Vicky Cristina Barcelona

Acabem de tornar de veure la pel·lícula que hem finançat en part tots els catalans i catalanes. No diria que els nostres diners estan ben invertits, però al menys la pel·lícula m'ha agradat. No és de les millors del Woody Allen, no té comparació amb Match Point per exemple, que em va agradar molt, però és millor que les dues últimes que ha fet.

I ens fa propaganda. Molta. Sembla un documental de Barcelona, sobretot al principi. I he de dir que m'ha agafat una mica de nostàlgia veure tots els restaurants, els bars, els carrers,... per cert, que les casotes que surten sí que no semblen de Barcelona. El tio va anar a rodar a Pedralbes sembla, perquè jo no conec ningú que visqui en aquests llocs. I no hi surt ni un pis, tant que em canso jo de dir als d'aquí que a Barcelona la gent no viu en cases... ara no em creuran.

Es veu que algú de Barcelona va trucar al Woody Allen dient que, si volia rodar a la ciutat, li finançaven la peli. I cap allí va anar. També diu que ja li agradava molt d'entrada i bla bla bla, i que la seva familia sempre havia volgut fer vacances a Barcelona, però també que si li haguessin proposat el mateix d'una altra ciutat segurament també hi hauria anat. Total, que mai sabrem si ens estima o no. No trobeu que és cutre haver de pagar per sortir en una pel·lícula?

Els actors molt majos. L'Scarlett molt mona i sensual, com sempre. I l'altra noia, la que fa de Vicky, no la coneixia i m'ha agradat molt. El Bardem fa una mica de latin lover amb el seu accent espanyol parlant en anglès i la Pe ha rebut molt bones crítiques pel seu paper d'ex-dona desequilibrada, però a mi em posa una mica nervioseta la veu que té i els crits que fa, tot i que està divertida.

Jo recomano veure-la subtitulada perquè no se com ho faran per fer que la Johansson parli castellà, però que no entengui el que diu la Penelope Cruz, no sé si m'explico.

I l'última cosa. Això de que vagis a Barcelona, coneguis dues persones i que les dues parlin anglès tant fluid com parlen el Bardem i la Pe, només passa a les pel·lícules.

Big Sur

Aquest cap de setmana l'hem passat visitant el Big Sur i una part del que anomenen el "wine county", que és una zona tipu penedès, però aquí. Teniem reservat un vol des de San Diego fins a San José, prop de San Francisco, per divendres a la tarda i des d'allà vam llogar un cotxe i vam anar baixant per tota la costa fins a San Diego. Els hotels no els teniem reservats, ens vam posar a mirar el mateix divendres i quan vam veure que, o bé estaven plens o valien un pastón, ens vam espavilar a reservar un bed and breakfast per la nit del dissabte.

Mapa de la ruta

Per divendres no teniem res perquè vam pensar que ja trobariem el típic motel barato de carretera (no els de llums vermelles, els normals), però vam tenir la mala sort de que hi havia una mena de convenció anual de cotxes pijos (ferraris, lamborghinis,...) i estaven tots els motels al voltant de Monterey plens o, els que no, valien més de $200 la nit. Al final, a les 12 de la nit, vam trobar-ne un que ens va deixar una habitació de $250 per $100, i allí ens vam quedar.

Dissabte al matí vam visitar Monterey, un poble de la costa on hi estiuegen els de San Francisco i des d'allà vam conduir per la 17 mile drive (previ pagament de $10 de peatge), una carretera bucòlica per mig de boscos, cases caríssimes i camps de golf al costat del mar. Per aquesta carretera s'arriba a Carmel by the sea, un poble molt maco que va tenir d'alcalde durant dos anys al Clint Eastwood. Al costat del poble hi ha Mal Paso canyon, d'on ve el nom de la productora de cine que té.

