Yosemite

Seguint amb la crònica del viatge, després de San Francisco vam anar cap al Parc Nacional de Yosemite, a unes 5 hores en cotxe. Ens vam allotjar a Yosemite bug, que està a una mitja hora de l'entrada del parc.

Com el seu nom indica, hi havia molts mosquits. I feia moooolta calor. Vam agafar l'allotjament més barat, sense bany a l'habitació. Gran error. Per una mica més de diners tenies bany a dins, cabanes de fusta (no de tela com les nostres) i t'estalviaves haver de pujar tota la muntanya per arribar als banys, que si quan estaves a dalt t'havies oblidat alguna cosa era un dramón.

El dia següent vam anar a Yosemite valley. Allí és on hi ha tothom, molta gent al juliol i agost. Hi ha tots els hotels, càmpings, restaurants,... Sembla una mica aigüestortes. És molt difícil trobar-te en algun lloc tot sol.

Com que només teniem un dia per veure la vall vam fer excursions curtes i variades, per veure el màxim de coses possibles. Vam deixar el cotxe al pàrquing i vam agafar un autobús gratuït que et porta pels diferents llocs d'interès. Hi ha tanta gent que si vas en cotxe pots arribar a fer caravana!

Després de baixar de l'autobús, a les 9 del matí, a punt per començar la primera excursió.

La primera excursió va ser a Vernal falls. El primer tram, fins al peu de la cascada era excursió familiar amb nens i iaies. Semblava la rambla. El segon tram, fins dalt de la cascada feia més pendent i era més cansat, però res de l'altre món. I havia molts esquirols que van ser fotografiats infinites vegades.

Foto des del peu de la cascada. Quan em vaig adonar, després de dues hores de caminar, de que la cinta aquesta que porto al coll es podia col·locar més avall, vaig anar molt més còmoda :)

Per tornar no vam baixar pel mateix lloc que tothom, vam fer-ho agafant un tros del John Muir trail, un camí que travessa tot el parc, i allà sí que estavèm més o menys sols. Molt maco.

La següent excursió va ser bastant desastrosa. Ja començàvem a estar cansats, no havíem dinat i voliem arribar al lake Mirror per veure la Half Dome. El camí cap allà no era massa maco, i quan vam arribar el llac estava sec i brut. Després vaig veure que a la guia que portava posava que a l'estiu no era recomanable anar-hi perquè no hi havia aigua, jeje, però ja era massa tard. Ens vam menjar un bocata ràpid i perquè se'ns passés el mal humor i la calor, vam decidir descansar al costat del riu i fer un banyet.

La Marta amb més bona cara després d'un bany molt refrescant.

Després d'això ja vam anar tranquilament a veure les Yosemite falls (també la rambla, parelles d'avis, nens i cadires de rodes i tot) i a donar un últim cop d'ull a El Capitán, una de les muntanyes més famoses de Yosemite, juntament amb Half dome, que es veuen des de gairebé tots els punts de la vall.

Roca de El Capitán. Una paret immensa molt popular entre els escaladors, que molts cops s'han de quedar a dormir penjats de les parets per fer-la sencera.

A la nit als allotjaments, ens vam haver d'amagar per pendre les Coronitas que havíem comprar perquè l'alcohol estava prohibit a tot arreu, ni tan sols et deixaven dins la teva tenda.

El dia següent vam entrar al parc per la banda del sud i vam veure les sequoies a Mariposa grove. Una mica decepcionant per mi. Tenia moltes ganes de veure-les i pensava que seria un gran bosc ple de sequoies. No és així. Hi ha uns pins també altíssim i de tant en tant, entre el pins, veus una sequoia. Són grans, sí, però així soles potser no impresionen tant. El bosc on estaven era molt maco, però, i vam veure un cèrvol passejant per allí.

Abraçant la sequoia

La carretera que vam agafar desrpés cap al Glacier point és fantàstica, val molt la pena. I un cop arribes a dalt les vistes de la vall i del Capitán i Half Dome són magnífiques.

L'Àlex i jo i la Half Dome al darrera des del Glacier Point.

Després d'aquí ja vam deixar la vall i vam anar a agafar Tioga Rd., la carretera d'alta muntanya que creua el parc sencer. Anavèm una mica preocupats per si no arribàvem a l'hotel de Death Valley a temps i no vam poder parar massa. Una pena, perquè tots vam coincidir que aquesta havia estat la millor part del parc. No hi havia gent i les vistes i els paisatges eren, com diu la Marta, preciosos.

