El que vaig rebre va ser una bossa de plàstic d’aquestes ziploc amb un pastiche amb bastanta mala pinta a dins i unes instruccions. S’ha de deixar la bossa al marbre de la cuina i cada dia (durant quatre dies) s’amassa una mica. En el sisè dia se li afegeix llet, sucre i farina. I es torna a deixar al marbre i es segueix amassant durant tres dies més. En el desè dia, es treu de la bossa, es posa en un bol, i se li afegeix mes farina, llet i sucre.
La receptaI a partir d’aquí continua la cadena d’amistat. Has d’agafar la pasta que has fet i repartir 250ml en quatre bosses ziploc i donar-la a quatre amics teus. Amb la resta de pasta que et queda continues la recepta i fas un Amish bread per a tu. Jo vaig donar les quatre bosses a quatre companys de laboratori i ara els toca a ells anar amassant diariament.
El pa, que en realitat no és pa sino que és més com un bizcocho, ha sortit molt bo i ens l’anem zampant per esmorzar.
El resultatSuposadament el primer starter de tots, la massa original, la van fer els Amish i només ells saben repetir-la, però dubto molt que això sigui veritat.
Una altra cosa que em va tenir una mica intrigada a l´hora de seguir amb la tradició és el fet que la massa aquesta porti llet i que s´hagi de tenir tants dies a temperatura ambient. Com a biologa que sóc, hauria de tenir una resposta, però aquell dia devia faltar a classe i no la tinc. Vaig pensar que els bitxets i llevats que devia haver dins del starter original processarien la llet de tal manera que no es fes malbé. I també, per acabar-me de convèncer, vaig recórrer al popular raonament de “si a ningú li ha passat res a mi tampoc m’ha de passar”. Però funciona, i aquí estic ben sanota i segurament amb uns kilos de més, després de menjar cada matí un bon tros de pa de pessic.
El que sí que no vaig voler ni pensar és per quantes mans aquesta massa deu haver passat primer i quines normes higeniques haurà seguit tota la gent anterior a mi a l’hora de fer el pa.
