En bici a Torrey Pines

L’altre dia vaig anar a portar l’Àlex a la feina (UCSD) i després a fer una excursioneta en bici.

Vaig aparcar el cotxe al parking del Salk institute, que serà on treballaré en el cas que em donin la beca. És molt maco, construit per Louis Kahn, amb vistes al Pacífic, té dos edificis simètrics i un pati molt gran entre mig amb una font que forma un canal d’aigua que travessa tot el pati. És la linia que es veu a la foto. Un dia a l’any, per l’equinoci, el sol es pon davant de l’institut en el punt exacte perquè la seva llum reflexi just al mig del canal d’aigua creant un efecte místic.

Vaig treure la bici del cotxe i vaig anar tirant cap a la reserva de Torrey Pines. Agafant la carretera de North Torrey Pines que té carril bici, igual que gairebé tots els carrers de San Diego, passes per tots els instituts de recerca de San Diego i les seus de la majoria d’empreses de biotecnologia. També hi ha l’Scripps hospital, el més prestigiós de San Diego i el club de golf Torrey Pines on d’aquí dues setmanes es jugarà l’Open dels Estats Units. Des de gener que van enviant mails a tothom que treballa per la zona per evitar problemes de trànsit i tot això. S’esperen unes 50.000 persones cada dia rondant per allà.

Un cop passes el golf (la meva ruta és la linia vermella de la foto), et separes de la carretera, que fa baixada cap a la platja de Torrey Pines, i vas cap a dalt de la reserva, que és el penya-segat que domina la platja. També es diu Torrey Pines, que és el nom de l’espècie protegida de pins locals. Quan s’acaba la carretera pots anar caminant per algun dels seus camins que porten a alguns miradors just a sobre de la costa des d’on pots veure una vista impresionant de la Jolla, la platja i la llacuna de Torrey Pines mentre els pelicans i les gavines et passen volant per davant. Altres camins van més a prop dels canons que ha format la roca sorrenca de la que està bàsicament feta la reserva i des d’on es veuen roques de formes molt curioses formades per l’erosió de l’aigua i el vent. És molt maco venir a la posta de sol, que al Pacific sempre és a sobre del mar, i veure els colors vermells que agafen les roques.

Jo hi vaig anar al matí, però, a ple sol, una excursioneta de 12 km que em va deixar cansada per la resta del dia.

La dona del temps

Aquest és el video del ridícul que vaig fer al Birch Aquarium de San Diego aquest cap de setmana passat. Podeu riure de mi, no passa res, de fet, jo i l’Àlex també vam riure un rato recordant el seguit de mala sorts que vaig tenir.

La qüestió és que, a part de la mostra de peixos de la costa oest, que va estar molt bé, feien una exposició sobre el canvi climàtic amb tot de coses d’aquelles que pots tocar i botons que apretes, tipu toca-toca del museu de la ciència de Barcelona. Doncs una de les coses que podies fer era fer la presentació d’un espai del temps d’un imaginari telenoticies del 2050. Com que anava del canvi climàtic, tot era molt derrotista i presentaves innundacions o incendis o coses així.

Entraves en una habitació i allí hi havia la càmera i la pantalla verda darrere aquesta típica dels homes/dones del temps, un teleprompter on podies llegir la noticia que havies de donar i uns botons per escollir la noticia que volies. L’habitació era com un cuartillo amb els forats de porta, però sense porta, la gent s’esperava a fora i et veia per una pantalla de tele amb el muntatge ja fet amb el fondo de les noticies.

