The Crab Hut, San Diego

No se si us ho he dit mai, però a San Diego costa molt trobar menjar en estat autèntic. La verdura i la fruita sí, és fàcil i n'hi ha molta i de molt variada. De carn i peix ja és una altra història. Nosaltres sobretot trobem a faltar bastant el peix i el marisc. En venen al súper, però sempre congelat o envasat sense pell ni cap ni cua ni res, que sinó els hi fa iuiu.

Per comprar peix autèntic has d'anar al Ranch 99, un supermercat asiàtic molt gran que hi ha a uns 20 minuts en cotxe de casa nostra. Allà tenen encara més verdures i fruites rares que només tenen nom a la Xina (jo sempre generalitzo, ho sento). Però també hi ha peix fresc i inclús viu. El peix viu és, de fet, peix gat. Estan allà en una peixera enorme i el demanes, el "pelen" i te l'emportes. Has de vigilar que no estigui massa flotant, que jo n'he vist cada un no gaire catòlic. De totes maneres, nosaltres, acostumats a la cuina mediterrania, no ens atrevim a provar-los. Són raros, tu, que voleu. Els altres peixos (els que ja són morts) estan sobre gel, però que estiguin frescos no vol dir que siguin frescos. S'ha de mirar bé i, si són cloïsses, tocar-les així una mica a veure si encara es tanquen. Però apart de tot això, normalment és peix fresc i bé de preu. Quan ja fa un any vam fer una fideuà a casa, vam comprar el peix per la sopa aquí i ningú va resultar intoxicat. I va quedar molt bona també.

Per això quan la Maïté ens va dir que hi havia un restaurant de marisc i gambes senceres! a San Diego, hi vam voler anar. És un negoci molt bàsic (i una mica guarrillo). Tens un petit menú, les estoballes són de paper, sense coberts i el menjar te'l porten en una bossa. Per recollir, ho emboliquen tot amb les estoballes i apa, a les escobraries i taula neta. Tot i que no sóc massa fan de menjar gambes amb els dits (no és que sigui finoli, és que odio l'olor que deixen a les mans que s'olora inclús una setmana més tard) hi vaig anar. I aquestes són les fotos del sopar. A les bosses pots escollir gambes i crancs de riu amb diferents salses (mantega, picant,...). He de dir que estava tot molt bo i que a un preu molt barat, vam recuperar-nos de cop del nostre dejú de marisc.

Amb els pitets i la taula neta, abans de començar

Encara tímids mirant-nos les bosses calentes plenes de salsa i gambes

Atacant el cranc de riu

Pim pam, sense vergonya, a sucar els dits!

El nostre "plat" compartit

Cerveses, bosses, salsa i closques de cranc

Pinta de la taula al final del sopar

Slot canyon, desert d'Anza Borrego

El cap de setmana passat vam anar amb els de la meva feina i en Xevi i la Zoila a fer una excursioneta al slot canyon, al desert d'Anza Borrego. A mi no és un desert que m'agradi massa, però està força aprop de San Diego (a dues hores en cotxe) i la idea de caminar per un canó d'aquests prims tipu Indiana Jones em va fer gràcia. A més, en aquesta època de l'any, és quan després de les pluges de l'hivern, les plantes i cactus floreixen al desert. Les flors només duren aproximadament un mes i després tot s'asseca per les calors inhumanes de l'estiu. Per això molta gent aprofita per fer les excursions per durant febrer o març.

Descarregant el cotxe per començar l'excursió

Des de dins del Slot canyon

Parets del canó

Es comença a fer estret

Tant estret que no passen ni les bosses

Final de l'excursió, a dalt de tot del canó

Parada en el camí de tornada per fotografiar les flors del desert (moltes són les típiques margarites i floretes liles que hi ha a tot arreu, però com que aquestes estan al desert fan més gràcia)

Cactus florit (foto de la Zoila que m'agrada molt)

La resta de fotos les he posat a l'album: http://www.lbahima.myphotoalbum.com

Viatge a Baja California per veure les balenes grises

Ja fa unes setmanes que vam tornar d'aquest increible viatge, però encara no havia tingut temps ni d'explicar-ho al blog ni de posar les fotos. Ja el vam fer fa dos anys, però hem volgut repetir un cop més, ja que no sabem si l'any que ve encara rondarem per aquestes terres.

L'objectiu és anar a veure (i inclús tocar!) les balenes grises en l'aturada que fan en el seu viatge des d'Alaska fins les costes de Baja. Després de passar l'estiu a les aigues de l'àrtic molt riques en aliment i atipar-se força, les balenes grises neden cap al sud molt a prop de la costa del Pacífic, cap a les badies de Baja California on algunes fan fills i d'altres els tenen i els cuiden fins que són suficientment grans per tornar cap al nord. En tot el temps que dura la migració es posen a dieta i gairebé no mengen fins que tornen a arribar a Alaska.