Vam parar a dinar i a banyar-nos al Tenaya lake.

Vam parar una estona a Toluomne meadows, on jo m'hi hagués quedat tot un dia perquè és pla per caminar, hi ha un riu i molts animals. Segur que haguessim vist algún ós i tot!

I vam passar per Tioga pass, el pas de carretera més alt de California, a 9945 feet (uns 3000 metres) i on encara hi havia neu.

Després d'aquí, tot cap al sud durant 4 hores fins a arribar a Death valley gairebé a les 12 de la nit. All worth it!

San Francisco

A falta de coses interessants aquesta setmana, us explico el viatge que vam fer en més detall, a veure si us animeu!

A San Francisco vam estar en un hotel molt cèntric al barri dels teatres. El barri feia una mica de por, però de seguida ja arribaves a zones més segures. El cotxe el vam haver de deixar en un pàrquing pagant $25 al dia. És molt difícil aparcar al centre i ens van dir que no era aconsellable aparcar al carrer.

En dos dies i mig vam fer força coses.

Vam anar al barri chino i vam visitar les senyores que posen els famosos paperets dins de les famoses galetes que et donen als restaurants xinesos. És una atracció turística més, però és curiós veure com les enrollen i lo ràpid que les fan.

Vam pujar a la Coit tower. A nosaltres també ens va fer gràcia el nom, però en anglès no té res a veure amb el que tots esteu pensant. Inclús a la tele anuncien una empresa de neteja que es diu COIT i el seu lema és "the largest and most experienced in the world". He buscat el significat i això és el que posa al diccionari: coit = quoits: a game in which flat rings of iron or rope are pitched at a stake, with points awarded for encircling it. Ho deixo a la vostra interpretació.

Des de dalt de la torre es veu una vista molt maca de la badia, Alcatraz i el downtown amb el finantial district, que és el que es veu a la foto de dalt.

El dia següent vam anar al Pier 39, on normalment hi ha les foques i milions de restaurants. Els restaurants encara hi eren, però com que era a l'estiu, de foques només en quedaven dues o tres que es veuen allà al fons. Normalment les plataformes estan plenes.

Des d'aquí vam llogar unes bicis i vam fer tota la ruta fins al Golden Gate. Molt xulo el camí, per mi, molt millor que fer-ho en cotxe. Gairebé tot és pla i no cansa gens. Quan passes el pont arribes a Sausalito, un poble amb pinta bastant europea a l'altre costat de la badia. I des d'allí tornes en ferri amb la bici, passant molt aprop d'Alcatraz i veient la vista de la ciutat des de la badia.

La Marta en bici pel camí del costat de les platges amb el Golden Gate de fons. Vam tenir sort i no hi havia massa boira i el vam poder veure sencer.

Després de l'excursió vam anar caminant fins a Lombardi street. Un carrer molt curiós que sembla impossible, però existeix. I els cotxes hi passen força bé, de fet.

Després de tot l'exercici, l'Anna, la Marta i el Pau ens van convidar a un restaurant italià boníssim. Al barri italià, clar.

I l'últim dia al matí, ja amb el cotxe, ens vam acostar a fer la foto de rigor a Alamo square, vam pujar a twin peaks i vam visitar el Castro (el barri gay).

Alamo square: cases victorianes amb la ciutat i la badia de fons.

Vista de la ciutat des dels Twin peaks.

El Castro.

Segons la wikipedia :), l'armada d'Estats Units va enviar a San Francisco molts homes descartats per ser homosexuals. Molts es van establir a el Castro i així es com va començar la comunitat. A l'estiu del 67, durant "el verano de l'amor" va saltar a la fama com a centre gay. Allà vam esmorzar a "the posh bagel". Moltes botigues del barri són de coses de diseny i bastant pijes.

En tres dies ens va donar temps de fer moltes coses, però segurament hi tornarem un altre cap de setmana. Ens va quedar pendent Alcatraz i perdren's pels carrers de la ciutat i anar a sopar a un bon restaurant que per una vegada a la vida no estigui en un mall!!

Quan arribarà l'estiu?

És el primer cop que passem l'estiu a San Diego. L'any passat vam anar una setmana a Nova York i després 20 dies entre Albinyana i Menorca.

Des d'aquí es fa molt raro i trobo a faltar aquella sensació d'estiu.

