Guacamole a la catalana

La meva recepta de guacamole a la catalana (inspirada en les sabies instruccions de l’Oscar) està triomfant com a aperitiu a totes les festes. Si voleu provar-ho és molt fàcil de preparar. Poses en un bol:

- 3 o 4 advocats
- 2 tomàquets sense pell
- una punta d’all
- un trosset de ceba
(jo poso aquestes quantitats de ceba i all, però si us agrada més potente en podeu posar més clar)
- un raig d’oli d’oliva
- una mica de sal
- bastant pebre

ho passes pel minipimer però no molt passat, deixant que quedin algus grumolls, que sinó sembla una papilla.

I ja està fet. Compres uns nachos i a dipear! Ja em direu si l’heu provat i si us ha agradat.

St. Joan al Casal Català de California

Dissabte a la tarda (aquí dimarts no és festa) vam anar a celebrar St. Joan amb la gent del casal Català de California. Ens en vam enterar a través d'un amic de l'Àlex que és soci i ens va convidar. Vam anar-hi amb la Zoila i en Xevi, que també volien provar a veure què tal era.

Va estar bé, hi havia gent de totes les edats, bastants científics, força gent jove i moltes families amb nens que ja es queden a California per sempre i volen seguir en contacte amb altra gent del seu país.

La celebració es va fer a la platja del Coronado, en un d'aquests anells per fer foc que hi ha a les platges. No hi va faltar de res: la senyera, foguera, pa amb tomàquet, carn a la brasa, coca i "petards". Bé, no teniem cava, perquè està prohibit l'alcohol a la platja. I els petards... ejem, també estan prohibits (com no, compra balas pero no petardos). L'única cosa que van trobar així similar era una cosa que estiraves un fil i feia pum i sortien confeti.

La gent molt simpàtica i els nens molt divertits. La majoria són nascuts a California o porten molt de temps anant al cole aquí i parlen anglès perfectament amb un accent perfecte, molt millor que els seus pares que ja van venir de grans. A casa parlen català i a l'escola i amb els amics en anglès. Era divertit perquè entre els més petits podies sentir frases com "papa, no ho drikis eh?" o "can you expliquit to me?".

Per altra banda hi havia un noi d'uns trenta i pico que parlava català amb accent anglès. És fill de pares catalans, que parlen català entre ells, però ell sempre ha viscut a Los Angeles. Es diu Mark Fuster i ve d'una familia de metges catalans (el seu pare és el neuròleg Joaquim Fuster que treballa a UCLA i el seu tiet és el cardiòleg Valentí Fuster). També feia gràcia sentir-lo parlar, però ho feia molt bé.

Amb la Zoila i en Xevi

Després es va aixecar la boira i feia més fred

En Xavier Soler i les coques boníssimes que va preparar

Tirant el simulacre de petards que teniem

I us poso una última foto que vaig fer aquest dia que de fet no té res a veure amb el Sant Joan, però que em va fer gràcia perquè és el primer cop que veig uns vigilantes de la playa que s'acosten bastant als que tots (o totes més aviat) tenim en ment.

(Si voleu veure més fotos podeu clicar a dalt a "les nostres fotos i videos" i anireu al nostre àlbum)

Nubes cremades

Acabo d'arribar d'una festa a la platja. Aquí els hi diuen bonfire parties i són molt típiques de San Diego. Es tracta d'anar amb els teus amics a la plaja, portar begudes, portar sopar i fer un foc. En algunes platges de San Diego, com Mission beach, a la sorra hi ha uns forats de ciment preparats especialment per això.

La festa ha estat bé, amb el foc, barbacoa, guitarra, cançons del Bob Dylan i coca-cola "especial". Aquest any hi ha una nova llei que prohibeix durant tot l'any veure alcohol a les platges i proximitats. L'any passat era en algunes platges sí, en altres no, en algunes només fins al vespre, en algunes només a l'estiu,...però aquest any està prohibit a tot arreu.