Un alien al port de Monterey

I a unes milles de Carmel ja comença el Big Sur. Al juliol hi va haver molts incendis i encara la part de la muntanya està tancada als visitants així que vam tenir una excusa perfecta per no haver de fer hikings llargs i centrar-nos amb els de la platja.

Vista de benvinguda quan arribes al Big Sur. I això és només el principi.

No ens va fer sol, però això aquí a la costa de California ja és normal. Dia sí dia també apareix aquesta mena de boira refrescant a la costa, però només que vagis un kilòmetre cap a l'interior ja fa molta més calor i sol. Tot i el temps, big sur és molt molt xulo, unes vistes maquíssimes, comparables a parcs molt més famosos com Yosemite. Vam fer alguns camins que porten a les platges.

Andrew Molera State park trail

McWay waterfall. Cascada que va a parar a la platja.

Pacific valley buff trail. A la platja després de passar pel mig de tot de vaques.

I a la sortida del tram de carretera del Big Sur vam parar per veure una colònia d'elefants marins. Que grossos que són! Jo pensava que eren del tamany foca, però són grossos i lletjos com ells sols. I fan una pudor espantosa! I feien com uns crits molt raros que semblaven com un ronc però a lo bestia. Si voleu veure el video que va fer l'Àlex podeu anar al nostre youtube. Ja veureu com el tio camina, fa dos metres i es desploma. Torna a agafar forces, fa dos metres més i es desploma,... que patosos que són fora de l'aigua...

Colònia d'elefants marins prop de San Simeón

I després de flipar amb aquests bitxos tan enormes, vam tirar cap a l'interior mitja horeta fins a arribar al bed & breakfast que havíem reservat al mig del wine county. Ens a rebre la Charlotte, la senyora de la casa, que no parava de dir "hooooow fun" a tot el que li explicàvem, però que ens va convidar a seure al seu porxo i tastar una mica del vi de les seves vinyes.

Fent una copa de vi per recuperar-nos de totes les excursions a Can Charlotte

L'endemà al matí la Charlotte ens va preparar l'esmorzar gourmet, una cosa molt bona amb fresas del bosque, mores, maduixes i aquest tipus de fruites i una espècie de souflé amb formatge i gambes que a mi a les 9 del matí acompanyat de cafè no m'entrava ni de conya. Quan ningú mirava l'Àlex es va menjar també el meu :)

I després ja vam agafar el cotxe per tornar cap a San Diego. Vam parar a veure la misión de San Luís Obispo i després per dinar al café Los Olivos, al poble de Los Olivos, digue'ls-hi originals. Vam menjar i beure (vi, és clar) molt bé. Aquest cafè es va fer encara més famós després de que hi rodessin una escena de la pel·lícula "Entre copas (Sideways)". De fet, tota la pel·lícula passa a la regió de vinyes de Sta Barbara. Hi ha una pàgina web on t'expliquen exàctament la ruta que fan els protagonistes, els cellers que visiten,... Aquest serà el proper viatge de cap de setmana que farem.

Si voleu veure més fotos, les hem posat al nostre àlbum.

Felicitats Zoila!

Avui la Zoila fa 30 anys i dissabte ens va convidar a una barbacoa a casa seva per celebrar-ho. El nostre regal: un fantàstic i hortera pastís tipu americà dels que es porten aquí. L’Oscar i la Chari li van portar un globus de Happy birthday i, juntament amb la barbacoa que organitzaven ells, ja va tenir tot el pack.

Susana, Ruben, Zoila, Xevi, Àlex, Oscar i Chari.

En Xevi fent la barbacoa a la seva terrassa.

La Zoila, jo i el pastís de muffins.