Doncs jo entro, escullo que vull fer la noticia d’incendis i just quan m’estaven explicant que em començarien a passar la noticia pel telepromter, va i un home amb un carrito entra a l’habitació i se’m planta allí al costat. Clar, em va tallar el rollo. Jo el vaig mirar en plan, estic jo fent això, si vols espera’t fora com tothom. Però el tio, res, allí mirant-me. Jo ja patia per quan hagués de parlar allà en anglès davant dels seus morros. Però el telepromter no començava. I així vam estar com un llaaaaarg minut, jo mirant a càmera i ell mirant-me a mi a menys d’un metre. Mentrestant també va venir el fill del del carrito (ala, que aquí hi cabem tots!) i es va posar al meu costat (no surt al video perquè era un nen baixet, però quan miro cap avall i ric, per no plorar, és per culpa seva). Doncs el nen es va posar a tocar tots els botons sense que el pare, que seguia a un metre digués ni pio. Jo crec que va desconfigurar l’asunto i per això el teleprompter no treia els titulars. Al cap d’un rato més de jo mirant a càmera i el senyor, i ara el nen també, mirant-me, vaig sortir a preguntar-li a l’Àlex, que estava fora, si estava sortint a la pantalla. Em diu que sí, torno dins a l’habitació i el senyor del carrito ja creuava per davant la càmera tu. Quin home!! Al final em vaig donar per vençuda i vam marxar. Després de tot el show, ens va quedar una mena de video de tomas falsas de telenotices força divertit.

El projecte colibrí

Un dels animals nous que em va agradar més d'Estats Units són els colibrís. No n'havia vist mai i em va impressionar lo petits que són i la manera en que es queden suspesos en l'aire. Per aquí se'n veuen moltíssims, ara ja no m'emociono tant quan els veig, però encara m'agrada mirar-los.

L'any passat vam comprar un menjador de colibrís, que és una cosa de plàstic que penges del sostre i té uns forats molt petits a la base per on ells posen el bec tan prim que tenen i poden beure. A les botigues d'animals venen uns polvos de nèctar vermells o transparents que els hi barreges amb aigua i són dolços. Va tenir bastant èxit i sobretot a l'estiu venen molts colibrís a beure d'allí. A vegades estem asseguts a la terrassa dinant o fent l'aperitiu i els veiem davant dels nostres nassos.

Un d'ells es va instal·lar a l'arbre de davant del nostre balcó. Ve cap a la primavera i marxa a l'hivern, quan l'arbre es queda sense fulles. Aquest és, diguessim, el propietari del bebedero perquè quan ve un altre colibrí desconegut surt volant i piulant de l'arbre per fer-lo fora protagonitzant una lluita que a casa nostra hem batejat com "fer un matrix" (pel fet de la suspensió en l'aire).

Doncs entre el nostre colibrí i la nova càmera de video que tenim, la flip, mentre ahir veiem eurovisión l'Àlex va anar muntant tota una parafernàlia per poder grabar el colibrí el més aprop possible. En aquest video podeu veure el muntatge i el resultat final.

El Chiki-chiki

Fins aquí ha arribat la difusió d'aquest personatge! Lo bailan el la Jolla, también en Long beach,... jeje, no, és broma, ens vam enterar del nou friki del país llegint la Vanguardia. Com que estem lluny, intentem estar al dia de les vostres noticies (de fet gairebé estem més al dia que quan estàvem allí) per no tornar per nadal i no saber coses tant importants com qui és Risto Mejide o com es balla el Chiki-chiki.

Ara són les 10 del matí a San Diego i està plovent. D'aquí dues hores comença el festival d'eurovisión i, per primer cop, hem decidit de veure'l. Serà a les 12 del migdia (9 de la nit a Barcelona), una hora una mica rara, però el tindrem posat en directe per internet mentre preparem l'aperitiu i el dinar.

Com deia la Mayra, hasta aquí puedo leer. Deixaré el post a mitges i l'acabo després del festival. Quins nervis, no? :)

--------------------- 6 hores més tard... -------------------------------------

M'he perdut el principi, però l'Àlex m'ha informat que la noia d'Armenia "era molt guapa i cantava árabe-fusión" i que les d'Alemanya "eren unes petardes".