Després de la barbacoa, hem passat als postres. Marshmallows socarrimades. No m'he volgut perdre aquest plat típic USA i les he provat per primer cop. Aquí va la recepta:

- punxes la nube en un pal de ferro

- si se t'incendia, com a mi m'ha passat, has d'agafar lo socarrimat amb els dits i menjar-t'ho i continuar escalfant la resta. Quan està gairebé desfeta la treus del foc.

- la poses a sobre d'unes galetes crackers (aquestes típiques d'untar formatge)

- li poses a sobre dues o tres preses de xocolata

- ho tapes tot amb una altra galeta cracker

- i ho apretes bé amb els dits, que quedi com un sandwich

i ja està! cancerigeno pero bueno.

Fogueres a la platja de Mission beach

Bryan cantant Bob Dylan

La coca-cola "especial"

Marshmallow al foc

Els primers cops

Ahir em vaig anar a tallar el cabell. Ara no em representa un gran problema, però recordo que al principi quan vam arribar va passar molt temps fins que vaig decidir anar-hi.

Primer, que no tens ni idea de a quina anar. Jo vaig anar a la mateixa que anava la Mari, al costat de casa, un lloc bastant pijet. Aquí li diuen saloon per cert, com si anessis a un bar de l’oeste. És que per no saber, no sabia ni com es diu perruqueria en anglès. Després tampoc saps els preus, no saps què s’ha de fer exàctament… penses que segurament serà igual que a Barcelona, però mai ho saps segur.

El primer cop vaig anar cap allà i no sabia si s’havia de demanar hora o què, em van dir que sí, que normalment sí, però que aquella nit tenien lliure i em podia quedar. Des de el meu punt de vista no era ni molt menys la nit, hi vaig anar a les sis, per mi, hora punta de tallar cabell, però allà ja gairebé plegaven i no hi quedava ningú. Em va atendre un noi i lo típic, igual que a Barcelona, rentar cabell, massatge, tovallola al cap i cap a la cadira. Aleshores em va fer la pregunta “que et vols fer?”. Jo, mmmm, no se, “the same”,… patètic. Clar, com dius les puntes? com dius escalat? Crec que li vaig arribar a dir que no massa curt i que fes “whatever” i l’home amb molta paciència em va anar dient opcions i jo li deia que sí o que no.

He de reconèixer que a mi ja no m’agrada anar a tallar-me el cabell i tota la interacció amb el perruquer/a que això comporta, com per exemple haver-li d’explicar tota la teva vida. I tampoc ja de per si en català no sé moltes paraules tècniques de perruqueria. Vaja, que un “només les puntes una mica” és la meva frase habitual.

Amb aquell home vaig practicar anglès durant un segle: que si d’on ets, Spain que maco, de quina ciutat, oh Barcelona, com m’agradaria anar-hi, com és que has vingut aquí, on vius, que si t´hi vols quedar, ah no? no t’hi vols quedar? que aquí es pensen que tothom hi ve i el seu país és tan guai que s’hi volen quedar per sempre. Doncs no, no m’hi vull quedar, I am sorry.

Després de tot, el tall de cabell em va agradar i només a l’hora de pagar vaig haver de preguntar si aquí es deixava propina o què es feia, i em van dir que es deixava entre un 10-15%. Vaig pagar i aquest va ser el meu primer cop.

L’altre dia ja sabia el que em trobaria, ja vaig trucar i vaig demanar hora amb la Christina, que m’agrada com ho fa i si no parles no li importa. Però sempre hi ha alguna nova sorpresa. La noia de recepció va i em pregunta que si vull una aigua o un te. Dic que no gràcies. I aleshores em pregunta que si vull una bata. Em vaig quedar parada i vaig dir: no se, me l’he de posar? I em va dir “it’s up to you” (= fes el que et doni la gana). Jo no ho havia vist mai, veus, que hi hagués aquesta possibilitat de treure's la roba i posar-se una bata (apart de la que ells et posen per rentar-te el cap). És com si anessis al metge, et fan despullar. Vaig dir que no gràcies un altre cop i vaig passar cap a dins.