La festa va estar molt bé i després vam anar a Del Mar fairgrounds on feien curses de cavalls i un concert del Ziggy Marley. Curses de cavalls i concerts de reggae??? Sí, això de Del Mar fairgrounds és un clàssic hipòdrom dels anys 30 on fan curses de cavalls a l’estiu, des de Juny fins a Setembre, i la resta de l’any fan fires i altres events. Després de les curses també fan concerts gratuïts els caps de setmana (només has de pagar pàrquing i la cervesa de ni més ni menys que $8). Dissabte tocava el Ziggy Marley i ens vam animar. El concert una mica decepcionant. Va ser bastant avorrit, ja podíem haver escoltat un CD des de casa i com a mínim estàvem asseguts. Tot era el mateix ritmillo reggae de base i algunes mínimes diferències entre les cançons, però totes bastant soses. Em fa fer gràcia veure lo dels cavalls, però. Vam arribar a l’última cursa i la gent realment cridava i embogia mogollón. Tot s’ha de dir que molts anaven força mamats. Una festassa vaja :)

Mirant l'última cursa de cavalls a Del Mar fairgrounds.

Abans de començar el concert de Ziggy Marley.

Ziggy Marley

Yosemite

Seguint amb la crònica del viatge, després de San Francisco vam anar cap al Parc Nacional de Yosemite, a unes 5 hores en cotxe. Ens vam allotjar a Yosemite bug, que està a una mitja hora de l'entrada del parc.

Com el seu nom indica, hi havia molts mosquits. I feia moooolta calor. Vam agafar l'allotjament més barat, sense bany a l'habitació. Gran error. Per una mica més de diners tenies bany a dins, cabanes de fusta (no de tela com les nostres) i t'estalviaves haver de pujar tota la muntanya per arribar als banys, que si quan estaves a dalt t'havies oblidat alguna cosa era un dramón.

El dia següent vam anar a Yosemite valley. Allí és on hi ha tothom, molta gent al juliol i agost. Hi ha tots els hotels, càmpings, restaurants,... Sembla una mica aigüestortes. És molt difícil trobar-te en algun lloc tot sol.

Com que només teniem un dia per veure la vall vam fer excursions curtes i variades, per veure el màxim de coses possibles. Vam deixar el cotxe al pàrquing i vam agafar un autobús gratuït que et porta pels diferents llocs d'interès. Hi ha tanta gent que si vas en cotxe pots arribar a fer caravana!

Després de baixar de l'autobús, a les 9 del matí, a punt per començar la primera excursió.

La primera excursió va ser a Vernal falls. El primer tram, fins al peu de la cascada era excursió familiar amb nens i iaies. Semblava la rambla. El segon tram, fins dalt de la cascada feia més pendent i era més cansat, però res de l'altre món. I havia molts esquirols que van ser fotografiats infinites vegades.

Foto des del peu de la cascada. Quan em vaig adonar, després de dues hores de caminar, de que la cinta aquesta que porto al coll es podia col·locar més avall, vaig anar molt més còmoda :)

Per tornar no vam baixar pel mateix lloc que tothom, vam fer-ho agafant un tros del John Muir trail, un camí que travessa tot el parc, i allà sí que estavèm més o menys sols. Molt maco.

La següent excursió va ser bastant desastrosa. Ja començàvem a estar cansats, no havíem dinat i voliem arribar al lake Mirror per veure la Half Dome. El camí cap allà no era massa maco, i quan vam arribar el llac estava sec i brut. Després vaig veure que a la guia que portava posava que a l'estiu no era recomanable anar-hi perquè no hi havia aigua, jeje, però ja era massa tard. Ens vam menjar un bocata ràpid i perquè se'ns passés el mal humor i la calor, vam decidir descansar al costat del riu i fer un banyet.

La Marta amb més bona cara després d'un bany molt refrescant.

Després d'això ja vam anar tranquilament a veure les Yosemite falls (també la rambla, parelles d'avis, nens i cadires de rodes i tot) i a donar un últim cop d'ull a El Capitán, una de les muntanyes més famoses de Yosemite, juntament amb Half dome, que es veuen des de gairebé tots els punts de la vall.

Roca de El Capitán. Una paret immensa molt popular entre els escaladors, que molts cops s'han de quedar a dormir penjats de les parets per fer-la sencera.

