Bob Dylan en concert

Ahir vam anar a un concert del Bob Dylan a San Diego. Sí, sí, encara està viu. El concert va ser... sobri, per dir-ho en una paraula.

Al principi prometia, semblava que anava a ser un concert rollito hippie, perquè la gent arribava amb mantes a la gespa i les posava per allà a terra en plan picnic. Alguns s'anaven fent els seus porrets,... Nosaltres passant per allà al costat de les mantes vam arribar gairebé a primera fila. No hi havia baralles de ara em poso jo davant teu, que porto deu hores esperant al carrer per agafar aquest lloc, ni res d'això. No hi havia ni una cadira, ni grades. Tothom a la gespa. Així que l'ambient no estava mal, era curiós.

Ara, el Bob Dylan... ho explicaré per trossos.

Puesta en escena: no hi havia pantalles laterals d'aquelles per veure més a prop, ni show de llums, ni de colors, ni res que se li assembli. Llum blanca, llum groga. De vegades blanca-groga-blanca-groga. Obertes quan començava la cançó, apagades quan acabava. Simple i fàcil. Fins aquí bé, ens podíem imaginar que no faria un show a lo Madonna. I tampoc és el que volíem.

Música: Molt bé. La seva, típica. Només tres cançons de les mítiques, però. La resta no en coneixiem ni una i no enteniem res de la lletra. Podeu dir, culpa nostra també per pensar que ens anava a tocar totes les cançons dels anys seixanta. Vale. S'accepta.

Ell, Bob Dylan en sí: cero talent com a comunicador.

20h: el presenten pels altaveus. Entra. No diu ni mu, i el paio es posa a tocar la primera cançó. Diem, vale, a vegades no saluden fins a la segona. Passa la segona, la tercera, la quarta,... i res. Ni una paraula. Ni una cançó antiga. Ell, al seu rollo, ni tan sols mirant al públic, tocant de costat, mirant cap a un cantó de l'escenari.

21'45h: marxa de l'escenari. Encara ni una paraula. El públic cridant a tope pels visos. Torna. Toca "like a rolling stone". Diu "thank you friends" (primeres paraules de la nit) i presenta la banda. En toca dues més d'antigues.

22h: s'ajunten tots els de la banda, fan una reverència i se'n van.

Bob Dylan a l'escenari, en la posició que es passar durant les dues hores exàctes que va durar el concert.

Avui hem coincidit per esmorzar amb un altre noi que també va anar al concert i ens ha dit que sempre és així, que mai parla. Segons ell, el noi aquest, com que la gent es prèn tot el que diu com si sigués paraula de Déu, ha decidit no dir res.

A mi que em perdonin, però jo ho trobo una desconsideració i una falta de respecte ni tan sols mirar de reüll al teu públic que ha pagat per veure el teu show. Però com va dir un al final del concert: "Awesome! I've seen fuckin' Bob Dylan up there!". Doncs sí, ja podem dir que hem vist cantar en directe a un dels mites musicals de finals del segle passat.

Us lloem senyor.