Festa alemano-polaca

Vaja, d'uns amics nostres, ella alemanya, ell polonès. Va ser el cap de setmana passat i ens van preparar algunes coses típiques nadalenques dels seus països.

A Alemanya, és típic el mulled wine (en anglès), glühwein (en alemany). És un vi dolç calent que es ven generalment als mercats de Nadal, per no pelar-te de fred mentre camines entre figuretes i arbres de nadal.

És molt fàcil de fer i està molt bo, tot i que al principi el vi calent em feia una mica d'angunia, sobretot aquell dia, que anavem en màniga curta. La recepta de la Manja és aquesta:

Ingredients:

- vi negre
- sucre
- uns 6 palets de canyella
- 12 "clavos" (sabeu què és? és que no sé com es diu en català)
- 2 taronges tallades a llesques (sense la pell)

- es posa el vi en una olla gran i s'escalfa a foc lent
- quan està calent, afegir el sucre i remenar fins que es desfaci
- escalfar més, però no deixar que bulli
- afegir la taronja i deixar escalfar una bona estona a foc lent
- quan està fet s'ha de retirar la taronja perquè sinó es veu que deixa mal gust

És molt igual al vin chaud francès que una vegada vaig provar quan vaig anar a esquiar als Pirineus. Tots els països del nord d'Europa o els llocs on hi fa molt fred tenen la seva versió particular.

L'altra cosa que ens van donar és stollen, una mena de coca-pastís-brioix, molt dens, amb molts fruits secs, d'aquests que te'n menges un i ja no has de menjar res més en tot el dia. No estava malament però a mi no em va emocionar massa.

I per la part polaca, hi va haver una degustació de vodka (que a Polònia ho pronuncien vudka). Segons en Bartosz el vudka es va fer per primera vegada a Polònia, no a Russia, però en realitat ningú ho sap del cert. Molts vodkes d'allà són de patata, però només en vam provar un d'aquests perquè diguessim que en Bartosz en va provar masses quan era més jove i ara ja no els pot ni olorar. El que vam tastar es diu Chopin i es pot trobar també a les botigues de San Diego.

Va anar servint xupitos como loco i no vaig poder veure el nom de totes les ampolles, però el que segons ell és un dels millors es diu Żubrówka Bison Grass. Es fa a partir de sègol i és una ampolla amb dibuix d'un bisó i que té un bri d'herba a dins. Aquest li porten especialment de Polònia.

Una de les coses bones de San Diego és que coneixes gent de tot arreu. Hem conegut naturalment americans, però també mexicans, australians, tailandesos, coreans, francesos, alemanys, holandesos, anglesos, escocesos, suissos, polacs, xinesos, indis, nepalís... inclús uns nois de Madrid! I entre festes i sopars arribes a provar infinitat de coses i conèixer gustos diferents sense moure't d'una mateixa ciutat. I, molt més que la feina, aquesta experiència és una de les coses que més m'han agradat de viure aquí.

New Orleans

Ja s’han acabat els quatre dies de festa de Thanksgiving, que aquí els hi diuen holidays, però com diu el meu amic malagueño “que coño holidays, esto no son holidays, es un puente”. Doncs sí, s’ha fet curt, però hem pogut veure més o menys el més destacat de la ciutat.

Vam arribar divendres a la tarda i vam anar a passejar pel French Quarter, el barri més antic de New Orleans on hi vivien els criolls abans que Lousiana fos americana.

Típiques cases amb balcons de ferro del French Quarter

El barri ens va agradar molt, hi ha molts músics al carrer, molta música en directe als bars, moltes sales d'art, de fotografia,... ens hi haguessim pogut perdre els tres dies i encara no ho hauriem vist tot.

Botiga d'art i nines de voodoo, molt popular durant el segle XIX

En el primer bar que vam entrar ens va sorprendre sentir olor de fum... Nosaltres pensàvem que estava prohibit fumar als bars a tot Estats Units, però a Louisiana no ho està. I també està permès portar begudes (i beure-les) pel carrer.

Un dels carrers més famosos és Bourbon street. Famós per tenir un munt de bars, un munt de beguda, un munt de clubs de streeptease i un munt de turistes borratxos. S'ha de veure, però només cal veure'l un cop, perquè res d'aquest carrer val la pena.

