Bocas del Toro, Panamà

Estàvem sols a l'hotel de l'illa Bastimentos, entre la temporada baixa, la crisi i la grip porcina, hi havia hagut algunes anul·lacions. Com que el transport entre les illes és només per barca, l'hotel està construit a sobre de l'aigua (igual que la majoria d'hotels allí). El porten tres generacions d'una mateixa familia. Els pares són els amos, la filla treballa a recepció i el fill fa de taxi, capità i guia turístic. I els fills dels fills, de 2 i 3 anys, corren per allí alegrement. Com que erem nosaltres sols tot era molt familiar i estàvem per allà jugant amb els nens, a la cuina,... va estar bé perquè ens va donar la oportunitat de formar part de la familia i conèixer millor com viu la gent allà. I va ser el primer cop que algú em va reconèixer que quan ets jove, molt relax i veure cada dia les mateixes cares, també pot resultar estressant. Així que no hi ha un lloc perfecte, tot depèn de lo perfecte que tu te'l facis.

La majoria dels habitants de l'illa Bastimentos (que no són gaires) són negres, ja que les seves families van arribar de les illes del carib fins a Panamà. Parlen español perquè l'aprenen a l'escola, però a casa seva parlen el guari guari, que és una mena d'anglès molt mal pronunciat (una barreja entre l'anglès de Jamaica i anglès amb accent español) que no s'entén gens.

El nostre hotel. La caseta petita del centre de la foto és per aparcar la barca i la de la dreta és la cuina i el restauant. A la part de darrere hi ha les habitacions amb unes vistes magnífiques de les illes.

Només teniem un dia i mig per disfrutar d'aquell paradís així que només arribar vam agafar uns kaiacs i vam anar a donar una volta. Vam parar a un lloc envoltat de manglars on vam veure uns coralls molt prometedors.

El dia següent vam demanar-li al Luís que ens portés en la barca a les illes Zapatillas, unes illes que hi ha a les afores de l'arxipèlag més a mar obert i al costat d'uns esculls de corall. També s'hi va portar el seu fill perquè aprengués el negoci i anés a la platja.

Quan hi vam arribar estàvem nosaltres sols. Ells es van quedar banyant-se al costat de la barca i l'Àlex i jo vam anar passejar per l'illa. És 100% paradisíaca i tant petita que en mitja hora hi fas la volta sencera.

on ens vam banyar
l'altra illa Zapatilla fotografiada des de la que vam parar nosaltres

Després ens va portar a Cayo Coral a un restaurant per turistes, però molt molt xulo, des d'on podies bucejar mentre et preparaven el dinar.

el restaurant a Cayo Coral

peixets del fons

I finalment vam anar a veure els coralls. Em van agradar moltíssim, estan molt ben conservats i tenen uns colors espectaculars i la llum d'aquell dia era perfecte per fer'ls-hi fotos.

Més fotos ja estan a l'album http://www.lbahima.myphotoalbum.com

De Costa Rica a Panamà

L'última parada del viatge era Bocas del Toro, unes illes de Panamà molt aprop de la frontera amb Costa Rica.

Per arribar-hi vam agafar el bus de linia des de Puero Viejo fins a Sixaola. Una hora i mitja per la muntanya, per carreteres sense asfaltar, tragant de nou la pols que es colava dins de l'autobus. Gairebé cap turista, només nosaltres i cinc motxileros més. Es notava que era temporada baixa i a més ens van dir que també molta gent havia cancel·lat viatges per culpa de la grip porcina.

Un cop a Sixaola, es camina fins a un antic pont de ferrocarril que passa per sobre del riu Sixaola i que fa de frontera. El pont es va construir al 1908 i cada dia suporta el pas de peatons, autobusos, cotxes i camions enormes. Costa Rica i Panamà s'han de posar dacord per reformar-lo, però l'acord mai no arriba. Això fa que la frontera sigui un pitote bastant important ja que el pont només és d'una direcció i els vehicles a banda i banda s'han d'anar esperant per torns per passar. Com a turista, però, és tota una experiència i el pont em va semblar molt bucòlic.

Després de sortejar plataformes rovellades, camions i fustes que belluguen s'arriba a Panamà, on et posen el segell al passaport només si tens un bitllet d'avió o autobus que demostri que marxaràs del país.

A la frontera ja hi ha un senyor clitxa els turistes i que t'organitza en grups de 5 o 6 per compartir un taxi fins a Almirante, la ciutat on s'agafa la barca per anar a Bocas. I un cop a Almirante també tots a la mateixa barca-taxi fins a les illes. En total unes quatre hores de viatge, i arribes al paradís.

Illa Bastimentos, Panamà

Ja he posat la resta de fotos de Tortuguero, Cahuita i Puerto Viejo a l'album: www.lbahima.myphotoalbum.com

Puerto Viejo, Costa Rica

Des de Cahuita vam agafar l'autobús fins a Puerto Viejo. $2 per un recorregut de mitja hora, el transport públic és realment barat.

A Puerto Viejo teniem dues missions: visitar les platges i el parc de la reseva de Gandoca-Manzanillo i veure el partit del Barça.

Per la visita ens vam llogar unes bicicletes a l'hotel i aquest va ser el nostre vehicle. Tot és més o menys pla i només hi havia una mitja hora en bici des del nostre hotel fins al parc. És el transport més popular i tothom va en bici per la carretera como pedro por su casa. Els cotxes, ni cortos ni perezosos, tampoc no penseu que frenen ni tenen cap por d'adelantar les bicis. És més, si poden passar ben ràpid i fer-te tragar pols, són 10 punts més. Total, que allò és salvese quien pueda, però tothom s'esquiva amb una gràcia i una destresa que sembla més una dansa que un caos circulatori.

Vam parar amb les bicis a Punta Uva, la platja que més ens ha agradat de la zona. I vam fer una mica d'snorkel per les roques, no va estar malament però res espectacular. Per banyar-se sí que està molt bé i ja trobàvem a faltar estar en una platja d'aigua calenta en la que et puguis estar a l'aigua sense patir perquè et vingui una ona de dos metres i t'arrossegui. I el fet de que la tinguessim només per nosaltres sols ja ens va acabar de posar un somriure de felicitat que va durar tot el dia :)

La segona missió no va ser tant difícil com semblava quan preparàvem el viatge. Resulta que a Puerto Viejo hi viuen des de fa uns anys dos germans de Barcelona molt (i molt) fans del Barça. Són els amos de la panaderia Pan Pay i fan uns sucs naturals boníssims i entrepans de fuet, formatge manchego,... ideal per dinar i veure el partit.

campions!

Amb nosaltres hi havia també gent del poble i altres espanyols que han vingut a viure a Costa Rica. Els vam preguntar com s'hi estava allà i ens van dir que estaven encantats, que (tot i que treballaven) era com estar de vacances continues. Pura vida!

Cahuita, Costa Rica

Després del tour de Tortuguero, en Cucú (el nostre conductor), esquivant tot tipus d’obstacles, gent i bicicletes sense llum a la carretera, ens va portar fins a Cahuita. És un poblet molt petit al costat del mar, amb molts bars de reggae i molts rastes. El ritme de vida és tranquil tranquil.

carrer principal de Cahuita

Està al costat del Parc Natural de Cahuita, el que nosaltres voliem visitar. A l’entrada pagues la voluntat (si entres des de Puerto Vargas es paga $10) i segueixes un camí que va paral·lel al mar. La platja és molt maca i caribenya total.

Són sis kilòmetres de camí (i sis de tornada!) però val molt la pena fer-ho tot. Aquest cop no anàvem amb guia però si camines poc a poc i mires amunt (i tens sort suposo) veus de tot.

No sé els noms en català… els posaré com els hi diuen els d’aquí. Vam veure monos aulladores amb dues cries molt mones, jeje. Es pot saber on n’hi ha perquè fan bastanta pudor (o també si els sents udolar).

També un perezoso de tres dits a dalt d’un arbre just al costat del camí. Els mosquits que hi havia es van fotre el banquet del segle amb nosaltres mentre li feiem fotos i videos, però va valer la pena. Quin animal més xulo! I això que porta no és un peluche no!

I pensàvem que seria complicat veure monos de cara blanca, però no ho és pas. A la que treus el bocata per dinar en tens cinc o sis rondant per allà intentant robar-te’l. A una noia la van acosar totalment fins que va deixar anar la bossa que portava.

No li vaig fer foto perquè pobreta tenia un bon susto. A nosaltres el guarda del parc ens va dir que només que tinguis un pal al costat ja no venen. Només és si veuen que tens por que s’abusen.

I per acabar el dia, ho vam celebrar amb el nostre primer bany al carib.

Tortuguero, Costa Rica

Després d'arribar a San José a la nit i no sortir de l'hotel, per avís del taxista i dels ticos de la recepció, vam anar a dormir i a descansar per agafar (l'endemà a les 6'30h) l'autobús que en duria a Tortuguero.

Pel camí el Tomás (o el guia predicador, com jo li dic) ens va entretenir amb les seves explicacions sobre el país i les seves filosofades. Segons ell per ser feliç a la vida has de saber la resposta a aquestes dues preguntes:

1- què vols fer per viure?

