Love story

Ja fa un mes, quan encara feia poc que estava de maruja, vaig anar un matí a la piscina i vaig veure que hi havia uns ànecs. Al matí següent també hi eren, i l'altre també,... i un dia estaven passejant per la gespa de davant de casa.

Eren dos mascles i una femella. Els de l'oficina em van dir que algun altre any ja havia passat, que estan en l'època d'aparellament i troben que els nostres apartaments són el lloc ideal per portar a terme la missió. Hi va haver gent que s'emocianava quan els veia (els americans s'emocionen molt facilment), els nens estaven encantats de la vida perseguint-los per la piscina i els pares intentaven evitar-ho avisant "don't chase them, they poop in the water!". I després hi havia el senyor gordo que, enlloc de fer les seves piscines de cada matí, es va passar dues hores fent el ridícul perseguint-los sense cap èxit.

A mi m'agraden els nous veïns, els ànecs en si no són animals amb molt de glamour, però és força exòtic estar prenent el sol amb uns ànecs salvatges passejant per allà. Igual exòtic no és la paraula... Al menys són més simpàtics que els nostres veïns humans de la porta de davant. Són una familia d'asiàtics, que tenen altes probabilitats de ser Coreans (els nostres apartaments són també coneguts com a "little Korea"), però com que no ho sabem, nosaltres els hi diem "els xinos". Doncs els xinos són una familia amb un fill, una filla, una mare i un pare. El pare sempre somriu i saluda, tot i que després a casa seva el sentim cridar i esbroncar mogollón en xino. Però la mare, mai mai mai diu res. Quan ens creuem, gira la cara cap a una altra banda i molts cops l'hem pillat tancant la porta corrents perquè s'havia adonat que anàvem a sortir de casa al mateix temps que ella. Aleshores, tanca la porta i s'espera a que marxem. I quan estem lluny surt. Jo tinc la meva cruzada (nunca mejor dicho) particular amb ella, cada vegada que la veig li dedico un somriure i li dic hello o good morning o el que toqui dir ben alt. Tinc l'esperança que algun dia serà ella qui saludarà primer.

El divendres passat, un mes i pico després d'haver conegut els ànecs per primer cop, vaig anar a la piscina com de costum i em vaig trobar una sorpresa...

L'Àlex i jo vam observar que els dos mascles segueixen anant amb la mare i els fills, però els fills no poden ser de tots dos, oi? Fins que els petits no siguin suficientment grans per poder veure a qui s'assemblen o els ànecs aprenguin a fer proves de paternitat, estan condemnats a viure en la poligàmia. No sembla que els molesti molt, però.