Per les costes de San Diego es poden veure passar cap a mitjans de gener i, ja de tornada, a l'abril. Amb uns prismàtics es poden veure els xorros que treuen. A Baja California el millor mes és el febrer, però també encara n'hi ha al gener i al març. Enlloc de veure-les de lluny, es pot anar a les badies on s'estan per aparellar-se i donar a llum, protegides dels perills de l'oceà (que bé m'ha quedat això, jeje).

Nosaltres hi vam anar a mitjans de febrer, aprofitant que gràcies a l'aniversari del Abraham Lincoln teniem un dilluns de festa. És un viatge llarg per carretera, però val la pena.

Divendres vam baixar amb els cotxes fins a la frontera amb Mèxic, molt aprop de San Diego i els vam deixar en un pàquing. Vam creuar la linea (com li diuen els mexicans) caminant i ens vam embotir 6 en un taxi (ijole!) i 5 en un altre que ens van deixar on haviem de llogar la furgoneta. Vam fer nit a Ensenada, a unes dues hores i pico de Tijuana. Una ciutat gran, però bastant més segura.

L'endemà vam fer una parada a la Bufadora, al costat d'Ensenada, però aquell dia el Pacific estava pacific de veritat i no era massa espectacular. Las gorditas de nata recén fetes que ens vam comprar sí que van ser espectaculars. Per dinar vam parar a Mamá Espinosas, igual que l'any passat, a signar al llibre de visites de la senyora Espinosa i a menjar llagosta, bona i barata (o no tan cara com a Estats Units). Amb la panxa plena, vam creuar el desert i vam arribar a Guerrero Negro a les tantes de la nit amb ganes de ficar-nos al llit.

Diumenge tocava el tour per veure les balenes. Ens van portar en una furgoneta fins a la badia Ojo de Liebre, creuant per les mines de sal. I no crec que calgui que expliqui res més, el video i les nostres cares d'emoció parlen per si soles.

Després de veure les balenes vam tornar a enfilar cap al nord, a passar la nit a Bahía Gonzaga, a la part del mar de Cortés. Pensàvem arribar a les set de la tarda i relaxar-nos prenent uns margarites a peu de platja, però després de dues missions de rescat per la carretera, el drama que va resultar fer els 60km de camí de "terra" (per no dir roques gordes) fins a la platja i, un cop a la platja, lo difícil que va ser trobar el nostre hotel vam arribar prop de les nou. La cuina ja estava tancada i nosaltres morts de gana. Per sort la cuinera encara tenia un peu a l'hotel i es va apiadar i ens va fer uns tacos de carn i de peix boníssims en un periquete. Els de l'hotel volien anar a dormir i com que nosaltres encara estàvem sopant ens van deixar una llibreteta allí i ens van dir que apuntessim tot el que agafessim del bar i que l'endemà ja pagariem. I ens vam quedar allà fent unes cerveses al costat del mar més contents que unes pascues.

Dilluns al matí vam esmorzar unos huevos rancheros i vam passejar per Bahía Gonzaga, somniant en algun dia tenir prous diners com per poder viure i viatjar per llocs tan increibles com aquest.

El nostre hotel davant del mar a Bahía Gonzaga

Ens van preparar unes quesadilles per endur i vam desfer el camí fins a Tijuana, no sense punxar una roda i arribar al lloc on havíem de tornar el cotxe a les 23'55h, cinc minuts abans de que tanquessin.

Podeu veure la resta de fotos al nostre album: http://www.lbahima.myphotoalbum.com/ Les de Bahía Gonzaga són una passada. Pena que no vam tenir temps de banyar-nos!

Novetat! Ja et pots subscriure a "els dilluns al sol" !

Ahir vaig finalment investigar com s'afegeix això de les subscripcions al blog. Em vaig obrir un compte a http://www.feedburner.com/ i des d'allà t'expliquen molt bé com ho has de fer per afegir una casella de subscripció.

Com que últimament no escric massa sovint, et pots apuntar a la subscripció i així rebràs un email cada vegada que publiqui una entrada i no cal que estiguis entrant ansiosament al blog cada cinc minuts per mirar si hi ha res de nou :-)

Per subscriure't només has de posar el teu email a la casella de la columna de la dreta (on posa subscriu-te a "els dilluns al sol") i t'arribarà un correu electrònic perquè confirmis la subscripció. I ja està!

De totes maneres, prometo seguir explicant periòdicament les nostres peripècies americanes. Després de passar uns mesos no massa animats, I am back! Fins aviat!

Just married

Tot i que ja no som just married, a la nostra maleta de tornada a San Diego va viatjar un producte d'aquesta marca. Ens ho va regalar la meva mare, perquè no ens enyorem. És una llauna d'un litre de suc de peix i calamar. I a sobre porta un taper de plàstic amb la quantitat justa de fideus ja fregits. Tot embolicat molt mono.