Jo he arribat a la puesta en escena impressionant de Bòsnia&Herzegovina amb el tio despentinat amb sabates vermelles, la noia rara estenent samarretes imperio i les núvies fent mitja. Sense paraules.

Flipant el grup heavy de Finlàndia, “ju! ja! ju! ja!”, brutal.

Croàcia ens ha agradat, amb el cantant dels Sirex, pero en gordo i l’abuelet-frank sinatra que li fotia la bronca al public de tant en tant i al final s’ha posat de DJ.

Super nyonya la de Polònia i la seva cançó Disney. I us heu fixat que la Rosa d’Espanya aquest any cantava per Portugal?

Interesant el “Mar i Cel” dels pirates of the sea, èxit segur a les discoteques de Letonia aquest estiu. I que malament que canta i balla el de Dinamarca, mare meva, per donar-te mal de cap “all night long”. Horrorosa la cançó de Franca, amb el tio del carrito de golf i el coro de mujeres barbudas. El millor de Grècia la seva presentació amb dos tios magrejant-se al sofa??? No hem entès que hi té a veure… encara si fos Itàlia o un país així més típicament conegut per la lleugeresa de cascos dels seus habitants…

I entre olé, olé i olé, com no, arriba el Chiki chiki!! 10 points. Espectacular la introducció amb la guitarreta, la ballarina de la pierna vaga i les lletres que anunciaven el Crusaito i el Robocó a tot Europa.

Dels que han guanyat me'ls he perdut gairebé tots, així que no puc valorar, però he estat fent una mica d'investigació eurovisiva i el Chikilicuatre no ha quedat tan malament. De fet, és el millor situat des del 2005, per sobre de les Ketchup, que van quedar al lloc 21.

Doncs res, ja hem fet aperitiu. ja hem dinat i ja hem vist eurovision. Quan estàs lluny sempre fas coses que potser a casa no faries, potser és nostàlgia, potser és tonteria. La qüestió és que "lo hecho, hecho està" i ara no renegarem del nostre amor per lo friki.

Grant Pecoff

Gràcies a la gent del meu ex-laboratori hem descobert un pintor que ens agrada molt, Grant Pecoff.

És un pintor de San Diego, força jove, de 33 anys, que va començar pintant aquí per San Diego i California i que un dia va decidir anar a viatjar per Europa i visitar els llocs que havien inspirat els grans mestres. Va visitar França, Espanya, Catalunya, Italia i Holanda. Va tornar amb pintures increibles de Venecia, París, Cadaqués, els molins de la Mancha o la plaça de toros de Sevilla.



Després de conèixer la seva dona, es van instal·lar a les Bahames (digue’ls-hi tontos) i es dediquen a recorrer món pintant els llocs que visiten. Té uns quadres genials de California, Hawaii i el Carib.

Com que també té moltes pintures de San Diego, els seus quadres s’han convertit en un bon regal-record per la gent que marxa. Així és com el vam conèixer. Jo fa poc en vaig rebre un de part de l’Àlex pel meu sant. Com us podeu imaginar no és original, el que tenim nosaltres és un giclée, una còpia impresa digitalment. Es diu “Blissful waters of Salt Whistle Bay” i és del Carib.



Pels voltants de Sant Jordi vam anar a la innaguració de la seva nova galeria a Little Italy, a San Diego, i vam conèixer els Pecoff. Ens van semblar una mica pijos, però simpàtics, sobretot ella. Allà vaig rebre la meva sorpresa de St. Jordi, un llibre amb les ilustracions de les seves pintures escrit per la seva dona i dedicat i signat per tots dos. L’Àlex es va posar dacord amb la Jessica, la noia que porta la galeria i que ja ens coneixia després de mil visites, i ella me’l va donar.



Al principi em vaig quedar alucinada de que la Jessica sapigués que era St. Jordi i que escribís en català, però després ja ho vaig entendre tot. No se'm va esborrar la cara de sorpresa fins l'endemà. Vam passar la resta de l’estona fent país i explicant aquesta tradició nostra de regalar roses i llibres el 23 d’abril. Els va semblar “so wonderful and romantic”.