Bourbon street a les 6 de la tarda

Per sopar l'Àlex va provar la típica sopa Gumbo ya-ya, una mena d'estofat amb pollastre i salsitxes.

L'endemà ens va ploure tot el dia. Vam arribar amb les sabates xopes. Vam visitar Jackson square, on hi ha la catedral i vam fer la cua de rigor per entrar al Café du monde i pendre un café au lait i unes beignets, una mena de donuts sense forat i amb molt de sucre per sobre. Si portes samarreta negra tothom sap on has anat a esmorzar.

Jackson square i St Louis Cathedral

Menjant beignets al Cafe du Monde

També vam agafar el ferri que creua el Mississipí. Jo pensava que seria un riu bucòlic amb els vaixells de vapor i tot això, però és més aviat brut i només hi passen vaixells de mercaderies. Potser em vaig tragar massa dibuixets del Tom Sawyer. Tot i això em va fer il·lusió creuar-lo.

Mississipí amb un vaixell de vapor que fa recorreguts turístics

A la nit dos concerts en directe de músics locals. El primer un home que tocava un instrument indescriptible fet per ell m'imagino. Tenia una cosa per rascar, dues llaunes i un timbre de recepció d'hotel. Amb aquestes tres coses i una guitarra d'acompanyament sonava la mar de bé. Hem posat un video al youtube perquè pogueu disfrutar de "Washboard Chaz".

Spotted cat a Frenchmen street

I aquests de la foto de dalt són l'altre grup que vam veure que no me'n recordo del nom, però també ens va agradar molt, sobretot la noia que cantava. En el video potser també podreu sentir la woo woo girl pesadíssima que cridava al nostre costat (perquè hi ha gent que té la necessitat de cridar woo woo en concerts, festes,...?) i que pensava que era super graciosa.

L'endemà vam agafar l'street car un altre cop per anar al City park, a St. John Bayou i a menjar un Po'Boy a Parkway Bakery and Tavern on tenien una foto de com l'aigua els va arribar fins a mig local durant el Katrina que impressionava bastant.

El meu martini i jo

L'última nit vam anar al Bombay, un club amb pianista en directe, rollo Casablanca, però amb cantant blanc. El lloc és famós pels seu menú de cent i pico martinis i nosaltres, ignorants de cocktails, vam aprendre que els martinis es fan generalment amb vodka o gin i no amb l'ampolla de vermut que tenim a Barcelona. Jo me'n vaig pendre un de postre "The Breathless": Skyy vodka and white crème de cocoa along with a splash of Godiva liqueur in a chocolate rimmed glass. Bueno, bueno, bueno.

La resta de fotos les he posat a l'àlbum: http://www.lbahima.myphotoalbum.com/

Record

Penso en tu quan prenc un mosset de pa i un mosset de xocolata
penso en tu quan faig bo el cafè
penso en tu quan els ocells em marquen les hores
penso en tu quan els gossos de joguina del carrer fan tombarelles
penso en tu quan no trobo coses
penso en tu quan hi ha focs artificials
penso en tu quan contemplo Barcelona
penso en tu quan miro el mar
sempre penso en tu com un exemple a seguir.

Les rebaixes

A Barcelona és mític el primer dia de les rebaixes de gener del Corte Inglés, quan la gent s’acumula fent cua a la porta a l’espera que obrin i les teles filmen des de dins i entrevisten a aquella senyora que mai falla i que perd uns minuts preciosos mentre contesta les preguntes dels periodistes, emocionada i a corre-cuita.

A San Diego (i a tot US) el dia mític de rebaixes és aquest proper divendres. Li diuen el Black Friday o Day After Thanksgiving. Molta gent té festa, ja que cau després de thanksgiving, i és el dia que marca oficialment l’inici de les compres nadalenques. D’aquí dos dies, les botigues obren les portes a les 5 del matí! I fan rebaixes especials fins a mig matí. L’any passat la Xiaodan, una amiga nostra, hi va anar amb la idea de comprar-se una tele que ja havia vist. Es van llevar ella i el seu marit a la matinada, cadascú va agafar el seu cotxe, mòbils en mano i mig en pijama i amb les lleganyes penjant (m’imagino) van sortir cap a botigues diferents. A la tarda la vam trobar i, aquell dia no va dormir massa, però va aconseguir la tele que volia a meitat de preu i va tornar més contenta que un ocho.