Primer que anem en màniga curta i ens banyem a la piscina des del mes d'abril. I al juliol-agost la temperatura és calurosa, però suau, no és com a Barcelona que, si com la majoria de gent, no tens piscina, tens una necessitat d'estar davant d'un ventilador o sucat a la banyera permanentment.

Però el que més trobo a faltar són les anades de vacances en massa que fa la gent a Barcelona.

Quan treballava allà, cap al juliol, tothom del laboratori ja començava a comentar on anirien, què farien a l'estiu, ens començàvem a repartir les setmanes en una llista a la paret perquè com a mínim hi hagués una persona al laboratori durant l'agost,...

Es notava en l'ambient que arribava l'estiu. El nivell de treball baixava quan tenies el cap posat ja en les vacances o pujava per deixar-ho tot acabat abans de marxar tot un mes! El bar de la facultat només cuinava menjar congelat i fregit i els horaris de tots els serveis es reduïen (la copisteria tancava més aviat, la llibreria també, les secres marxaven abans,...).

I després venia el ritual de la tornada. Quan tornaves, la primera setmana era bàsicament de posar a punt coses i retrobar-se amb la gent, explicar-se com havia anat, comentar lo morenos que estàvem, si ens havíem aprimat,... i ensenyar els milions de fotos que tots havíem fet i queixar-se de que aquell o aquell altre no ha fet "selección",... Eren bons temps.

Aquí ha començat l'estiu i el món continua igual. La cafeteria treballa les mateixes hores i segueix fent les mateixes hamburgueses i burritos, els serveis segueixen sent 24 hores del dia, totes les botigues estan obertes,... i al laboratori hi ha tothom treballant com sempre. Nosaltres vam marxar una setmana al juliol, suposo que ho portem als gens: quin sentit té l'estiu si no fas vacances? se li pot seguir dient estiu? Quan vaig tornar, els del meu laboratori em van preguntar què tal havia anat (perquè són bona gent), però res d'ensenyar fotos ni res. La conversa va durar un quart d´hora, vint minuts màxim i després tothom de nou a la feina, com si res hagués passat, com si la meva setmana de vacances mai hagués existit.

Parlant de la peli de Big...

Després de parlar sobre la màquina del Zoltar ahir m'he enrecordat que l'any passat quan vam estar a Nova York vam entrar a la botiga de joguines on entra el Tom Hanks a Big i es troba el seu jefe i toquen el piano junts. La botiga es diu FAO (és molt famosa, competència de Toys 'r' us) i evidentment tenen el també molt famós piano i fan exhibicions de tant en tant. Aquests són els videos que vam grabar.

Sóc una friki d'aquesta pel·lícula, ja ho sé. Ho sento.

Recomanacions de cine

Quan vam arribar a San Diego no teniem tele. Al final per nadal en vam comprar una amb l’excusa de practicar anglès. I practiquem molt, jeje. No, en sèrio, és veritat, va molt bé per aprendre. No tenim molts canals, però, perquè no paguem el cable. Tenim una antena de les de tota la vida i només agafa els que agafa, que són tres: cbs, abc i nbc. Els americans no s’ho plantegen: si compres tele, t’has d’abonar al cable, però nosaltres gairebé no mirem la tele i no ens val la pena. I a més fan una tele-basura impresionant que riute’n de la tele de casa nostra. Milions de reality’s: “the biggest loser” (per veure qui perd més pes), “big brother” (ja van pel 10), “the best american dog” (concurs de gossos i amos tancats en una casa), “survivor”, “wife swap” (dues families s’intercanvien les dones i viuen amb la dona de l’altra durant dues setmanes), “american idol” (=operación triunfo), “dancing with the stars”, “the bachelor” (un solter amb unes 20 noies. Se les petoneja i les magreja a totes i al final n'ha d’escollir-ne una per casar-se. Aquest any fan “the bachelorette”, el mateix però amb una noia)... I aquests només als canals que nosaltres agafem.

El que fem nosaltres és veure moltes pelis en DVD perquè així ens podem posar els subtítols i podem entendre les pelis difícils (ja vaig explicar que al cine només anem a veure les de dibuixos). Les empreses que triomfen són Blockbuster i Netflix. Nosaltres som de Netflix, però les dues funcionen igual: pagues una quota al mes que et dóna dret a mirar tants DVD’s com vulguis, però d’un en un (o de dos en dos o tres en tres, depèn del que paguis). És a dir, te n’envien un, el mires, l’envies gratuitament en un sobre que et donen i, quan el reben, et tornen a enviar el següent. Si mires la peli el dia que la reps, en tres dies tens la següent. Tot va per internet, tens una llista personal de pelis i te les van enviant d’allí, no tenen cap botiga.

