Ahir vam anar a un concert del Bob Dylan a San Diego. Sí, sí, encara està viu. El concert va ser... sobri, per dir-ho en una paraula.
Al principi prometia, semblava que anava a ser un concert rollito hippie, perquè la gent arribava amb mantes a la gespa i les posava per allà a terra en plan picnic. Alguns s'anaven fent els seus porrets,... Nosaltres passant per allà al costat de les mantes vam arribar gairebé a primera fila. No hi havia baralles de ara em poso jo davant teu, que porto deu hores esperant al carrer per agafar aquest lloc, ni res d'això. No hi havia ni una cadira, ni grades. Tothom a la gespa. Així que l'ambient no estava mal, era curiós.
Ara, el Bob Dylan... ho explicaré per trossos.
Puesta en escena: no hi havia pantalles laterals d'aquelles per veure més a prop, ni show de llums, ni de colors, ni res que se li assembli. Llum blanca, llum groga. De vegades blanca-groga-blanca-groga. Obertes quan començava la cançó, apagades quan acabava. Simple i fàcil. Fins aquí bé, ens podíem imaginar que no faria un show a lo Madonna. I tampoc és el que volíem.
Música: Molt bé. La seva, típica. Només tres cançons de les mítiques, però. La resta no en coneixiem ni una i no enteniem res de la lletra. Podeu dir, culpa nostra també per pensar que ens anava a tocar totes les cançons dels anys seixanta. Vale. S'accepta.
Ell, Bob Dylan en sí: cero talent com a comunicador.
20h: el presenten pels altaveus. Entra. No diu ni mu, i el paio es posa a tocar la primera cançó. Diem, vale, a vegades no saluden fins a la segona. Passa la segona, la tercera, la quarta,... i res. Ni una paraula. Ni una cançó antiga. Ell, al seu rollo, ni tan sols mirant al públic, tocant de costat, mirant cap a un cantó de l'escenari.
21'45h: marxa de l'escenari. Encara ni una paraula. El públic cridant a tope pels visos. Torna. Toca "like a rolling stone". Diu "thank you friends" (primeres paraules de la nit) i presenta la banda. En toca dues més d'antigues.
22h: s'ajunten tots els de la banda, fan una reverència i se'n van.
Bob Dylan a l'escenari, en la posició que es passar durant les dues hores exàctes que va durar el concert.
Avui hem coincidit per esmorzar amb un altre noi que també va anar al concert i ens ha dit que sempre és així, que mai parla. Segons ell, el noi aquest, com que la gent es prèn tot el que diu com si sigués paraula de Déu, ha decidit no dir res.
A mi que em perdonin, però jo ho trobo una desconsideració i una falta de respecte ni tan sols mirar de reüll al teu públic que ha pagat per veure el teu show. Però com va dir un al final del concert: "Awesome! I've seen fuckin' Bob Dylan up there!". Doncs sí, ja podem dir que hem vist cantar en directe a un dels mites musicals de finals del segle passat.
Us lloem senyor.
2 comentaris:
hey si, aixó ja ho tens fet, sempre queda bé dir que ja l'has vist... i que ... buenu... doncs no va ser res de l'altre món.
Aquest estiu va venir per aquí, i saps on va actuar? a Andorra! si, si, les entrades eren baratíssimes, però a mi aquest tiu em fa bastanta ràbia... de fet, encara estic esperant que els temps canvïin, eprò tot segueix igual.
una altra cosa, al final no faràn la mega projecció de la peli del W.Allen perquè han pensat: si ho fotem de gratis per tothom, no anirà ni el tato al cine. i s'han cagat... jeje, és el que té ser català, quan les coses són gratis anem como locos.
més coses, no sé si estàs al dia de TV3, però hi ha un nou programa de l'empar moliner que és tremendo
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=17605
aqui pots veure tots els videos, aja veuràs, busca el primer programa, que va ser mític.
Laieta! Jo l'he vist a Barcelona un parell de vegdaes i igual, eh? va entrar, va cantar una horeta i poc i adeu, sense dir adeu. Deu ser part del paperet de fer-se el mite. Pero per mi tot i aquesta educacio especial que gasta (per dir-ho d'alguna manera) val la pena total, eh? sentir-lo en persona, uau, si que val la pena!!!
Publica un comentari a l'entrada