És una història simpàtica o patètica? No sé, jo només m’he llevat tant aviat per voluntat pròpia per viatjar o per aconseguir entrades per veure el Bruce Springsteen. Suposo que cadascú té les seves debilitats.

Aquí no hi ha gat amagat

Just uns dies després d’arribar a San Diego, quan encara només teniem un llit i quatre cadires a l’apartament, vam aparcar el cotxe cap al tard i quan anàvem pels caminets que van a casa nostra, vam sentir uns sorolls als contenidors.

Al principi vam pensar que era algun tio buscant mobles o coses per reciclar, però al cap de res van començar a sortir tres mapaches (ossos rentadors en català, però passo) i, en vista que els havíem pillat i s’acabava el festín, van anar tirant xino-xano cap a on sigui que és casa seva. Però amb calma, eh, i amb aquella mirada desafiant. Molt descarats.

El dia següent ho vam explicar a tothom com uns tontos perquè es veu que n’hi ha a patades, especialment a la nit als contenidors, i que tothom els ha vist alguna vegada.

Avui quan hem arribat de la feina els hem tornat a veure i els hem filmat en video (amb una mica d'acoso, ja ho sé, però és que era fosc) perquè quan ens vingueu a visitar no feu el pardillo com nosaltres i sapigueu que a San Diego no hi ha gats, hi ha mapaches. I que tenen molta més mala llet.

Go Obama!

El nostre amic Dan ha decidit celebrar la seva recén estrenada "permanent residence" americana (o green card) en un dia tan assenyalat. Ens hem reunit tots al seu pati per compartir hamburgueses, hot dogs, blat de moro i per seguir les eleccions en directe.

Han estat uns dies emocionants. Tots els americans que coneixem han estat seguint les noticies, nerviosos per saber que passaria avui. Al meu laboratori hem tingut les noticies posades tot el dia. A l'hora de dinar al bar tothom parlava d'aquesta nit. Totes les enquestes donaven guanyador a l'Obama però aquí la gent no s'ho volia creure, ja es van endur un disgust fa quatre anys. La meva visió evidentment és subjectiva, ja que tothom que conec és demòcrata, però en l'ambient es notaven les ganes de canvi, d'acabar amb el govern de Bush i amb tot el que se li assembli i de començar de nou. I poder dir que són americans sense haver de passar vergonya. Hi ha hagut un récord històric de vots, cues de fins a 5 hores per votar, i també de gent al carrer esperant els resultats.

I l'Obama ha guanyat! Encara no s'ho creuen i m'ha sorprès que de seguida després de l'alegria han començat a parlar de que a veure si ara algú se'l carregava. De fet, en el primer discurs que ha donat com a president, hem vist que tot l'escenari estava tancat per un vidre anti-bales.

I ja els hem explicat que no es preocupin, que només per tenir seguretat social i escoles públiques no es covertiran en socialistes i moriran en l'infern.

En fi, un gran dia per recordar. Serà interessant veure com continua la història i si todo lo prometido es deuda, o no. De moment, aquí queda el video del nostre vespre d'eleccions.

Apa reina

Ara estava llegint a la Vanguardia un reportatge sobre la reina, que no he acabat perquè era molt avorrit. Però al principi, dos paràgrafs m'han fet gràcia.

Doña Sofía que pudo comprobar como su presencia ponía foco y atención a problemas tan graves como la prostitución infantil y las minas antipersona, acepta hablar de su "trabajo".

Com veieu, ni tan sols els de la Vanguardia s'atreveixen a dir que la reina treballa, sense posar-li unes cometes.

La Reina dice: "Tengo muchas ilusiones de seguir adelante, tengo una actitud positiva. No entiendo a los que no disfrutan de la vida. Hay tanto que aprender, tanto que leer, tanto que escuchar".

Tenint un sou de per vida, la casa pagada i aprofitant-se de la pasta de tots els seus súbdits, molta jeta ha de tenir aquesta dona per dir que no entén els que no disfruten de la vida!!