A la nit als allotjaments, ens vam haver d'amagar per pendre les Coronitas que havíem comprar perquè l'alcohol estava prohibit a tot arreu, ni tan sols et deixaven dins la teva tenda.

El dia següent vam entrar al parc per la banda del sud i vam veure les sequoies a Mariposa grove. Una mica decepcionant per mi. Tenia moltes ganes de veure-les i pensava que seria un gran bosc ple de sequoies. No és així. Hi ha uns pins també altíssim i de tant en tant, entre el pins, veus una sequoia. Són grans, sí, però així soles potser no impresionen tant. El bosc on estaven era molt maco, però, i vam veure un cèrvol passejant per allí.

Abraçant la sequoia

La carretera que vam agafar desrpés cap al Glacier point és fantàstica, val molt la pena. I un cop arribes a dalt les vistes de la vall i del Capitán i Half Dome són magnífiques.

L'Àlex i jo i la Half Dome al darrera des del Glacier Point.

Després d'aquí ja vam deixar la vall i vam anar a agafar Tioga Rd., la carretera d'alta muntanya que creua el parc sencer. Anavèm una mica preocupats per si no arribàvem a l'hotel de Death Valley a temps i no vam poder parar massa. Una pena, perquè tots vam coincidir que aquesta havia estat la millor part del parc. No hi havia gent i les vistes i els paisatges eren, com diu la Marta, preciosos.

Vam parar a dinar i a banyar-nos al Tenaya lake.

Vam parar una estona a Toluomne meadows, on jo m'hi hagués quedat tot un dia perquè és pla per caminar, hi ha un riu i molts animals. Segur que haguessim vist algún ós i tot!

I vam passar per Tioga pass, el pas de carretera més alt de California, a 9945 feet (uns 3000 metres) i on encara hi havia neu.

Després d'aquí, tot cap al sud durant 4 hores fins a arribar a Death valley gairebé a les 12 de la nit. All worth it!

San Francisco

A falta de coses interessants aquesta setmana, us explico el viatge que vam fer en més detall, a veure si us animeu!

A San Francisco vam estar en un hotel molt cèntric al barri dels teatres. El barri feia una mica de por, però de seguida ja arribaves a zones més segures. El cotxe el vam haver de deixar en un pàrquing pagant $25 al dia. És molt difícil aparcar al centre i ens van dir que no era aconsellable aparcar al carrer.

En dos dies i mig vam fer força coses.

Vam anar al barri chino i vam visitar les senyores que posen els famosos paperets dins de les famoses galetes que et donen als restaurants xinesos. És una atracció turística més, però és curiós veure com les enrollen i lo ràpid que les fan.

Vam pujar a la Coit tower. A nosaltres també ens va fer gràcia el nom, però en anglès no té res a veure amb el que tots esteu pensant. Inclús a la tele anuncien una empresa de neteja que es diu COIT i el seu lema és "the largest and most experienced in the world". He buscat el significat i això és el que posa al diccionari: coit = quoits: a game in which flat rings of iron or rope are pitched at a stake, with points awarded for encircling it. Ho deixo a la vostra interpretació.

Des de dalt de la torre es veu una vista molt maca de la badia, Alcatraz i el downtown amb el finantial district, que és el que es veu a la foto de dalt.

El dia següent vam anar al Pier 39, on normalment hi ha les foques i milions de restaurants. Els restaurants encara hi eren, però com que era a l'estiu, de foques només en quedaven dues o tres que es veuen allà al fons. Normalment les plataformes estan plenes.

Des d'aquí vam llogar unes bicis i vam fer tota la ruta fins al Golden Gate. Molt xulo el camí, per mi, molt millor que fer-ho en cotxe. Gairebé tot és pla i no cansa gens. Quan passes el pont arribes a Sausalito, un poble amb pinta bastant europea a l'altre costat de la badia. I des d'allí tornes en ferri amb la bici, passant molt aprop d'Alcatraz i veient la vista de la ciutat des de la badia.