Si voleu veure la resta de quadres podeu visitar la seva pàgina web a http://www.pecoff.com/. Val la pena.

Per al meu tiet

Els estius a Sant Jordi, els meus cosins, records d'infantesa, pantalons curts, barbacoes multitudinàries, concert al porxo, nits d'estiu, ferides, caigudes i remeis, oliveres, tomàquets en conserva, la gespa, els pins, la piscina, caps d’any, la pesca, tonyines, barco, mediterrani, en bicicleta al port, paelles, els sants dels meus avis, missa de diumenge, la familia, tossuderia, vocació, caràcter, calma en parlar, tendresa en agafar-te, sentit de l’humor, amor pels seus.

Love story

Ja fa un mes, quan encara feia poc que estava de maruja, vaig anar un matí a la piscina i vaig veure que hi havia uns ànecs. Al matí següent també hi eren, i l'altre també,... i un dia estaven passejant per la gespa de davant de casa.

Eren dos mascles i una femella. Els de l'oficina em van dir que algun altre any ja havia passat, que estan en l'època d'aparellament i troben que els nostres apartaments són el lloc ideal per portar a terme la missió. Hi va haver gent que s'emocianava quan els veia (els americans s'emocionen molt facilment), els nens estaven encantats de la vida perseguint-los per la piscina i els pares intentaven evitar-ho avisant "don't chase them, they poop in the water!". I després hi havia el senyor gordo que, enlloc de fer les seves piscines de cada matí, es va passar dues hores fent el ridícul perseguint-los sense cap èxit.

A mi m'agraden els nous veïns, els ànecs en si no són animals amb molt de glamour, però és força exòtic estar prenent el sol amb uns ànecs salvatges passejant per allà. Igual exòtic no és la paraula... Al menys són més simpàtics que els nostres veïns humans de la porta de davant. Són una familia d'asiàtics, que tenen altes probabilitats de ser Coreans (els nostres apartaments són també coneguts com a "little Korea"), però com que no ho sabem, nosaltres els hi diem "els xinos". Doncs els xinos són una familia amb un fill, una filla, una mare i un pare. El pare sempre somriu i saluda, tot i que després a casa seva el sentim cridar i esbroncar mogollón en xino. Però la mare, mai mai mai diu res. Quan ens creuem, gira la cara cap a una altra banda i molts cops l'hem pillat tancant la porta corrents perquè s'havia adonat que anàvem a sortir de casa al mateix temps que ella. Aleshores, tanca la porta i s'espera a que marxem. I quan estem lluny surt. Jo tinc la meva cruzada (nunca mejor dicho) particular amb ella, cada vegada que la veig li dedico un somriure i li dic hello o good morning o el que toqui dir ben alt. Tinc l'esperança que algun dia serà ella qui saludarà primer.

El divendres passat, un mes i pico després d'haver conegut els ànecs per primer cop, vaig anar a la piscina com de costum i em vaig trobar una sorpresa...

L'Àlex i jo vam observar que els dos mascles segueixen anant amb la mare i els fills, però els fills no poden ser de tots dos, oi? Fins que els petits no siguin suficientment grans per poder veure a qui s'assemblen o els ànecs aprenguin a fer proves de paternitat, estan condemnats a viure en la poligàmia. No sembla que els molesti molt, però.

Beer fest

Avui hem anat a dinar a casa d'uns amics per després anar tots junts a la festa de la cervesa. No era ben bé dinar, era "brunch", que és una fusió entre breakfast i lunch. En principi, tal com el seu nom indica, el brunch es fa a una hora entre l'esmorzar i el dinar, més o menys entre 10 i 12 del matí, però finalment la paraula ha perdut tot el seu sentit i la gent queda per brunch a diferents hores del dia. Per exemple, nosaltres hem quedat a la una i mitja, que per ser San Diego és una hora bastant decent. El que sí que es manté, en canvi, és el brunch menú: ous, fruita, sucs, pancakes, bacon,... sigui l'hora que sigui que decideixis. Si el menú no és aquest, ja no és brunch, és una altra cosa. Nosaltres hem pres truita amb formatge, tomàquet, xampinyons, i no se quantes coses més, i suc d'arandanos. Força bo.

