La dona del temps

Aquest és el video del ridícul que vaig fer al Birch Aquarium de San Diego aquest cap de setmana passat. Podeu riure de mi, no passa res, de fet, jo i l’Àlex també vam riure un rato recordant el seguit de mala sorts que vaig tenir.

La qüestió és que, a part de la mostra de peixos de la costa oest, que va estar molt bé, feien una exposició sobre el canvi climàtic amb tot de coses d’aquelles que pots tocar i botons que apretes, tipu toca-toca del museu de la ciència de Barcelona. Doncs una de les coses que podies fer era fer la presentació d’un espai del temps d’un imaginari telenoticies del 2050. Com que anava del canvi climàtic, tot era molt derrotista i presentaves innundacions o incendis o coses així.

Entraves en una habitació i allí hi havia la càmera i la pantalla verda darrere aquesta típica dels homes/dones del temps, un teleprompter on podies llegir la noticia que havies de donar i uns botons per escollir la noticia que volies. L’habitació era com un cuartillo amb els forats de porta, però sense porta, la gent s’esperava a fora i et veia per una pantalla de tele amb el muntatge ja fet amb el fondo de les noticies.

Doncs jo entro, escullo que vull fer la noticia d’incendis i just quan m’estaven explicant que em començarien a passar la noticia pel telepromter, va i un home amb un carrito entra a l’habitació i se’m planta allí al costat. Clar, em va tallar el rollo. Jo el vaig mirar en plan, estic jo fent això, si vols espera’t fora com tothom. Però el tio, res, allí mirant-me. Jo ja patia per quan hagués de parlar allà en anglès davant dels seus morros. Però el telepromter no començava. I així vam estar com un llaaaaarg minut, jo mirant a càmera i ell mirant-me a mi a menys d’un metre. Mentrestant també va venir el fill del del carrito (ala, que aquí hi cabem tots!) i es va posar al meu costat (no surt al video perquè era un nen baixet, però quan miro cap avall i ric, per no plorar, és per culpa seva). Doncs el nen es va posar a tocar tots els botons sense que el pare, que seguia a un metre digués ni pio. Jo crec que va desconfigurar l’asunto i per això el teleprompter no treia els titulars. Al cap d’un rato més de jo mirant a càmera i el senyor, i ara el nen també, mirant-me, vaig sortir a preguntar-li a l’Àlex, que estava fora, si estava sortint a la pantalla. Em diu que sí, torno dins a l’habitació i el senyor del carrito ja creuava per davant la càmera tu. Quin home!! Al final em vaig donar per vençuda i vam marxar. Després de tot el show, ens va quedar una mena de video de tomas falsas de telenotices força divertit.