Avui hem organitzat la nostra barbacoa de primavera per celebrar l'aniversari de l'Àlex i per tenir una excusa per veure a tothom que feia temps que no veiem. Pensàvem celebrar també la lliga, però no ha pogut ser. Potser a la barbacoa que tenim la setmana vinent...
Recordo la primera que vam fer, ara fa dos anys, quan feia només 6 mesos que havíem arribat. Sembla que no fa gaire, però aquí les coses canvien molt en dos anys.
Per exemple, els amics. Molta gent que hi era i ja ha marxat: els Miguels, el Manu i la Lucia, la Sima i l'Anthony, el Giuseppe... te n'adones que San Diego és un lloc de pas per als científics i qui més qui menys vol tornar al seu país o canvia de feina a una altra banda d'Estats Units,.. Apart també perquè el visat no és per sempre, i la cosa comença a posar-se complicada quan t'hi vols quedar més de 5 anys. De totes maneres els propis americans no paren de mudar-se i van a viure allà on troben la millor oferta. Jo mai m'he plantejat com una opció buscar feina fora de Catalunya. Sóc de Barcelona i, quan decideixi tornar, buscaré una feina a Barcelona. No se m'hi ha perdut res a cap altre lloc. M'agrada estar aprop de la meva familia i viure a la meva ciutat. Potser és perquè Barcelona mola. Igual si fos d'Anglaterra no pensaria igual, però mai ho sabrem.
Una altra diferència: bodes. Poc a poc la gent ha anat fent el pas i ja en tenim a vàrios de casats i alguns a punt de dir el "I do".
I finalment: nens. El baby boom que hem viscut a San Diego ha estat espectacular i encara no acaba, ja que sovint ens arribem noticies de nous amics embarassats. Serà l'edat? És hora de canviar els viatges a Costa Rica per les passejades pel parc?
La qüestió és que el temps passa, uns marxen i altres arriben, però sempre hem tingut la sort de tenir bons amics al costat amb qui bufar les espelmes. I per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada