El pescador

Les cinc del matí, es lleva el pescador.
Es renta la cara, cafè amb llet i madalena
i es prepara per sortir: nevereta, cistell a l’espatlla i les canyes a la mà.

Quan arriba a la platja tot just està sortint el sol.
Es planta al passeig mirant el mar, just abans que comenci la sorra.
Mira a dreta i esquerra i no veu a ningú, i respira fons i somriu.
Fa una passa i nota la sorra freda sota els seus peus, entre els seus dits.

A la vora hi posa la cadira, al costat el cistell. Prepara les canyes.
Treu el seguro, el dit índex al fil, els braços enlaire, dues passes endevant, corba l’esquena i estira els braços amb força cap al mar.
Xop.

Xop.

Planta la segona canya i s’asseu a la cadira de platja. Mira a l’horitzó i pensa.
I de tant en tant fa un cop d’ull a la punta de la canya.

Passeja per la vora, amunt i avall pel seu trosset de platja, pantalons blaus, les mans a l’esquena. Els peus mullats. Olor de mar.

Un moviment brusc indica el primer peix. Recollir fil. Una mabra. La posa al cubell d’aigua salada.

Des de la cadira, amb els peus mig enterrats a la sorra que ja es comença a escalfar, treu un entrepà i una cervesa de la nevereta. Glup. Aaahhhh… Això sí que és bo.

Ja no es fa tant bona pesca com abans…

Tornen a picar. Pesa. Lluita. Una dorada. De les groses. Feia anys que no en veia una d’igual. Preciosa. Somriu satisfet.

Al cap d’una estona comencen a arribar els primers banyistes. Oh, quina dorada! És grossa, eh? Quan l’ha tret? I allò altre? Una mabra.

El sol ja està ben amunt. El pescador plega les canyes. Cistell a l’espatlla, nevereta a la mà i cap a casa. De camí para a comprar el pa.

Quan arriba tothom ja s’ha llevat. Oh, quina dorada! És grossa eh? Quan l’has tret? I allò altre? Una mabra.

Pesen el peix, fan la foto de rigor de les peces dignes de recordar. La dona el neteja bé. Escates amunt, escates avall.

Per sopar la fan al forn. Amb patates, tomàquet, alls. Està sucosa, fresca, un gust exquisit.

Les deu de la nit, el pescador se’n va a dormir, content de la feina feta.

Martes y 13

Ni te cases ni te embarques. A San Diego jo diria que estem salvats de la mala sueeeerte, com diria el televisiu José Vélez. Tot i que no sé segur si vivint en el país ja compta o si has de ser ciutadà o tenir algún tipus de paper que digui que a partir d’ara el teu dia de mala sort serà el Viernes 13 i no el Martes y 13. Com que aquí tot està molt regulat… Per si de cas no ens casarem ni agafarem cap barco, més aviat anirem a treballar que sempre és més segur.

La tornada va ser molt dura després de les dues setmanes de vacances a Barcelona, però ja estem adaptats de nou a casa nostra. S’ha de dir que les temperatures d’estiu de 25ºC ajuden força a recuperar-se del viatge i que després de passar un cap de setmana a la piscina, llegint a la terrasseta i zampant-nos el foie que ens vam endur amb nosaltres, el cos se’t queda com nou. L’últim símptoma de la nostra estada a Barcelona que ens queda és el jet lag, causant de que estigui escribint aquest post a les 8 del matí.

I per acabar, un homenatge als mítics Martes y 13, perquè avui és el seu dia i també per rememorar els caps d’any que van monopolitzar amb el seu bon humor. Que d’aquí uns anys, tots (o els quatre que encara quedem) ja tindrem fills que es preguntaran de què coi parlem i ens diran viejos quan cada 31 de desembre fem la típica pregunta: “Te’n recordes quan miràvem els Martes y 13 per cap d’any?” i començem a rememorar els grans gags que han quedat guardats per sempre en la memòria de tota una generació.