Doncs aquests amics nostres viuen a Hillcrest, el barri gay, on feien la festa de la cervesa. Com tots els barris gays de totes les ciutats del món és on hi ha els millors restaurants, les botiques més fashion i, en el cas de San Diego, on s'organitzen els millors eventos. Quan hem arribat ja no quedaven entrades i ens havíem d'esperar a ple sol a 30ºC (seguim amb temperatures récord des de divendres) fins que algú ja en tingués prou de tanta cervesa. Mentre esperàvem hem vist el recinte de la festa. Com que a California està prohibit veure pel carrer, el lloc (no massa gran) estava tancat pels quatre costats, per separar els bebedors de la resta de gent. A dins, ni una ombra i res de menjar, només els diferents puestecillos de cervesa. $20, 5 consumicions. Hem pensat que no valia la pena deshidratar-se per poder entrar.

El que ja no està prohibit a Califòrnia des de la setmana passada són els matrimonis gays. Un fet que jo personalment vaig celebrar i que també es va celebrar a Hillcrest por todo lo alto dijous a la nit tant bon punt es va anunciar. Lamentablement, la decisió encara es podria tirar enrere si els votants de l'estat així ho volen. Esperem que no.

Després del brunch, la calorada i la cua, hem acabat la tarda prenent uns margaritas a un bar del costat, en una terrasseta i a l'ombra. Salut!

Flip video & surf

La setmana passada va ser l'aniversari de l'Àlex i li vaig regalar una càmera de video nova que vam veure un dia junts per internet. Es diu Flip càmera. És molt sencilla, gairebé no té zoom (2x digital que no es veu massa bé), però l'avantatge que té és que és molt petita i la pots portar sempre a sobre. Té una sortida USB per grabar els videos directament a l'ordinador, posar-los a youtube, facebook,... i també ve amb uns cables per veure'ls a la tele. I un software una mica cutrillo per editar els videos, però si vols fer només uns retocs està bé. Aquesta és una foto de les càmeres. N'hi ha en diferents colors, l'Àlex té la negra.

Avui hem anat a fer la primera sessió de surf de l'any. Normalment a San Diego al mes de maig (i també al juny) fa núvol gairebé tot el mes. Quan vam arribar ja ens ho van dir: May gray, June gloom. I és veritat. Però aquesta setmana els núvols estan de vacances i estem tenint temperatues récord per l'època de l'any. Avui hem arribat a 88F (31ºC) i hem pensat que era bona idea anar a la platja. Hem quedat amb l'Òscar a les 9'30 del matí, una mica aviat per nosaltres, però ell es va estudiar les marees i es veu que és la millor hora. Encara hi havia la típica boira matinal, ja ho veureu, però tot i així hem estrenat la càmera i la taula de surf per primer cop al 2008. Us poso el video perquè pogueu veure l'evento, ens ha agradat molt l'òptica de la càmera.

Benvinguts als dilluns al sol!

Començo aquest blog des de San Diego, mentre espero la decisió d'una beca del Ministerio de Ciencia y Tecnologia que vaig demanar al desembre.
Des del dia 21 de març, que vaig plegar del meu antic laboratori, estic a l'atur, passant els dilluns (i la resta de dies de la setmana també, per què enganyar-nos) disfrutant del sol de California. Així que ara que tinc temps lliure he decidit compartir les nostres experiencies, anècdotes i viatges amb vosaltres. Espero que us agradi el blog i que deixeu els vostres comentaris! Com diu un amic meu: vos estim a tots igual.