2- quant és suficient?

apa, us deixo pensant. Felicitats als que ja ho sapigueu ;)

Tortuguero està a la part nord del carib de Costa Rica. Només s'hi por arribar en avió o en barca pels canals, per això vam agafar un tour organitzat per aquesta part del viatge. A les seves platges hi venen a posar els ous moltes espècies diferents de tortugues i els seus habitants han passat de caçar-les i menjar-se-les, a protegir-les i guanyar-se la vida ensenyant-les als turistes.

Poble de Tortuguero des de la barca

Nosaltres vam fer un tour nocturn amb l'Alonso, fill d'una de les primeres families que va arribar a Tortuguero. Vam poder veure una tortuga carey posant els ous, tapant el foradet i tornant al mar deixant-los a la seva sort i oblidant-se d'ells per sempre.

L'endemà vam fer un tour en barca pels canals i una caminada pel boscos i vam veure milions d'animals espectaculars.

Caimán

iguana

granota "blue jeans"

serp verinosa (la foto la va fer en Tomás, jo no em vaig atrevir)

mono aranya

cocodril

Posaré la resta de fotos a l'album quan pugui (o quan torni). Demà Cahuita, reggae town!

Un passeig pel Coronado

Per celebrar el sant de l'Àlex vam anar a dinar i a passar el dia a l'illa del Coronado. És una illa que està just davant de San Diego downtown i on s'hi arriba en ferry o conduint per l'espectacular pont del Coronado, des d'on es veuen unes vistes magnífiques de la ciutat.

Foto feta des del pont, amb l'illa del Coronado a l'esquerra i els edificis de downtown San Diego a la dreta

El port esportiu del Coronado amb els edificis de downtown al fons

A part del pont, l'illa del Coronado és coneguda per l'"Hotel del Coronado". És un edifici de fusta d'arquitectura victoriana, que quan es va fundar al 1888 va ser l'hotel més gran del món i el primer en utilitzar electricitat. Segons la nostra guia, l'electricitat la va instal·lar el senyor Thomas Edison en persona, que va ser un dels nombrosos hostes famosos de l'hotel. A part d'ell, molts presidents i actors de Hollywood han passat per les seves habitacions.

l'Àlex i la familia Reagan a la platja amb l'hotel al fons

També en aquest hotel va ser on el Déu Billy Wilder va filmar part de la pel·lícula "Some like it hot" (o "con faldas y a lo loco" o "ningú no és perfecte") amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon.

Per la gent de San Diego, l'hotel és un lloc per anar-hi a passejar i a dinar els caps de setmana i s'ha convertit en un llocs més populars per fer el "brunch" (brekfast + lunch) els diumenges.

Una curiositat sobre el nom: el nom real de l'hotel és "hotel del Coronado", pero és conegut per tothom com "the Del" o "hotel Del". Una manera curiosa d'abreujar-ho :)

la resta de fotos estan a l'album www.lbahima.myphotoalbum.com , as usual :)

Happy birthday Àlex !

Avui hem organitzat la nostra barbacoa de primavera per celebrar l'aniversari de l'Àlex i per tenir una excusa per veure a tothom que feia temps que no veiem. Pensàvem celebrar també la lliga, però no ha pogut ser. Potser a la barbacoa que tenim la setmana vinent...

Recordo la primera que vam fer, ara fa dos anys, quan feia només 6 mesos que havíem arribat. Sembla que no fa gaire, però aquí les coses canvien molt en dos anys.

Per exemple, els amics. Molta gent que hi era i ja ha marxat: els Miguels, el Manu i la Lucia, la Sima i l'Anthony, el Giuseppe... te n'adones que San Diego és un lloc de pas per als científics i qui més qui menys vol tornar al seu país o canvia de feina a una altra banda d'Estats Units,.. Apart també perquè el visat no és per sempre, i la cosa comença a posar-se complicada quan t'hi vols quedar més de 5 anys. De totes maneres els propis americans no paren de mudar-se i van a viure allà on troben la millor oferta. Jo mai m'he plantejat com una opció buscar feina fora de Catalunya. Sóc de Barcelona i, quan decideixi tornar, buscaré una feina a Barcelona. No se m'hi ha perdut res a cap altre lloc. M'agrada estar aprop de la meva familia i viure a la meva ciutat. Potser és perquè Barcelona mola. Igual si fos d'Anglaterra no pensaria igual, però mai ho sabrem.

Una altra diferència: bodes. Poc a poc la gent ha anat fent el pas i ja en tenim a vàrios de casats i alguns a punt de dir el "I do".

I finalment: nens. El baby boom que hem viscut a San Diego ha estat espectacular i encara no acaba, ja que sovint ens arribem noticies de nous amics embarassats. Serà l'edat? És hora de canviar els viatges a Costa Rica per les passejades pel parc?

La qüestió és que el temps passa, uns marxen i altres arriben, però sempre hem tingut la sort de tenir bons amics al costat amb qui bufar les espelmes. I per molts anys!