Simplement obres la llauna, la poses en una olla al foc, esperes que bulli, tires els fideus i en 10 minuts apagues el foc. Ho deixes reposar una estona i ja està! Listo! és la cosa més fàcil del món i està molt i molt decent. Si hagués de trobar-li algun defecte diria que potser eren un pèl salats, però per uns sandieguenses que no han provat fideuà en una temporada és espectacular. I no cal que anem als supermercats xinos a buscar peixos petits i amb cap i empestar tota la casa d'olor de peix durant una setmana. Aquest en 10 minuts està fet.

Aquesta és la pinta que fa.

És per 3 persones i val 16 euros. No és com per convidar a tots els teus col·legues a fideuà, però tenir-ho al rebost de casa per ocasions especials no està de més.

Aquesta és la pàgina web de l'empresa, per si li voleu fer un cop d'ull.

http://www.justmarried.es/index.php?lang=1&aptd=2

Està bé per fer un regal així diferent o per enviar, no sé, per posar un exemple, a algun amic o familiar que estigui visquent fora pobret i no tingui com fer-se aquests menjarets. Segur que estaré, ai, estarà, molt agraït.

El pescador

Les cinc del matí, es lleva el pescador.
Es renta la cara, cafè amb llet i madalena
i es prepara per sortir: nevereta, cistell a l’espatlla i les canyes a la mà.

Quan arriba a la platja tot just està sortint el sol.
Es planta al passeig mirant el mar, just abans que comenci la sorra.
Mira a dreta i esquerra i no veu a ningú, i respira fons i somriu.
Fa una passa i nota la sorra freda sota els seus peus, entre els seus dits.

A la vora hi posa la cadira, al costat el cistell. Prepara les canyes.
Treu el seguro, el dit índex al fil, els braços enlaire, dues passes endevant, corba l’esquena i estira els braços amb força cap al mar.
Xop.

Xop.

Planta la segona canya i s’asseu a la cadira de platja. Mira a l’horitzó i pensa.
I de tant en tant fa un cop d’ull a la punta de la canya.

Passeja per la vora, amunt i avall pel seu trosset de platja, pantalons blaus, les mans a l’esquena. Els peus mullats. Olor de mar.

Un moviment brusc indica el primer peix. Recollir fil. Una mabra. La posa al cubell d’aigua salada.

Des de la cadira, amb els peus mig enterrats a la sorra que ja es comença a escalfar, treu un entrepà i una cervesa de la nevereta. Glup. Aaahhhh… Això sí que és bo.

Ja no es fa tant bona pesca com abans…

Tornen a picar. Pesa. Lluita. Una dorada. De les groses. Feia anys que no en veia una d’igual. Preciosa. Somriu satisfet.

Al cap d’una estona comencen a arribar els primers banyistes. Oh, quina dorada! És grossa, eh? Quan l’ha tret? I allò altre? Una mabra.

El sol ja està ben amunt. El pescador plega les canyes. Cistell a l’espatlla, nevereta a la mà i cap a casa. De camí para a comprar el pa.

Quan arriba tothom ja s’ha llevat. Oh, quina dorada! És grossa eh? Quan l’has tret? I allò altre? Una mabra.

Pesen el peix, fan la foto de rigor de les peces dignes de recordar. La dona el neteja bé. Escates amunt, escates avall.

Per sopar la fan al forn. Amb patates, tomàquet, alls. Està sucosa, fresca, un gust exquisit.

Les deu de la nit, el pescador se’n va a dormir, content de la feina feta.

Martes y 13

Ni te cases ni te embarques. A San Diego jo diria que estem salvats de la mala sueeeerte, com diria el televisiu José Vélez. Tot i que no sé segur si vivint en el país ja compta o si has de ser ciutadà o tenir algún tipus de paper que digui que a partir d’ara el teu dia de mala sort serà el Viernes 13 i no el Martes y 13. Com que aquí tot està molt regulat… Per si de cas no ens casarem ni agafarem cap barco, més aviat anirem a treballar que sempre és més segur.

La tornada va ser molt dura després de les dues setmanes de vacances a Barcelona, però ja estem adaptats de nou a casa nostra. S’ha de dir que les temperatures d’estiu de 25ºC ajuden força a recuperar-se del viatge i que després de passar un cap de setmana a la piscina, llegint a la terrasseta i zampant-nos el foie que ens vam endur amb nosaltres, el cos se’t queda com nou. L’últim símptoma de la nostra estada a Barcelona que ens queda és el jet lag, causant de que estigui escribint aquest post a les 8 del matí.

I per acabar, un homenatge als mítics Martes y 13, perquè avui és el seu dia i també per rememorar els caps d’any que van monopolitzar amb el seu bon humor. Que d’aquí uns anys, tots (o els quatre que encara quedem) ja tindrem fills que es preguntaran de què coi parlem i ens diran viejos quan cada 31 de desembre fem la típica pregunta: “Te’n recordes quan miràvem els Martes y 13 per cap d’any?” i començem a rememorar els grans gags que han quedat guardats per sempre en la memòria de tota una generació.