Els primers cops sempre són complicats, i més si estàs a un altre país. Un dia us explicaré les vuit hores que vam passar al concessionari, sense dinar, jugant al “un, dos, tres”, per acabar sortint d’allà propietaris d’un Nissan Xterra.

Nova adquisició

Hem jubilat la nostra antiga càmera de fotos. No és que siguem capritxosos, és que ja tenia cinc anys. Recordo que la vam comprar, després de pensar-ho bastant, a Lleida quan vam anar-hi per un congrés de neurociència. Ens ha anat molt bé, ja veieu la de milions de fotos que hem fet, però voliem comprar-ne una una mica millor i amb més zoom per aprofitar-la per quan fem els viatge pels parcs naturals. Que els ossos normalment no venen a saludar al costat...

És una Canon S5 IS amb zoom 12X. De fet, la va escollir el Sergi per nosaltres. Quan ens va venir a visitar a l'abril ja venia amb la idea de comprar-se una càmera perquè tal com està el dolar t'estalvies bastants diners (faig un incís per recordar-te que ara és un xollo viatjar a US i animar-te a visitar-nos!). I ja va fer ell la feina de mirar i comparar i tot això. I aquesta ens va agradar molt. No és ni de les super petites perquè aquestes no poden tenir massa zoom, però tampoc és tan gran (ni tan cara) com una reflex.

L'altra dia la vaig anar a provar i vaig fer unes fotos.

Això és la flor d'un arbre que tenim aquí que jo no havia vist mai.

Vista de la reserva i la platja de Torrey Pines, on anem normalment.

Torre número 4 de los vigilantes de la playa

Un surfero. Pena que fos tan chaparrillo.

La llacuna que hi ha darrere de la platja. Un bon lloc per veure ocells.

Vista de la Jolla i la platja de la Jolla Shores des del gliderport.

Ciutat fantasma

És impresionant. Des de desembre que porten enviant emails a tots els instituts propers al camp de golf de Torrey Pines (on es juga el US Open 2008) dient que compte al juny que serà un drama de trànsit, que si podem ens agafem vacances durant aquella època, que si a la universitat es suspenen tots els seminaris,… Jo crec que ens han anat espantant tant durant aquests sis mesos que la gent s’ha cagat de por i s’ha quedat a casa. També podria ser que la gent, fent servir l’excusa del trànsit, es quedi a casa de vacances, però aquí la picaresca espanyola no es porta massa.

Ahir vaig anar a buscar l’Àlex a la feina a les 5 de la tarda i només estava jo i vuit cotxes més (que els vaig contar) en un autopista de sis carrils. Semblava que s’hagués acabat el món. Per culpa d’això avui he hagut d’anar a treballar. Jo sí que havia fet serir l’excusa del trànsit per quedar-me a casa de vacances una setmana més, però hi ha menys trànsit i més llocs d’aparcament que mai, així que m’ha sabut greu i he anat al nou laboratori. Per entrar necessites trenta permisos especials perquè està al costat de l’entrada del camp de golf. Un cop a dins veus molts autocars, molta policia, molts vigilants… i els espectadors de golf, que es veuen d’una hora lluny perquè tots van amb el seu polo, els seus pantalons curts o llargs de pinça caquis, blancs, blau fosc o inclús verd fosc!, els mitjons ben amunt, bambes blanques i una gorra blanca. N’hi ha per tot arreu, caminant pel carrer, entrant a l’autocar, acumulats a les parades d’autobus,… És molt graciós. Semblen una pandilla de turistes que han perdut el guia.

Diuen que dijous i divendres seran els pitjors dies perquè són les finals. De moment estaven fent els preparatius i entrenaments i han vingut estrelletes aficionades com el Justin Timberlake que ha sortit a tots els telenoticies. Demà arriba el Tiger Woods, el gran favorit. Ja veurem com va perquè de moment San Diego sembla una ciutat fantasma.