La Marta en bici pel camí del costat de les platges amb el Golden Gate de fons. Vam tenir sort i no hi havia massa boira i el vam poder veure sencer.

Després de l'excursió vam anar caminant fins a Lombardi street. Un carrer molt curiós que sembla impossible, però existeix. I els cotxes hi passen força bé, de fet.

Després de tot l'exercici, l'Anna, la Marta i el Pau ens van convidar a un restaurant italià boníssim. Al barri italià, clar.

I l'últim dia al matí, ja amb el cotxe, ens vam acostar a fer la foto de rigor a Alamo square, vam pujar a twin peaks i vam visitar el Castro (el barri gay).

Alamo square: cases victorianes amb la ciutat i la badia de fons.

Vista de la ciutat des dels Twin peaks.

El Castro.

Segons la wikipedia :), l'armada d'Estats Units va enviar a San Francisco molts homes descartats per ser homosexuals. Molts es van establir a el Castro i així es com va començar la comunitat. A l'estiu del 67, durant "el verano de l'amor" va saltar a la fama com a centre gay. Allà vam esmorzar a "the posh bagel". Moltes botigues del barri són de coses de diseny i bastant pijes.

En tres dies ens va donar temps de fer moltes coses, però segurament hi tornarem un altre cap de setmana. Ens va quedar pendent Alcatraz i perdren's pels carrers de la ciutat i anar a sopar a un bon restaurant que per una vegada a la vida no estigui en un mall!!

Quan arribarà l'estiu?

És el primer cop que passem l'estiu a San Diego. L'any passat vam anar una setmana a Nova York i després 20 dies entre Albinyana i Menorca.

Des d'aquí es fa molt raro i trobo a faltar aquella sensació d'estiu.

Primer que anem en màniga curta i ens banyem a la piscina des del mes d'abril. I al juliol-agost la temperatura és calurosa, però suau, no és com a Barcelona que, si com la majoria de gent, no tens piscina, tens una necessitat d'estar davant d'un ventilador o sucat a la banyera permanentment.

Però el que més trobo a faltar són les anades de vacances en massa que fa la gent a Barcelona.

Quan treballava allà, cap al juliol, tothom del laboratori ja començava a comentar on anirien, què farien a l'estiu, ens començàvem a repartir les setmanes en una llista a la paret perquè com a mínim hi hagués una persona al laboratori durant l'agost,...

Es notava en l'ambient que arribava l'estiu. El nivell de treball baixava quan tenies el cap posat ja en les vacances o pujava per deixar-ho tot acabat abans de marxar tot un mes! El bar de la facultat només cuinava menjar congelat i fregit i els horaris de tots els serveis es reduïen (la copisteria tancava més aviat, la llibreria també, les secres marxaven abans,...).

I després venia el ritual de la tornada. Quan tornaves, la primera setmana era bàsicament de posar a punt coses i retrobar-se amb la gent, explicar-se com havia anat, comentar lo morenos que estàvem, si ens havíem aprimat,... i ensenyar els milions de fotos que tots havíem fet i queixar-se de que aquell o aquell altre no ha fet "selección",... Eren bons temps.

Aquí ha començat l'estiu i el món continua igual. La cafeteria treballa les mateixes hores i segueix fent les mateixes hamburgueses i burritos, els serveis segueixen sent 24 hores del dia, totes les botigues estan obertes,... i al laboratori hi ha tothom treballant com sempre. Nosaltres vam marxar una setmana al juliol, suposo que ho portem als gens: quin sentit té l'estiu si no fas vacances? se li pot seguir dient estiu? Quan vaig tornar, els del meu laboratori em van preguntar què tal havia anat (perquè són bona gent), però res d'ensenyar fotos ni res. La conversa va durar un quart d´hora, vint minuts màxim i després tothom de nou a la feina, com si res hagués passat, com si la meva setmana de vacances mai hagués existit.