divendres) fins que algú ja en tingués prou de tanta cervesa. Mentre esperàvem hem vist el recinte de la festa. Com que a California està prohibit veure pel carrer, el lloc (no massa gran) estava tancat pels quatre costats, per separar els bebedors de la resta de gent. A dins, ni una ombra i res de menjar, només els diferents puestecillos de cervesa. $20, 5 consumicions. Hem pensat que no valia la pena deshidratar-se per poder entrar.

El que ja no està prohibit a Califòrnia des de la setmana passada són els matrimonis gays. Un fet que jo personalment vaig celebrar i que també es va celebrar a Hillcrest por todo lo alto dijous a la nit tant bon punt es va anunciar. Lamentablement, la decisió encara es podria tirar enrere si els votants de l'estat així ho volen. Esperem que no.

Després del brunch, la calorada i la cua, hem acabat la tarda prenent uns margaritas a un bar del costat, en una terrasseta i a l'ombra. Salut!

Flip video & surf

2008-05-17T20:16:00.000-07:00

La setmana passada va ser l'aniversari de l'Àlex i li vaig regalar una càmera de video nova que vam veure un dia junts per internet. Es diu Flip càmera. És molt sencilla, gairebé no té zoom (2x digital que no es veu massa bé), però l'avantatge que té és que és molt petita i la pots portar sempre a sobre. Té una sortida USB per grabar els videos directament a l'ordinador, posar-los a youtube, facebook,... i també ve amb uns cables per veure'ls a la tele. I un software una mica cutrillo per editar els videos, però si vols fer només uns retocs està bé. Aquesta és una foto de les càmeres. N'hi ha en diferents colors, l'Àlex té la negra.

Avui hem anat a fer la primera sessió de surf de l'any. Normalment a San Diego al mes de maig (i també al juny) fa núvol gairebé tot el mes. Quan vam arribar ja ens ho van dir: May gray, June gloom. I és veritat. Però aquesta setmana els núvols estan de vacances i estem tenint temperatues récord per l'època de l'any. Avui hem arribat a 88F (31ºC) i hem pensat que era bona idea anar a la platja. Hem quedat amb l'Òscar a les 9'30 del matí, una mica aviat per nosaltres, però ell es va estudiar les marees i es veu que és la millor hora. Encara hi havia la típica boira matinal, ja ho veureu, però tot i així hem estrenat la càmera i la taula de surf per primer cop al 2008. Us poso el video perquè pogueu veure l'evento, ens ha agradat molt l'òptica de la càmera.

Benvinguts als dilluns al sol!

2008-05-16T11:24:00.000-07:00

Començo aquest blog des de San Diego, mentre espero la decisió d'una beca del Ministerio de Ciencia y Tecnologia que vaig demanar al desembre.
Des del dia 21 de març, que vaig plegar del meu antic laboratori, estic a l'atur, passant els dilluns (i la resta de dies de la setmana també, per què enganyar-nos) disfrutant del sol de California. Així que ara que tinc temps lliure he decidit compartir les nostres experiencies, anècdotes i viatges amb vosaltres. Espero que us agradi el blog i que deixeu els vostres comentaris! Com diu un amic meu: vos estim a tots igual.