Beach boys by the bay

Ahir vam anar a un concert dels Beach Boys sense pagar. Era l’inici de la temporada de “Concerts by the bay”, que es fan a l’aire lliure a Shelter Island, un espigó dins del port de San Diego. Els concerts són d’aforament reduït i bastant cars, $100 sense sopar i gairebé $200 amb sopar inclòs. Apart dels Beach Boys també tocaran aquest estiu Chris Isaak, Tom Jones, Ringo Star, Dolly Parton, Lyle Lovett, UB40, Gispy Kings, Joe Cocker, Kenny G... Ja us podeu imaginar més o menys el tipus de gent que hi va: grandets i amb pasta. El lloc del concert és un club marítim i l’escenari dóna al port. I aquí és on entrem nosaltres.

Com que el port és de tothom, els que no volen pagar pel concert i no els hi importa massa veure-ho des de lluny, agafen la seva barca i es posen allà al costat de l’escenari, però des de l’aigua.

A nosaltres ens ho van explicar l’Oscar i la Mari. Ells ho van fer un any i van dir que estava bé. Els vam demanar la seva barca inflable, ens vam fer uns bocatas de pernil (per variar), vam agafar els polars per si feia fred i vam anar a veure que tal era. Després de buscar per allà amb el cotxe el millor lloc per tirar la barca vam trobar una rampa on ja hi havien tres parelles i tres barques més. Vam estar allà xerrant, que si era el nostre primer dia, preguntant cap a on era exactament, si hi hauria molta gent,… Ells ja eren experts, anaven amb el gos i tot!

He de reconèixer que l’Àlex va inflar la barca solet i va remar els 10 minuts que es tardava fins al concert. Vam arribar al lloc només una mica abans de que comencés el concert a les set i mitja (és que aquí els concerts també van molt aviat). Hi havia un munt de barques i només que arribes et poses per algun raconet i els veïns ja t’agafen la corda i et lliguen a ells en un ambient de germanor molt maco entre els espectadors de gratis. Hi ha gent amb barques grosses, gent amb barques auxiliars, gent amb barques de plàstic com la nostra, gent amb kaiacs,… Hi havia tres noies en una barca enana que no es van enfonsar de miracle. Abans que comenci el concert tothom treu el menjar, begudes, snacks,… i sopen allà. Nosaltres no vam ser menys i ens vam pendre la nostra copeta de vi, pernil, formatge i patates xips. A lo spanish, només faltaven unes olives i uns palillos a la boca.

El concert va estar bé, típic californià, a la platja, Beach boys, nit d’estiu a l’aire lliure,… Els hits de la nit van ser “Surf in USA” i, com no, “California girls” on totes les californianes es van desganyitar. No us perdeu el video de la senyora super fan que no va parar d’aixecar les mans, aplaudir i animar a cantar (amb èxit) a tota la gent de les barques. Nosaltres encara no ens atrevim a cantar en anglès. A Barcelona quedes bé, perquè tothom pronuncia malament, però a Estats Units fas el ridícul.

Al final del concert va ser un éxodo massivo de barques a les fosques. Vam treure la barca per la rampa sense problema i a les 23’30 ja estavem a casa. Aquest país té això, que surts a sopar o de concert i sempre tornes a casa a l’hora que vas a dormir habitualment.

Ha arribat el dia

La meva condició marujil no podia durar per sempre. Gràcies a que la setmana vinent és l’Open US de golf i els voltants de la Jolla seràn un caos circulatori, tinc una setmana per anar-me’n fent a la idea, però… el dia 16 de juny començo a treballar de nou! Sí, sí, ara que tot just començava el meu blog…

Avui he anat a una reunió amb el meu nou jefe i m’ha semblat bona persona, molt tranquilet,… i no li ha importat que a principis de juliol ja m’agafi una setmaneta de vacances per anar de viatge amb ma germanes, cosa que he valorat molt positivament.

