Ahir em vaig anar a tallar el cabell. Ara no em representa un gran problema, però recordo que al principi quan vam arribar va passar molt temps fins que vaig decidir anar-hi.
Primer, que no tens ni idea de a quina anar. Jo vaig anar a la mateixa que anava la Mari, al costat de casa, un lloc bastant pijet. Aquí li diuen saloon per cert, com si anessis a un bar de l’oeste. És que per no saber, no sabia ni com es diu perruqueria en anglès. Després tampoc saps els preus, no saps què s’ha de fer exàctament… penses que segurament serà igual que a Barcelona, però mai ho saps segur.
El primer cop vaig anar cap allà i no sabia si s’havia de demanar hora o què, em van dir que sí, que normalment sí, però que aquella nit tenien lliure i em podia quedar. Des de el meu punt de vista no era ni molt menys la nit, hi vaig anar a les sis, per mi, hora punta de tallar cabell, però allà ja gairebé plegaven i no hi quedava ningú. Em va atendre un noi i lo típic, igual que a Barcelona, rentar cabell, massatge, tovallola al cap i cap a la cadira. Aleshores em va fer la pregunta “que et vols fer?”. Jo, mmmm, no se, “the same”,… patètic. Clar, com dius les puntes? com dius escalat? Crec que li vaig arribar a dir que no massa curt i que fes “whatever” i l’home amb molta paciència em va anar dient opcions i jo li deia que sí o que no.
He de reconèixer que a mi ja no m’agrada anar a tallar-me el cabell i tota la interacció amb el perruquer/a que això comporta, com per exemple haver-li d’explicar tota la teva vida. I tampoc ja de per si en català no sé moltes paraules tècniques de perruqueria. Vaja, que un “només les puntes una mica” és la meva frase habitual.
Amb aquell home vaig practicar anglès durant un segle: que si d’on ets, Spain que maco, de quina ciutat, oh Barcelona, com m’agradaria anar-hi, com és que has vingut aquí, on vius, que si t´hi vols quedar, ah no? no t’hi vols quedar? que aquí es pensen que tothom hi ve i el seu país és tan guai que s’hi volen quedar per sempre. Doncs no, no m’hi vull quedar, I am sorry.
Primer, que no tens ni idea de a quina anar. Jo vaig anar a la mateixa que anava la Mari, al costat de casa, un lloc bastant pijet. Aquí li diuen saloon per cert, com si anessis a un bar de l’oeste. És que per no saber, no sabia ni com es diu perruqueria en anglès. Després tampoc saps els preus, no saps què s’ha de fer exàctament… penses que segurament serà igual que a Barcelona, però mai ho saps segur.
El primer cop vaig anar cap allà i no sabia si s’havia de demanar hora o què, em van dir que sí, que normalment sí, però que aquella nit tenien lliure i em podia quedar. Des de el meu punt de vista no era ni molt menys la nit, hi vaig anar a les sis, per mi, hora punta de tallar cabell, però allà ja gairebé plegaven i no hi quedava ningú. Em va atendre un noi i lo típic, igual que a Barcelona, rentar cabell, massatge, tovallola al cap i cap a la cadira. Aleshores em va fer la pregunta “que et vols fer?”. Jo, mmmm, no se, “the same”,… patètic. Clar, com dius les puntes? com dius escalat? Crec que li vaig arribar a dir que no massa curt i que fes “whatever” i l’home amb molta paciència em va anar dient opcions i jo li deia que sí o que no.
He de reconèixer que a mi ja no m’agrada anar a tallar-me el cabell i tota la interacció amb el perruquer/a que això comporta, com per exemple haver-li d’explicar tota la teva vida. I tampoc ja de per si en català no sé moltes paraules tècniques de perruqueria. Vaja, que un “només les puntes una mica” és la meva frase habitual.
Amb aquell home vaig practicar anglès durant un segle: que si d’on ets, Spain que maco, de quina ciutat, oh Barcelona, com m’agradaria anar-hi, com és que has vingut aquí, on vius, que si t´hi vols quedar, ah no? no t’hi vols quedar? que aquí es pensen que tothom hi ve i el seu país és tan guai que s’hi volen quedar per sempre. Doncs no, no m’hi vull quedar, I am sorry.
Després de tot, el tall de cabell em va agradar i només a l’hora de pagar vaig haver de preguntar si aquí es deixava propina o què es feia, i em van dir que es deixava entre un 10-15%. Vaig pagar i aquest va ser el meu primer cop.
L’altre dia ja sabia el que em trobaria, ja vaig trucar i vaig demanar hora amb la Christina, que m’agrada com ho fa i si no parles no li importa. Però sempre hi ha alguna nova sorpresa. La noia de recepció va i em pregunta que si vull una aigua o un te. Dic que no gràcies. I aleshores em pregunta que si vull una bata. Em vaig quedar parada i vaig dir: no se, me l’he de posar? I em va dir “it’s up to you” (= fes el que et doni la gana). Jo no ho havia vist mai, veus, que hi hagués aquesta possibilitat de treure's la roba i posar-se una bata (apart de la que ells et posen per rentar-te el cap). És com si anessis al metge, et fan despullar. Vaig dir que no gràcies un altre cop i vaig passar cap a dins.
Els primers cops sempre són complicats, i més si estàs a un altre país. Un dia us explicaré les vuit hores que vam passar al concessionari, sense dinar, jugant al “un, dos, tres”, per acabar sortint d’allà propietaris d’un Nissan Xterra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada