Martes y 13

Ni te cases ni te embarques. A San Diego jo diria que estem salvats de la mala sueeeerte, com diria el televisiu José Vélez. Tot i que no sé segur si vivint en el país ja compta o si has de ser ciutadà o tenir algún tipus de paper que digui que a partir d’ara el teu dia de mala sort serà el Viernes 13 i no el Martes y 13. Com que aquí tot està molt regulat… Per si de cas no ens casarem ni agafarem cap barco, més aviat anirem a treballar que sempre és més segur.

La tornada va ser molt dura després de les dues setmanes de vacances a Barcelona, però ja estem adaptats de nou a casa nostra. S’ha de dir que les temperatures d’estiu de 25ºC ajuden força a recuperar-se del viatge i que després de passar un cap de setmana a la piscina, llegint a la terrasseta i zampant-nos el foie que ens vam endur amb nosaltres, el cos se’t queda com nou. L’últim símptoma de la nostra estada a Barcelona que ens queda és el jet lag, causant de que estigui escribint aquest post a les 8 del matí.

I per acabar, un homenatge als mítics Martes y 13, perquè avui és el seu dia i també per rememorar els caps d’any que van monopolitzar amb el seu bon humor. Que d’aquí uns anys, tots (o els quatre que encara quedem) ja tindrem fills que es preguntaran de què coi parlem i ens diran viejos quan cada 31 de desembre fem la típica pregunta: “Te’n recordes quan miràvem els Martes y 13 per cap d’any?” i començem a rememorar els grans gags que han quedat guardats per sempre en la memòria de tota una generació.