Treballaré al Salk Institut al laboratori del Paul Slesinger i estudiaré els canals de potassi en el cervell i la seva relació amb els mecanismes d’adicció. Avui hem estat parlant del projecte i és molt interessant. S’ha assegut allà amb mi i m’ha apuntat en un paper els projectes que havien fet, els que faltaven per fer, la gent que s’encarregava de cada cosa,… No com el meu primer jefe que va passar de mi absolutament. Vaig coneixer la gent del grup ja fa temps i aquesta setmana també he estat amb ells i semblen simpàtics. Van a dinar junts, que això aquí ja és moltíssim, perquè normalment la gent dina un sandwitch a la seva taula en 5 minuts. I el dia 24 de juny ja fem una festa del laboratori, així que no em puc queixar. Ja us posaré fotillos per presentar-los a tots.

Així que res, ja s’ha acabat la piscina al matí, les excursions en bici, les sessions de fotografia per San Diego, les passejades per la platja, llegir a la terrasseta després de dinar, el programa de la Ellen Degeneres a les 3, jugar al brain, les innovacions culinàries,… Ara toca treballar per poder disfrutar d’una altra sessió de vacances, aquest cop en companyia de l'Àlex, quan tornem a Barcelona. Aquesta és la idea, però com gairebé tot a la vida, mai se sap.

Pelis per adults

Ahir vam anar a veure la nostra primera pel·lícula d’adults al cine. Quan dic adults no cal que malpenseu, vull dir que no era de dibuixos. Com que les entrades valen $12 cada una i el nostre nivell d’anglès encara no és per tirar coets, normalment no anem massa al cine. Sí que podem seguir l’argument, però segons quines pel•lícules (tipu Woody Allen o polítiques,…) s’espatllen una mica si no pots seguir els diàlegs exàctament. Per això, la nostra primera peli adulta va ser “Indiana Jones and the kingdom of the crystal skull”, que vam pensar que si ens perdíem algo del diàleg tampoc n’hi hauria per tant.

Les altres pel•lícules que hem anat a veure a San Diego han estat “Shrek the third” i “Ratatouille”, apart de “Volver”, que era en espanyol subtitulada, bastant malament per cert, en anglès. De tota la varietat d’insults que tenia la Penélope Cruz, en els subtítols els resumien en un simple “fuck”, que li treia tot l’elemento castizo a la pel•lícula.

Ahir va ser el segon intent de veure Indiana Jones. El primer cop no vam trobar entrades. No vam tenir en compte que aquí la sessió que omple sales és la de les 8 de la nit. Quan vam anar a veure Ratatouille a la sessió de les 10 de la nit només estàvem l’Àlex, jo i tres teenagers fent el tonto. M’imagino que potser a les 10 per ells ja és sessió golfa…

La peli va estar bé, típica d’Indiana Jones, d’aventures per passar el rato. El Harrison Ford aguanta el tipo força bé als seus 65 anys, recuperen una nòvia seva de quan era jove, hi ha molts guiños a les pelis antigues i, en aquest cas, com que ja han passat 20 anys des de l’últim Indiana Jones, els dolents ja no són els nazis, són els russos. Em va agradar molt com feia de mala la Cate Blanchet. És la típica pel•lícula que diuen “para toda la familía” (em recorda una mica als concerts del Bruce Springsteen), hi havia nens al cine que encara no havien nascut quan es va filmar la primera peli i davant meu tenia una senyora que, com a mínim, tenia 90 anys. Em va anar molt bé perquè era baixeta i no em tapava, però vaig haver d’ensumar el seu perfum de senyora gran durant les dues hores.

Sí que veiem moltes pel•lícules a casa en dvd, perquè els hi podem posar els subtítols en anglès. L'última que vam veure va ser “Juno” i ens va agradar molt. Us la recomanem.

I finalment, un apunte cultural: Sabieu que aquí no és “to go to the cinema” sinó que és “to go to the movies”?. Nosaltres no ho sabíem i al principi vam fer el pringadillo bastant. Ah! I un cine és un “theater” no un “cinema”. Per una frase que sabia bé de les classes d’anglès del cole i va i la diuen diferent…