Últimament n’hem vist algunes de bones:

- Everything is iluminated. Aquesta potser ja l’heu vist, és del 2005. Va d’un jueu americà que viatja a Ucrania per trobar la dona que va salvar al seu avi dels nazis. És una mica rara, però a mi em va agradar molt. Està molt bé la fotografia i la música. Hi surt l’Elijah Wood i l’Eugene Hutz (el cantant de Gogol Bordello).

- Once (2006). Una pel·lícula musical sobre un músic de Dublín i una noia que coneix. Em va agradar la història. Una de les cançons va guanyar un Oscar aquest any.

- Juno (2007). Una comèdia molt ben feta sobre una adolescent que es queda embarassada.

- Lars and the real girl (2007). Una comèdia sobre un home solitari que compra una nina de plàstic de tamany real (d’aquelles de sex shop, per si encara no ho havieu pillat) per internet, s’enamora d’ella i la presenta a tota la gent del poble com a la seva nòvia.

- Mostly Martha (2002). També és antiga, però no l’havia vist. És una comèdia romàntica sobre una cuinera que em va agradar força. Potser és d’aquelles de nenes, però. No em renyeu si no us agrada machotes.

Muscle beach, LA

Un dels llocs que ens van fer més gràcia de Los Angeles és muscle beach, al costat del Santa Monica Pier. Des del 1930 és el lloc d'entrenament de culturistes, aixecadors de pesos, gimnastes i acròbates. Hi ha cordes, anelles, barres,… de tot al costat de la platja. I també una gespa on els lluitadors practiquen les seves exhibicions i unes grades per mirar. Es veu que l'Arnold Schwarzenegger hi anava molt sovint ens els seus temps i molts culturistes famosos i actors s'han entrenat aquí.

Jo em vaig dedicar a fer fotos, que al cole no pujava ni la corda de nusos. Us enrecordeu o només era al meu cole que et feien passar per aquest suplici? Hi havia la corda de nusos, una corda llisa i un pal rígid. El pal només el pujaven uns quants escollits per la mare natura (entre ells ma germanes), però la de nusos la pujava tot deu menys jo, era el meu trauma. Sempre he sigut molt patosa per enfilar-me als llocs i gimnàs era l'assignatura que més odiava.

La Marta va pujar fins dalt de tot.

I també es va atrevir amb les barres.

I l'Àlex i el Pau no van voler ser menys.

I sabeu la peli "Big"? Sí, aquella que el Tom Hanks demana ser una persona gran a una màquina i l'endemà es lleva i té 30 anys. És que a casa meva l'hem vist com a mínim un milió de vegades...

Doncs vam trobar el Zoltar! I no podiem deixar passar la oportunitat de fer-nos una foto amb ell. Però no li vam demanar res. Per si de cas.

Ja hem tornat!

Diumenge a la nit vam arribar del nostre viatge. Ha estat molt bé, hem fet moltíssimes coses diferents. Avui estàvem repassant les fotos i en tens una que estàs al mig del desert i de sobte passes a estar a Las Vegas jugant a les màquines.

En total han estat 3600 km, però no se'ns ha fet pesat, hem anat parant bastant. I el Mossy (el nostre cotxe) s'ha portat molt bé i ha suportat les temperatures extremes del desert perfectament.

Quan vam arribar diumenge vam sopar pernil amb pa amb tomàquet. Ens moriem de ganes de menjar normal. És molt difícil menjar bé quan estàs de viatge per aquest país. A San Francisco molt bé, però a la resta no hi havia res més que pizza hut, panda express, jack in the box, que si carn amb salsa barbacoa,... Aquí els restaurants de plats combinats casolans no existeixen. De fet no tenen cap menjar típic que no sigui hamburguesa.

Avui ja hem tornat a treballar un altre cop i d'aquí dos dies l'Anna, la Marta i el Pau tornen a Barcelona. Cada vegada se'm passa el temps més ràpid. Ja fa un any i vuit mesos que vam arribar a Califòrnia i em sembla que va ser ahir. I encara ens queda una llista enorme de coses a visitar... Ja estic desitjant tornar a tenir vacances.